Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Ha arribat el canvi, relleu a Palau

Fa set anys CIU va ser foragitada del poder pel primer tripartit. Era clar que calia un canvi al país, la memòria és curta, però veníem d’una època convulsa, els darrers anys del pujolisme, plens de decisions contra el territori; el PHN (Plan Hidrológico Nacional), per exemple, lligat a un cansament després de 23 anys de governs convergents de Jordi Pujol i del PP a Madrid. El país necessitava un canvi, i el va tenir. El primer tripartit va ser vist amb il·lusió col·lectiva, semblava que l’endemà de prendre possessió el govern les coses canviarien com un mitjó, però els canvis són lents, abans i ara, el Sr. Mas ja ho ha advertit…

No
tenim cultura de coalició, això és cert, estem acostumats a un partit
únic que talli el bacallà i la visió de tres partits al govern en comptes de ser vista amb solidesa, va tenir la feblesa de poder ser atacada per tres costats i des del govern no es va saber gestionar bé, no es va entendre que una feblesa d’una de les parts feia tremolar el conjunt i no només la part en si mateixa. No tothom va acceptar el primer tripartit i menys encara els que demonitzaven als
independentistes. Ara no ens en recordem, però fa vuit anys
l’independentisme estava associat al terrorisme, ras i curt. Era una
paraula tabú, lletja, que calia amagar, i ser independentista era una
cosa marginal i radical, de gent poc assenyada i extravagant. El fet que
un partit clarament independentista, Esquerra, entrés al govern, va
aixecar les alarmes de moltes ments benpensants que no entenien que un
partit independentista pogués fer alguna altra cosa que sortir a
protestar amb pancartes al carrer, com havien fet sempre, en comptes de
legislar des d’un govern. El govern va fer que l’independentisme fos
vist com una opció seriosa i de futur i va descriminalitzar la paraula.
Ser independentista avui en dia és molt diferent que fa uns anys, afortunadament i, fins i tot, sorgeixen patits com a bolets.

El segon tripartit ha estat bo per al país i dolent
per Esquerra. Molts, vistos els resultats, dirien avui que el
segon tripartit ha passat factura, i és cert, però fer president al Sr.
Montilla segurament ha estat bo per al país, el temps ho dirà. CIU no va saber païr la segona
derrota, ara ningú se’n recorda, però la campanya electoral de CIU va
ser especialment dura, amb edició d’un vídeo inclòs per criminalitzar el
tripartit. Van plantejar-ho com un “ells” o “nosaltres”. I van
continuar sent ells. Aquesta vegada no han fet campanya electoral. No
els hi ha fet cap falta. S’han limitat a no dir bestieses ni fer
estirabots com en les dues darreres eleccions, han après la lliçò, al Sr. Mas se’l veu més madur i reposat. Sap el què li ha costat arribar on és ara, no ho ha tingut fàcil i això farà que apreciï més el que té. Ara, el primer que han fet en tenir la majoria, ara
sí, al Parlament, és pactar amb el PP, com van fer exactament fa 12
anys, un pacte que els va abocar a perdre la majoria i a fer guanyar al
tripartit. Per tant, han après com fer la campanya electoral, ara la
lupa estarà posada a sobre d’Artur Mas, tres cops candidat i ara, per
fi, president. Li desitjo el millor pel bé del país. Fer presidenta de la cambra
una dona és un encert, (per cert, el discurs de la senyora presidenta… no em poso amb el
contingut, que fou correcte, sinó en la forma, un baix nivell de
català, fins i tot pitjor, en alguns aspectes, que el del senyor
Montilla, tan criticat per alguns).

El Sr. Mas va dir que faria el govern dels millors i, efectivament, hi ha cares noves independents d’un alt nivell, però també continuïsme dels governs de Pujol, cares conegudes que retornen al passat i que em neguitegen. Suposo que és difícil trobar l’equilibri, veurem la gestió que se’n fa.

No sé si ha arribat el canvi, o és el recanvi, Catalunya torna a ser convergent i, això sí que és nou, una mica més del PP que abans, veurem fins quan.

(foto: presa de possessió del Sr. Artur Mas)



  1. Bona reflexió. Sóc de les ‘inpacients’, encara que penso que hem de continuar pujant la muntanya i assolir el cim sense presses i els sherpas no sçón els més adients, però ho aconseguirem segur.
    Jo no em trec del cap el día en que el senyor Pujol no va voler posar la medalla com a President de la Generalitat al senyor Pasqual Maragall, i va haver de fer-ho el senyor Ernest benach com a President del Parlament … Coses que passen, i que de vegades s’obliden ….

Respon a rginer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Parlant de Política per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent