Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Intercanvi amb “França”

Divendres van arribar els alumnes d’intercanvi des de la Bretanya, una localitat pròxima a Rennes. Les tres primeres hores han vingut a classe amb els alumnes que els acullen a casa i res no ha estat normal; hi havia una excitació a l’ambient, sort que estàvem en un taller, han xerrat pels colzes i s’han esforçat a explicar-los el que anàvem fent. Mentrestant he tingut ocasió d’intercanviar impressions amb els nouvinguts i els he demanat si parlaven Bretó...

Ells (14-16 anys) no, els pares l’entenen, però només el parlen els
avis. L’Estat francès ha fet una bona feina de colonització
lingüística, impecable. Els nens se senten orgullosos de pertànyer a
França i parlar francès, del Bretó ni rastre. Val a dir que en altres àrees de la Bretanya més allunyades de la influència francesa sí que el Bretó existeix i fins i tot també es veu la recuperació de matrícules específiques. Però a Rennes, la capital, la cosa és més complicada. Sort que la consciència lingüística és per tot arreu i sembla que la cosa va a més.

Els nostres alumnes han de parlar-los en castellà o francès (és evident que amb la primera llengua no tenen cap problema). Van amb el diccionari de francès a tot arreu, veurem si podem despertar consciències de llengua en aquests vailets, cosa molt difícil ara com ara…



  1. Hola,

    He estat vivint un any a França, tinc amics a la Bretanya i la vaig visitar en una ocasió. I res, t’escribia realment per desitjar-te sort, m’agradaria molt que aconseguissiu que aquests nois i noies marxessin de Catalunya com a mínim havent reflexionat una mica sobre el tema de les llengües. Com molt bé dius el govern francès ha fet una bona feina pel que fa a les llengües "minoritàries". Parlant amb gent d’allí t’adones que cada cop més la consciènscia és que parlar bretó o occità o català és una pèrdua de temps. I encara pitjor, a mi m’intentaven convèncer de que parlant català l’únic que feia era "molestar" perquè consideraven que era molt més fàcil i bonic que tots parlessim la mateixa llengua. Realment depriment. Un cop vaig estar sopant amb una família formada pels avis, els pares i el fills que tenien la meva edat, tots parlavem en francès, menys els avis en una punta que parlaven en occità. Una noia de la meva edat em va dir: apa! ja hi tornen, són uns pesats, ho fan perquè no entenguem el que diuen. O sigui, una mateixa família era incapaç de comunicar-se!!

    Molt trist, espero que això no ens acabi passant a nosaltres també,… 

  2. Dues ratlles només que sigui…

    Tinc la sensació que aquest intercanvi és
    massa real, però encara d’aquí no res serà encara pitjor. Dues nacions, la Bretanya
    i la Catalana entenent-se en castellà i/o en francès, on queden les seves llengües?…..
    i per desgracia d’aquí dos dies serà en angles.

    … temps aquells dels romans.
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Educació i Ensenyament per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent