Vacances? Au, vinga…!
Alguns bloquers s’acomiaden cortesment dels seus possibles lectors (me’n vaig de vacances fins el dia…). Es una costum tan introduida, – amb un punt de fer dentetes a qui ja les ha fet o no en fará – que hi ha qui es creu en l’obligació de comunicar-ho. A l’agost el païs es para oficialment.
Els vacancieros que em fan mes gràcia són els ensenyants (mestres, professors, catedratics) que es passen el juliol dissimulant que fan vacances i a l’agost s’afegeixen a la corrúa dels qui les començen mostrant aleshores el salconduït estampillat, sense vergonya. Dos mesos de vacances oficials amb quinze dies de pre-escalfament i quinze de de post-part són moltes vacances, massa al meu entendre, però es veu que ni això cura l’estrès permanent en que viu sotmés aquest gremi.
Els vacancers desconecten. De què? Dels horaris, de la mala llet dels dilluns, del bocata de 9 a 9,30, del telèfon, de la mandra de començar a treballar, de la rutina fins a portar 35 anys cotitzats pel retiro, de les bromes de l’oficina, de l’aborriment fins l’hora de plegar.
El pitjor es que a la fí, a la tornada, s’haurà de tornar a endollar exactament igual que abans de desendollar. I les piles mentals es descarreguen amb una facilitat….
Fer vacances un cop l’any és una salvatjada, com menjar un cop al mes. Els ritmes es trenquen, això está bé, però un cop trencats s’han de tornar a afegir perl mateix lloc, i no hi ha pega prou resistent per unir altre cop monotonía amb monotonía.
Una vaga de vacances seria un petit pas per un home, un gran pas per l’humanitat. Sense l’esparança de les vacances, treballariem?
Probablement les enquestes donarien una resposta en un sentit a aquesta pregunta, però també en el sentit contrari. Les enquestes no serveixen per res, s’ha de probar.
Qui fa vacances és qui te un treball reglat, qui no, no en fa. Per exemple, els saltamerges, els netejavidres dame-algo, els desvagats, els pòtols, els asfaltadors i putes de carretera (amb el meu homenatge a aquestes feines tan sacrificades), Deu i el diable.
Jo no fare vacances, me’n aniré uns dies. On? No ho sé, però m’en aniré. Quan? Quan pugui.
I això no són vacances? No, és una feina com una altre.