Cafè en gra

L’any 1960, en plena guerra freda, un avió-espía dels Estats Units d’Amèrica, l’U-2, el de les grans ales llargues, va ser abatut sobre territori de la URSS. Aleshores els americans, com ara, estaven molt procupats per controlar qué feia l’altre gran potència, i a manca dels sitema de satel·lits actual, els U-2, volant a gran alçada, resultaven inabatibles amb l’armament de l’época. Però a aquell el van abatre i el pilot, Francis Gary Powers, va ser capturat pels russos. L’incident bélic, va tenir una continuació en el terreny polític quan Krusxov va suspendre una reunió emb el President Eisenhover per endegar una Conferencia per a la Pau.
Versions modernitzades del mateix avió encara avui estan en servei. La seva missió és espiar, fotografiar des dels límits de l’atmosfera tot allò que hi ha sobre la terra.
Quan a dalt d’un cim o dins un cotxe, en creiem lliures de les mirades de tothom, un Déu electrònic ens vigila des del cel i ho espia al germà de l’oncle Sam.
Perqué volen saber de tots nosaltres? No ho dirieu mai: ens classifiquen.
Per una cantó, els partidaris de la banda dels quatre (irlandesos) que porten el mateix nom que l’avió espia. Aquests li estalvien molta feina: tots apinyats sota els focus del Camp Nou, fins i tot no li cal ni flash per fer la foto. Si tenim en compte que han pagat de 100 euros per amunt per entrar a l’Ofici Major del Tour Vertiginòs i se n’han gastat el doble o el triple per arribar-hi, la seva fidelitat és inquestionable.
La resta de mortals encara es poden dividir entre els que no han trobat entrada i els que no l’han buscada. Als uns s’els pot classificar com a pobres de solemnitat o tontos, els altres decididament són desafectes al règim.
El régim té aquestes coses: els uns viuen a costa dels altres, i els altres contents. El fenomen dels estadis és aquest: de 4 a 22 paios trepitjen la gespa i altres vuitanta o noranta mil viuen l’experiència vicària d’aquesta singularitat, qua mai experimentaran en la seva existencia real.
L’amenaça per l’equiibri del règim prové d’aquells que mai posaran un duro perque això sigui possible.
El veritable objectiu de les fotos de l’U2 són aquests últims, tots els altres no són perillosos.