esfumar-se

Ahir vaig llegir una notícia a El País que, malauradament, no podré llegir a cap diari italià.
Explica com el govern italià i alguns ajuntaments havien inflat les xifres de gitanos que hi vivien  (multiplicant-les per 10 o per 20) per construir una emergència que no existia i per atiar el foc del racisme i de la intolerància. Explica també com molta gent ha decidit deixar el país a causa de la persecució sistemàtica a la que són sotmesos.
No ho diu el diari però ho dic jo, amb tot el que ha passat, la reacció de l’esquerra ha estat pràcticament nul·la, darrerament una certa oposició ací la fan els catòlics (!), una de les publicacions que més i més fort ha criticat al govern per tot plegat ha segut Famiglia Cristiana i comunitats cristianes que s’ocupen dels immigrants com Sant Egidio i, molt i molt bé, la gent d’Everyone que des del començament de tot plegat han tingut la guàrdia alta. El fet que ni les veus del centre esquerra ni de l’esquerra s’hagen sentit és ben indicatiu de l’ambient que hi ha per ací. No només no s’han sentit, quan va haver el pogrom a Nàpols, el PD local havia omplert el barri de cartells contra els gitanos.
El que volia dir, però, és que el títol de l’article d‘El País em va posar els pèls de punta: “Els gitanos s’esfumen d’Itàlia”, seré paranòica, potser la preocupació pel que està passant a aquest país em fa agafar-m’ho tot per la banda que crema, però el títol i algunes frases “Los gitanos parecen haberse esfumado de repente” em va semblar que tenien un gust Alemanya-anys-trenta que fa molta por. Estan passant massa coses amb gust d’anys trenta, massa.

7 pensaments a “esfumar-se

  1. Ara no recordo exactament en quina ocasió, però fou en temps aznarians, va lluitar aferrissadament contra una llei que perjudicava els més desfavorits, mentre els del PSOE i la resta de l’esquerra callaven com p. a les Cortes. En Duran va esmentar els seus principis cristians i la Democràcia Cristiana per justificar el sentit del vot del seu grup, i va al·legar objecció de consciència (o similar) per vetar aquella llei.          De la barroeria del llenguatge (‘ellos’ que presumien tant de ‘libro de estilo’ quan jo hi escrivia) m’estim més no parlar-ne.
             

  2. Escolta’m, no es pot saber qui ets tu que escrius tant bè des coses que passen al meu país, l’Itàlia?
    No se ben bè com funcionan els blocs, si son anònims etc. però em sembla que tu estas deien coses que ni a Itàlia ni tampoc aquì cap explica tant bè i m’agradaria saber mès de tu.
    Gràcies, continuarè llegin-te!
    Marco
    (perdona’m el meu català, l’estic estudiant)