País Basc (III) Vitoria-Gasteiz

Marxem cap a Vitoria-Gasteiz, capital del País Basc. L’autobus passa per davant del museu Guggenheim i del gos florit Puppy que dóna alegria i el seu manteniment floral costa menys que omplir de flors el pont de l’Àngel Custodi de València.Cap al sud, els verds tornen a dominar. Fa bon temps i passem pel parc natural de Gorbea, entre els territoris bascos d’Araba i Biskaia. 20.000 hectàrees d’extensió de de boscos que no coneixia, el cim del qual és el mont Gorbea, el més alt dels dos territoris bascos. És un dels cims des d’on s’enviaven senyals amb cornetes i fogueres per avisar el poble d’un perill o d’una assemblea.

Al cap d’una hora arribem a Gasteiz, situada al mig d’una gran plana. Actualment la ciutat d’uns 200.000 habitants és la capital verda europea. Plena de cartells amb el lema Green gara (som verds). I és que amb 42 m2 de zona verda, parcs i jardins, per habitants, pot presumir de ser amable amb els seus habitants. A més a més, el tramvia és prioritari en les cuïlles, com passa a tot l’Europa civilitzada. Tot el contrari del que passa a València amb el tramvia, per decisió personal de la seua alcaldessa. Cosa que fa que els seus trajectes per València siguen viatges interminables.

Arribem la zona de l’Almendra, el casc històric, ja que té forma d’aquest fruit sec. Al centre s’hi troba la plaça de la Virgen Blanca amb el monument commemorant la batalla de Victòria on l’exercit angloportugués expulsà els francesos de la ciutat durant la Guerra del Francés. Un 5 d’agost va nevar i des de llavors es commemora el dia de la Verge blanca. El dia següent la plaça s’omple per esperar l’arribada de don Celedón que arriba per un cable sobre la plaça sostenint un paraigua. A l’extrem de la plaça i pujant les escales, s’hi pot veure l’església de Mikel jauna (Sant Miquel). Sembla que l’èucar no té paraula per a dir sant i usen jauna, senyor, per a suplir-ho.

De camí cap al passeig Fray Francisco de Vitòria, passem per davant del Parlament Basc, antic institut i avui seu dels diputats bascos dels 1980. De fora no sembla cap edifici imponent. Al parc de la Florida, admirem el banc dels músics de jazz del festival de Gasteiz. Hi són tots els noms gravats, entre ells el de Phil Collins i Ella Fitzgerald.

En el passeig Fray Francisco de Vitòria s’hi troben les cases senyorials, començant per la primera d’elles, anomenada la Casa de las Jaquecas, ja que les estàtues femenines s’agafen el cap amb les dues mans com si tingueren mal de cap.

Uns metres més enllà es troba Ajuria Enea, la residència oficial del Lehendakari. El seu nom prové de la separació en dues paraules d’Ajuriaenea, cognom de la família que manà contruir el palau, els Ajuria. El palau, del 1920, fou residència particular, centre d’ensenyament religiós i finalment Museu d’Art Basc. Finalment passà a ser la residència del president basc.

Tornem a l’Almendra i pujem a l’església de Sant Miquel. Un preciós rellotge marca les 10. Donada la diferència amb el sol mitjà (el que marca el rellotge mecànic) sembla que funciona bé.

A la part més alta de Gasteiz, la més antiga, amb palaus renaixentistes i restes de l’antiga muralla, observem meravellats dues cintes transportadores per a vianants cobertes per evitar l’habitual pluja. A elles els habitants poden pujar des de la part baix a la part històrica, al voltant de la catedral vella. No deixem de recordar el concert basc que fa aquestes infraestructures possibles, encara que alguns bascos amb qui parlem no ho consideren la panacea ja que han de donar a l’estat el 64% dels diners recaptats.

La catedral vella, en obres de restauració per problemes d’estructura, és pot veure només amb visita concertada. El seu eslògan Obert per obres fomenta que els seus ciutadans vegen com van recuperant la seua catedral, amenaçada d’enfonsament imminent. Una estàtua de Ken Follet recorda la seua relació amb la Catedral de Santa Maria, de les obres de la qual ha obtingut molta documentació per a la seua última novel·la Un món sense fi.

Per la vesprada de camí cap al santuari de Nostra Senyora d’Aranzazu, passem per paisatges que ens recorden Suïssa.  El nom arantzazu es compon d’arantza, que vol dir espina i el sufix zu, que significa abundància. I, és que la tradició diu que la imatge de la mare de Déu fou trobada en una zona plena d’arbustos espinosos.

Som prop d’Oñati, a la comarca d’Urbia, i l’edifici del santuari és, tot ell, una obra d’arc contemporani. L’escultor principal, Jorge Oteiza, és autor de la façana amb 14 figures que representen els apòstols. De caràcter difícil, en ser preguntat del perquè de fer-ne tantes, si només eren 12, va contestar que la raó era que no li’n havien cabut més.

Les torres, construïdes amb grans pedres calcàries estan tallades en forma de punta de diamant per recordar les espines on fou trobada la Mare de Déu.

Un franciscà major i molt simpàtic en feu de guia per l’interior de la basílica i ens parlà del significat de l’àbsida. Realitzat per Lucio Muñoz amb fusta de Guinea, el retaule és el més gran del món ja que ocupa una superfície de 600 m2. Se l’anomena, amb raó,  la Capilla Sixtina del segle XX. Enmig s’enmarca la petita imatge de la Mare de Déu, damunt d’un tronc.

Oñati, seu de la primera universitat basca, la Oñatiko Unibertsitatea, és totalment un museu. Amb majoria absolutíssima de Bidu, molts dels cartells estan només en èuscar. Em va agradar veure panells d’informació turística també en català, cosa que no veig moltes vegades a casa nostra. Dóna gust escoltar els xiquets parlant èuscar. A ells els preguntava quan tenia curiositat per saber el que deia un text.

Ens porten a l’església de Sant Miquel Arcàngel, amb un retaule renaixentista de la Pietat, un dels millors del País Basc i un claustre cobert situat sobre el riu.

I aprenem que el nom de la guia, Jaione prové de jaio, nàixer, i ne, sufix femení. És a dir, que seria l’equivalent de Nativitat en català.

I un detall curiós. Al mig de la plaça d’Oñati un rellotge analemàtic permet saber l’hora situant-te sobre el dia corresponent. Però ja era tard i el Sol ja no iluminava la plaça.

Imatges:
1.- Plaça de la Virgen Blanca, Vitoria-Gasteiz. Enric Marco.
2.- Banc dels músics de jazz. Enric Marco.
3.- Santuari de la Mare de Déu d’Arantzazu. Enric Marco.
4.- Rellotge analemàtic a la plaça major d’Oñati. Amb l’ajuntament al fons. Enric Marco.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *