Un altre país

Ahir vaig llegir una notícia a El País que, malauradament, no podré llegir a cap diari italià.
Explica com el govern italià i alguns ajuntaments havien inflat les xifres de gitanos que hi vivien  (multiplicant-les per 10 o per 20) per construir una emergència que no existia i per atiar el foc del racisme i de la intolerància. Explica també com molta gent ha decidit deixar el país a causa de la persecució sistemàtica a la que són sotmesos.
No ho diu el diari però ho dic jo, amb tot el que ha passat, la reacció de l’esquerra ha estat pràcticament nul·la, darrerament una certa oposició ací la fan els catòlics (!), una de les publicacions que més i més fort ha criticat al govern per tot plegat ha segut Famiglia Cristiana i comunitats cristianes que s’ocupen dels immigrants com Sant Egidio i, molt i molt bé, la gent d’Everyone que des del començament de tot plegat han tingut la guàrdia alta. El fet que ni les veus del centre esquerra ni de l’esquerra s’hagen sentit és ben indicatiu de l’ambient que hi ha per ací. No només no s’han sentit, quan va haver el pogrom a Nàpols, el PD local havia omplert el barri de cartells contra els gitanos.
El que volia dir, però, és que el títol de l’article d‘El País em va posar els pèls de punta: “Els gitanos s’esfumen d’Itàlia”, seré paranòica, potser la preocupació pel que està passant a aquest país em fa agafar-m’ho tot per la banda que crema, però el títol i algunes frases “Los gitanos parecen haberse esfumado de repente” em va semblar que tenien un gust Alemanya-anys-trenta que fa molta por. Estan passant massa coses amb gust d’anys trenta, massa.