Yes?. No hi és
Ara a l’estiu,
època de farciments a las graelles televisives he tornat a veure un capítol de
la sèrie “Sí, Ministre”, que als 28 anys de la
seva primera emissió és tan fresca i actual com acabada de néixer. Mal
símptoma això de la frescor, excel·lent
tornar a veure a uns actors que saben moure’s entre la realitat i la
paròdia, sense perdre’s en l’astracanada.
El mon
funcionarial és molt europeu, França n’és un exemple ben patent i Espanya un
altre ben patètic. A França ¼ part de la població activa ocupa un lloc en
l’Administració Pública i a Espanya un exèrcit de quasi 2,4 milions de
funcionaris ocupen l’escala A,B,C;D,E que va des de doctors i llicenciats fins
a posseïdors dels certificats d’estudis primaris. I 30 nivells combinats amb els
graus de l’escala, i l’antiguitat marquen les retribucions i altres avantatges
inherents al càrrec. Perquè, ser funcionari és un càrrec del que es pren possesió no un simple lloc de treball.
La necessitat del
funcionariat, i per tant l’ocupació de funcionari deu ser un mal necessari que
porta aparellada la penitència del malcontentament. Els funcionaris, com els
altres treballadors, no suporten l’excés de feina. El defecte avorreix però
l’excés irrita. Irrita més però, quan no es pot negociar un augment de sou, que
va lligat a l’escalafó, i quan el canvi d’empresa no figura en l’horitzó del
possible. Bé, del possible sí, però fora del llindar de la raó, quan s’ha
consagrat temps i diners a aprovar les anhelades oposicions que menaran a una
jubilació ben currada, sovint suportant triennis i quinquennis d’oficina
sinistre o escola d’aprenents de res.
No seria prou
just plànyer als funcionaris perquè tenen la desgràcia posseir un lloc de
treball amb el que no s’identifiquen i que els impedeix d’arruïnar-se impunement
com puc fer jo.
No seria lògic
igualar-los a tots atribuint-los-hi les males maneres que gasten alguns que
haurien d’atendre al públic que els paga el sou.
Però trobo que
estaria bé, que juntament amb les seves reivindicacions que amatents ens fan saber
(com ara els dels jutjats, que no estan disposats a treballar més per tirar
endavant la feina que comportarà l’aplicació de la nova llei contra la
violència domèstica o l’incomodat laboral que necessàriament implica la millora
dels serveis als ciutadans ) podéssim conèixer, per allò que tots som paganos,
el sou, l’horari i la productivitat de cadascú, per no haver de generalitzar
injustament.
Només caldria
que, com es fa a moltes empreses de serveis cada funcionari portes una tarja
ben visible amb el seu nom i un codi per a poder identificar-lo individualment
i saber l’horari que ha de complir i la seva retribució. No trobeu que vivint
dels pressupostos públics hauríem de saber aquests detalls, tal com els sap
l’empresa de qualsevol empleat?.
Un altre dia ja
m’ocuparé del control de productivitat i del què cobren els polítics, i no és que tingui obsessió per
saber de que viu el veí, només voldria saber, en detall, com es gasta el
pressupost per pagar als meus treballadors
No demano gaire
oi?