Gàlim

Quan dius a poqueta nit*, si és juliol, és ja una hora avançadeta perquè es fa tard de nit. Doncs ahir, dissabte a poqueta nit va sonar el telèfon de ma casa. Vaig pensar si devia ser algú de la família, perquè hui en dia ja només sabem els números telefònics fixos dels de casa: tots anem directe als mòbils, habitualment. O això o alguna amistat antiga, que encara el manté en la memòria o en l’agenda.

Va sonar, dic, i en despenjar vaig saber de seguida que no, que no era res del que havia suposat. Un soroll d’ambient llunyà i conegut per repetit em va previndre. De seguida una veueta indecisa, de parla sud-americada, digué no sé què de línia telefònica. Amb educació la vaig interrompre, li vaig dir que no eren hores d’emprenyar i que si volien vendre res era millor que m’ho oferiren en la meua llengua, que em deixe enganyar més fàcilment així.

Li vaig desitjar bon dia i vaig penjar. Sé que no he avançat gran cosa, perquè un altre dia serà una altra persona qui telefonarà, sense que ningú li haja dit res i sense saber a qui molesta. I segurament, guanyant-se a males penes dos gallets.

_{*Ja parlarem un altre dia de si és ‘a poqueta nit’ o ‘a boqueta de nit’, o qualsevol altra cosa.}