Cucarella

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Arial Unicode MS”;
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1 -369098753 63 0 4129279 0;}
@font-face
{font-family:Tahoma;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:1627421319 -2147483648 8 0 66047 0;}
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
@font-face
{font-family:”@Arial Unicode MS”;
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1 -369098753 63 0 4129279 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Segons que ha denunciat Escola Valenciana, en
l’ensenyament secundari més del 40% dels docents accedeix a les línies en
valencià sense tenir coneixements mínims de valencià. I això passa perquè la Conselleria d’Educació
no exigeix la necessària capacitació lingüística del professorat. I no
l’exigeix perquè el seu objectiu polític és dinamitar l’ensenyament en català.
Al centre de secundària on estudien els meus fills, a Canals, l’anomenada
“línia en valencià” s’acaba en arribar al batxillerat. Tant se val que
l’alumnat haja fet en català tot l’ensenyament primari i secundari, en arribar
al batxillerat gairebé tot s’estudia en castellà. Debades ens hem queixat a la Conselleria
d’Educació, a través del Consell Escolar, d’aquesta situació, ja que és la mateixa
Conselleria qui es nega a dotar el centre del necessari professorat competent.
Ni tan sols responen a la demanda quan se’ls fa per escrit. Se’ls en fot. Ells
van a la seua, que és imposar-nos el seu castellà “por justo derecho de
conquista”.

Quan l’anticatalanisme estava en el seu
moment d’ebullició social, van fer córrer una frase que va fer forat: “No mos
fareu catalans!”. Era el temps en què bona part de la societat valenciana va
acabar per creure’s que al nord del Sénia hi havia un exèrcit imperialista que
volia furtar-nos la paella, la llengua, les taronges i les falles si convenia.
Són els mateixos, val a dir-ho, que posen la seua firma entusiasta sota el
deplorable, per feixista, Manifiesto por
la lengua común. Encara avui, malgrat que el català del País Valencià va
perdent pes social i parlants a la carrera, es manté entre la imbecilitzada
societat valenciana aquell temor a ser “catalanitzats”, i perdre –quin
contrasentit– les nostres essències valencianes.

Nosaltres no hem sabut cohesionar-nos davant
l’agressió espanyolista, en bona part perquè hem rebutjat de fer servir
instruments “demagògics”. Vull dir: davant l’actitud dels responsables de la Conselleria d’Educació
valenciana a ningú se li ha ocorregut d’acusar-los de voler “fer-nos
castellans”. I això que no faríem demagògia sinó que expressaríem una veritat política
provada i incontestable. Som massa civilitzats, nosaltres, per a fer
servir argúcies i arguments viscerals. I morirem civilitzadament: amb la boca plena
de sermons amb què intentar convèncer l’enemic inicivilitzat de les bondats de
la civilització. Una pretensió tan inútil com mortal (per a nosaltres).

Davant aquesta actitud nostra, tan
políticament correcta que diríem, sovint em vénen a la memòria dues persones:
Diuardo Duet i mon tio Rull, Mílio el Rull, casat amb ma tia Nieves, germana
major de ma mare, i parent encara dels qui obriren, anys fa, la mítica taverna
de Ca la Rulla,
al capdamunt de la placeta Bonaire.

La família de mon pare eren immigrants
provinents de Múrcia. Fugint de la misèria i de l’explotació de les mines de
Cartagena, arribaren al País Valencià a mitjan novembre de l’any 1928,
concretament a Alcoi. Dic que seria mitjan novembre perquè la meua àvia deia
que arribaren al campament de treballadors que construïa la carretera d’Alcoi als
quaranta dies del naixement de mon pare. El meu avi Gabino va morir l’any 51, i
la seua mort forma part de la literatura dels meus llibres. L’àvia Maria, en
canvi, va morir gairebé centenària o potser centenària l’any 1989. Ella havia
nascut en un poble fronterer amb el País Valencià, Sucina, i parlava un
castellà estrany que, amb el temps, vaig deduir que devia de ser en realitat
part de dialecte panotxo.

Mon pare, tot i nascut a Los Nietos, era catalanoparlant,
i al poble on vivien, Novetlè, se’ls coneixia pel malnom de “els castellans”.
Mon pare va ser el primer dels germans que va tenir casa pròpia. Se la va fer
amb l’ajuda dels amics als afores de Xàtiva, al Camí de la Bola, vora els bancals d’ametlers
i garrofers de les Eretes. Ens hi traslladàrem quan jo tenia un any o així.
Havia nascut al número 6 del carrer Grau o de les Pastes, en l’antic i
desaparegut barri jueu de Xàtiva, i em mudava al Camí de la Bola, on hi havia hagut el
cementeri musulmà. L’àvia Maria se’n va vindre a viure amb nosaltres, i ma tia
Carmen, fadrina, també. Vaig començar a parlar en companyia seua, entre el mig panotxo
de l’àvia i el castellà entreverat de ma tia Carmen. Així va ser que mon pare i
ma mare, que entre ells parlaven en català, començaren a parlar-me més en
castellà que com ells parlaven entre ells. No ho feien per finejar, com altres,
sinó perquè no tenien la més mínima consciència lingüística que diríem ara. De
fet, quan uns anys més tard va nàixer la meua germana, i la meua àvia i ma tia
vivien en una altra casa, a ella sempre li parlaren en català. I jo també.
Així, en aquells anys, a ma casa mon pare, ma mare i la meua germana parlaven
entre ells en català, amb mi mon pare gairebé sempre em parlava en castellà i
ma mare tant en català com en castellà, mentre que la meua germana i jo sempre raonàvem
en català. Aquesta situació es va capgirar anys més tard. Primer amb ma mare, i
després amb mon pare. Al final de la vida de mon pare (va morir jove, l’any 78)
casa meua era una família completament catalanoparlant. I sempre he pensat que
Diuardo Duet hi va tenir alguna cosa a veure. Si més no alguna consciència
(lingüística) va moure.

Quan va succeir el fet que ara relataré ja no
vivíem al Camí de la Bola,
sinó al carrer Blanc, al final, vora el calvari Baixet, on els meus pares
havien obert una taverna perquè la malaltia de mon pare l’havia convertit en un
jubilat forçós (“inútil total”) als trenta-i-pocs anys. Diuardo Duet, molt amic
de mon pare, sovintejava la taverna. Jo devia tenir nou o deu anys, i ja
trascolava entre mesures de vi, colpets i barrejats. En l’ocasió del cas, ma
mare se’m va adreçar en castellà i llavors Diuardo Duet, sempre de broma, va
alçar la veu per recriminar a ma mare, i a mon pare, que també hi era present:
“Què vol dir això de parlar-li en castellà al xiquet?! Que el voleu fer
manxego?!”. A la Costera
manxego té el mateix sentit pejoratiu que xarnego. De fet, ma mare, valenciana
de moltes generacions, en alguna ocasió se li remou alguna cosa per dins per
haver-se casat amb un “castellà”, amb un “manxego”. Malgrat això, to seguit
afegeix, com per justificar-se, que mon pare no tenia el caràcter tancat dels
castellans, sinó que era obert, alegre i generós com els valencians d’arrel.
Crec que aquella expressió aïrada de consciència lingüística de Diuardo Duet va
servir perquè la de casa nostra patira una necessària sotragada.

Falta mon tio Rull. El vaig homenatjar a
través del personatge Pixera, de Quina lenta agonia…, perquè a l’igual que el
personatge de la novel·la tenia la gràcia de fer pixar els animals passant-los
la mà per la panxa, i això que ell no hi creia. És a ell a qui li escoltava, de
tant en tant, amb accent sorneguer, moderadament despectiu, l’expressió secular
que palesava el que els valencians pensàvem dels nostres veïns de ponent,
altrament dits manxegos: “Castellans a la gerra!”.

Castellans a la gerra… Manxegos… Cada dia que
passa els valencians som més castellans, més manxegos. I no sents a ningú dels
nostres aïrar-se com Diuardo Duet, o com mon tio Rull (en glòria estiguen tots
dos), disposats a remoure’ns la consciència lingüística des de les vísceres:
“Castellans a gerra!” “Camps, manxego!” “No mos fareu castellans!”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!