MARCÚS
(@marcroca)
26 anys després,
tornem a començar. Ja tenim els resultats definitius
sobre la taula. Després de 26 anys
tornem a estar al punt de sortida. Tornem a començar, i ara no la podem
cagar de nou. Els resultats electorals
del 2006 són significativament similars als de la primera legislatura (1980),
però hi ha alguns canvis importants a destacar: L?ERC del 2006 és diferent al
PSUC del 1980 i no ens trobem a la sortida d?un règim dictatorial. Aquests dos
fets fan pensar que les coses no aniran pel mateix camí.
Per què tornem a
estar al punt de partida? Doncs, perque els resultats
del 2006 comparats als del 1980 són similars en els següents aspectes: Guanya
CIU amb més de 40 diputats, perd el PSC amb menys de 40 diputats, el paper del
PSUC (25 diputats) el passa a ocupar ERC (21), el paper de la UCD (18) el passa a ocupar el
PPC (14) i, el paper del Partido Socialista de Andalucía-Partido Andaluz (2) el
passa a ocupar la troupe de?n
Boadella i companyia (3). Aquests resultats, sumats al moment històric en què
ens trobem, em fan pensar que el recorregut que seguirà diferirà força del
recorregut que va seguir ara fa un quart de segle.
[segueix un bon tros. Si aneu al final de l’apunt, el podreu imprimir en format pdf]
Pactes
postelectorals. Aventurar-me amb possibles pactes (fem una altra porra?;-)) no ho faré, perque res
m?indica que estigui tot dit. Amb tot, hi ha algunes alternatives obertes: Si
ZP actua amb contundència i el PSC calla vilment, és possible la sòciovergència (en Desfilosofant ho té molt clar, fins ara l?ha
encertat de ple!); el Tripartit és
més que factible, considerant les intencions que van portar a ERC a pactar amb
Maragall; i, el Pacte Nacional és
volgut per molta gent, tot i que xoca amb les intencions d?algunes cúpules dels
partits de provocar un canvi d?escenari encara molt més radical. La
sociovergència seria la continuació del Pacte
Mas-ZP, seria molt trist veure com es porta a terme un guió tant ben perfilat.
El Tripartit té moltes ganes de tenir una segona oportunitat i, sobretot, ERC
encara no ha acabat la feina que va iniciar amb un pacte tan arriscat (i, els
resultats li donen certa part de raó). El Pacte Nacional és molt desitjat per
les bases tant de CIU com d?ERC (en aquest segon cas, no està tant clar).
Si parlés amb el cor
a la mà, jo em posicionaria per un Pacte Nacional, no hi ha dubte. Però, de vegades cal pensar una mica més
fredament i amb visió de futur, per tant no tinc tan clar que aquesta fos
la millor opció. De totes formes, crec que tornem a partir de zero, per tant
està tot molt obert.
Canvis substancials
en 7 anys. Del 1999 al 2006 hem viscut 3 eleccions al
Parlament que han comportat canvis substancials en l?arc parlamentari català:
del 56-50-12-12-5, al 46-42-23-15-9 i, finalment 48-37-21-14-12-3. S?han acabat
les majories i el bipartidisme, s?ha acabat l?oasi català (bo per a alguns, dolent
pels objectius sobiranistes) i tornem a començar amb unes regles de joc ben
diferents. A partir d?aquí pot passar de tot, cal jugar bé les cartes.
L?efecte Montilla ha fracassat, i me n?alegro molt. No tant pel què això comporta en
d?altres partits, que també, sino més aviat perque demostra una vegada més que
aquest país nostre no es regeix exclusivament per qüestions d?origen. Som un
sol poble i actuem com a tal. Només cal veure la patacada que s?ha fotut el PSC
al malanomenat ?cinturó roig?. Ni
tots els electors provinents de la immigració voten immigració pel simple fet
de ser-ho, ni el PSC pot tirar endavant sense comptar amb el seu sector
catalanista que, en gran part ha anat a parar a ICV i a l?abstenció. Si a algú
ha afectat aquest personatge i el què significa, és a ERC, ja que molts
possibles votants del partit republicà no els han donat suport a causa d?una
autèntic temor a veure de President a Montilla.
No es pot dir que el traspàs
de vots i diputats ha estat linial al 100%, però queda clar que els 2 que
perd ERC els guanya CIU, i els 5 que perd el PSC i el que perd el PP han passat
a engreixar ICV amb 3 i ha permès a Ciutadans (3) entrar al Parlament. Per
tant, els equilibris de la disjuntiva
identitat/ideologia han actuat a la perfecció.
Ciutadans de
Catalunya, ja els tenim aquí! Doncs, si, algun dia
havia de passar, i dos anys de debat
identitari causat pel tema estatutari hi han ajudat, a més dels grans
esforços emprats per la brunete
perque això cuallés. Personalment, crec que hem d?utilitzar aquesta situació
nova per engreixar el sector sobiranista, i tenim tot l?as de guanyar. Per una
banda, no cal fer-ne massa cas, ignorant-los podrem frenar les seves ànsies de
divisió i notorietat. Amb tot, caldrà aprofitar el debat identitari que de ben
segur que augmentarà cada cop que aquesta gent obri la boca per escopir
demagògia barata. La irrupció de Ciutadans en l?escenari polític català està
provocat, també, pel què ja havia dit en alguna ocasió: El cansament i el
desànim de la societat catalana, després d?un període tant llarg d?elecció rere
elecció i grans titulars a la premsa que feien de petites pífies grans derrotes
col·lectives, ha provocat un augment considerable dels vots de protesta (nul,
blanc i partits testimonials), d?abstenció, del ?votar amb el nas tapat al
menys dolent de tots?, i tot plegat ha comportat el què no podia retrassar-se
massa més: L?entrada del populisme a la
política de l?oasi que ja no és. Si l?abstenció no hagués estat tan alta,
de ben segur que no haguessin entrat. L?electorat de Ciutadans prové tant del
PSC com del PPC, sino no s?entendria els bons resultats obtinguts tant als feus
d?uns (Sta. Coloma de Gramanet 4,7%, Barcelona 4,5%) com dels altres (Sarrià
St. Gervasi 5,8%). Però, veient la resistència que ha tingut el PPC -tot i els
notaris-, queda clar que prové en major mesura del PSC.
Les enquestes. Any rere any ens passa el mateix, però hi tornem a caure. Seguim
donant massa importància a les enquestes, fins al punt que ja no serveixen per
res més que per crear opinió, i ni això. El descrèdit d?aquestes és tant gran
que per molt titular que ens clavin a la cara, acaba sense donar els resultats
esperats. Crec que és el moment de posar a l?ordre del dia polític alguna
decissió que reguli la publicació de les enquestes amb una exhaustiva
explicació de la metodologia emprada i explicant minuciosament com s?ha arribat
als resultats finals. De les més de 20 enquestes que vaig penjar a la Porra de les eleccions,
cap s?acosta massa als resultats finals de l?1N. Evidentment que això era
difícil, però les immenses diferències entre unes i les altres fa pensar amb
el pitjor: La cuina catalana no és tan bona com ens pensàvem! Les que més s?hi han acostat -és bo tenir-ho
en compte de cara a les pròximes conteses electorals- han estat les següents:
La del CIS (tot i engreixar una
mica els dos partits grans), la d?Antena 3 (TNS-Demoscopia) (passant-se per molt poc amb els dos grans), la
del Periódico (GESOP) (passant-se
per molt poc amb el PSC), els
Racòmetres de RAC1 (engreixant CIU per sobre dels 50), la de La Razón (Iberconsulta)
(passant-se un pèl amb els PSC) i les del Grup Dossier Econòmic (Institut DEP) (gairebé clavant-la,
però engreixant en 2 o 3 de més CIU).
Ens cal recuperar la
confiança amb els polítics. No pot ser que seguim amb
la màxima del ?tots són iguals, tot és una merda, ja s?ho faran?. Si, ja s?ho
faran, però mentrestant anem permetent que energúmens com els de Ciutadans entrin al Parlament i vulguin
implantar la divisió del país. Ara més que mai, caldrà seguir treballant des de
la societat civil, però alhora cal començar a tancar ferides dins del
sobiranisme i aconseguir que ?els polítics? no siguin considerats un excrement
que ens faci passar de tot. Es pot començar a parlar de temes com la
implantació de les llistes obertes i
d?altres que permetin un millor control de l?activitat política des de la
societat civil.
Comença la segona
Transició, Catalunya segueix tenint un color
predominantment convergent i d?una
forma uniforme per tot el territori (Barcelona city inclosa. És bo recordar que les pròximes són les municipals).
El PSC ha patit un revés brutal, tot
i no ser els pitjors resultats obtinguts (1980, 33 amb un 22,43%; 1995, 34 amb
un 24,88%), però a diferència d?altres vegades la correlació de forces
polítiques ha canviat, ERC i ICV li poden retallar molt espai (depèn de com
vagin les coses) i el PSC pot entrar en un greu conflicte amb el PSOE causat
per múltiples factors: Mas president amb el suport de ZP, Tripartit amb ERC i
el debat constant que provocarien els Ciutadans i el PP des de Madrid,
desengany molt fort del sector Maragallista, etc… Pel què fa a ERC, tant si entra al Govern de la mà
d?un Tripartit com si passa a l?oposició, com també en un hipotètic Pacte
Nacional, té molts números de poder seguir pujant, i si arriba als 30 diputats
ho farà trontollar tot moltíssim (recordem els més de 600.000 vots a les
últimes eleccions estatals i com pot reaccionar la ciutadania moderada amb un
debat identitari inflat per l?entrada de Ciutadans, les ganes del PP de tornar
a Governar a l?Estat i algun que altre tema que podria sorgir (ex: reclamació
del dret a convocar referèndums). El PPC
té consolidat un espai relativament petit, però molt segur. I, Ciutadans, tant pot ser que sigui flor
d?un dia com que tingui una mica de camp per córrer. Poden provocar moviments a
tres bandes: PSC-PPC-Ciutadans que, per petits que siguin, poden ser molt
rellevants.
En tot cas, tot
plegat són hipòtesis que variaran conforme es vagin coneixent els pròxims
pactes de govern i l?evolució del mateix. El què està clar és que aquí no
s?acaba res, tot el contrari, tindrem tema de conversa per força temps, i res
tornarà a ser com era fins fa ben poc.
Salut i llibertat!
Marcús Media
Actualització 3/11/2006: Una bona anàlisis política del politòleg Roger Buch a Tribuna Catalana.
PS: La foto és de la nit electoral que vaig passar a les instal·lacions de Vilaweb. Sóc el del polo negre de la dreta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan fa 26 anys, o més, van començar n’eren quatre amiguets que cabien en dos taxis. I sense coneixement de-gairebé- de res. Avui en som una colla molt més important i interconnexionada i amb el món per solar per córrer. Les variables d’innovar i irrompre entre la societat s’han elevat exponencialment. Altrament l’espill que ERC ha fet emmirallar-se l’esquerra española fa que tinguem bones expectatives a mig termini.
Gràcies Marc.
La comparació dels resultats de dimecres amb els del 1980 és ben interessant. No sé si això és un nou començament, com dius, però el què està clar és que (com al 2003) el camí de la política catalana ha superat definitivament el pujolisme. No tot són avantatges, és clar (Ciudadanos), però amb una mica de sort encara hi ha temps de jugar bé les cartes del sobiranisme. A veure els pactes…
Penso que per als possibles pactes o forma que prengui el nostre govern cal tenir present dos condicionants. No sé si és que es pretenien salvar, o que no s’han contemplat, o que s’esperava que al PSC no perdés escons, o que s’esperava que CiU dominés més, i ERC quedés fora de joc. No ho sé. Perquè jo vaig veure que el pacte Mas-PSOE d’alguna manera implicava apartar Maragall per la seva popularitat; i posar al PSC un líder espanyolista. El varen fer fora, segons jo entenc, perquè CiU no tinguera dificultats amb el partit socialista; i em sembla que aquesta jugada ha agradat molt poc.
I això em porta una de les foscors que em sembla perjudicarà més ara als qui la varen propiciar, que no als ciutadans i resta de forces polítiques. Vull dir que ara Zapatero es troba amb problemes per a ell a partir dels possibles pactes amb CiU. Pacte que podria portar a perdre vots al PSOE en les seves eleccions generals.
Una altra foscor que no preveien és que no quadra una crítica de CiU al pacte d’ERC amb un govern amb el PSC. No quadra de cap manera criticar com a dolent una cosa que -sense afegir res més- un mateix vol fer (ni que sigui d’amagat). Simplement es podien haver evitat la crítica. Encara que aleshores els mancava un dels bàsics atacs de campanya a ERC. De tota manera crec que una sociovergència seria un govern de poca durada i volada. Clar que amb l’afició a tallar ales de Mas i d’Espanya, potser que ho triïn, i ho intentin. No ho sé.
Al final, crec que aquesta manca de previsió implica que es menysté d’entrada el paper del votants; cosa que em sembla pot tenir també repercussions electorals. Això ho espero. I també anar-ho parlant tranquil·lament i abandonant el joc de si la encerto l’endevino. Vull dir que no cal -de debò no cal- que els polítics ens expliquin les seves intimitats. Però sí cal -de debò sí cal- que els polítics ens parlin com a persones i no com a maquinetes de sufragis prefabricats; i especialment que abandonin el seu vici de ficar en la intimitat les decisions polítiques i els treballs al parlament.
Salutacions.