Trencacolls Administratius
En
aquesta publicació hi podeu trobar un article que m’ha divertit molt traduir.
El subscriuria totalment. Aquí
el podeu llegir en versió original francesa o be a continuació en la versió catalana que he procurat no trair en cap moment.
L’any
2004, Deu visità a Noé que vivia aleshores en un poblet no gaire lluny de la
costa.
-“Altra vegada la terra ha esdevingut inhabitable i
superpoblada, he de tornar a actuar…. Et mano que construeixis una Arca i
cerquis una parella d’exemplars de tot bitxo vivent, inclòs de l’espècie humana
si en trobes algun de bo. Tens sis mesos de temps, a partir d’aleshores enviaré
un diluvi persistent durant quaranta dies i quaranta nits”
Sis mesos mes tard, Déu va donar un cop d’ull a la terra
i veié a Noé escombrant el pati, però enlloc cap indici de l’Arca.
-“Noé, i doncs?. Estic a punt d’enviar el diluvi, on és
l’Arca?”
– Perdona’m, bon Déu -implorà Noé-, però els temps han
canviat. Resulta que necessitava un permís per començar a construir l’Arca i
m’he hagut de barallar mesos i mesos amb els Serveis d’Inspecció a causa del
sistema d’alarma anti-incendi. Durant aquest temps, els meus veïns m’han vingut
a veure en comitè, acusant-me de violar el reglament de la propietat
horitzontal, ja que l’Arca no cabria en el meu pati, els taparia la vista i obstaculitzaria la via pública. He anat a
parar davant d’un tribunal d’arbitratge per discutir la qüestió.
Aleshores, Urbanisme m’ha enviat una memòria sobre els
costos d’adaptació i treballs necessaris per tal que l’Arca podes arribar fins
a la platja. Jo ja els hi he dit que seria el mar que vindria cap aquí i no pas
al revés, però no m’han cregut.
Una altre qüestió: la fusta. Obtenir-ne en quantitat
suficient ha estat tot un problema. Les associacions per a la defensa de la natura
s’ha negat en rodó a permetre la tala d’arbres, amb l’excusa de que es faria malbé l’hàbitat de certes
espècies i les posaria en perill. He intentat explicar-los-hi que, al revés, la
fusta d’aquests arbres que necessito servirà per evitar la desaparició de les
seves estimades criatures. No hi ha hagut manera.
Quan he començat
la feina de portar les parelles d’animals, han vingut els de Wild Life i
la Brigitte Bardot i se’m han tirat a
sobre perquè tancava animals salvatges en contra de la seva voluntat en unes
corts massa petites per ells. I m’han acusat de crueltat envers els animals, a mi, que ja els vaig salvar un cop
a tots!
Però aleshores ha intervingut Medi Ambient, en Milà ha de
fer mèrits, i ha demanat un estudi d’impacte ambiental en cas de que
s’autoritzés aquest famós Diluvi.
Entretant, ja feia dies que em barallava amb el
Departament Treball i Seguretat Social per la qüestió del personal obrer, ja
que no acceptaven que el treball voluntari fos legal en aquest cas. Els
sindicats fins i tot s’havien oposat a que hi fes treballar a la meva pròpia
família!, deien que això era una feina d’operaris altament qualificats i
especialitzats i m’insinuaven, com qui no vol la cosa, que molt millor si
pertanyien al sindicat X.
Per acabar-ho d’adobar, amb tant soroll, el fisc es va
posat alerta i em va embargar els
comptes i bens com a sospitós de voler fugir del país il·legalment i m’acusaren
del delicte de voler passar d’estranquis per la duana a espècies reconegudes
com a perilloses.
De manera que ja em perdonaràs, bon Déu, però no se si, ni en 10 anys, hauria
pogut acomplir la teva voluntat.
Aleshores, tot de sobte, el cel s’aclarí i sortí un sol
radiant, aparegué l’Arc de Sant Martí. Noé aixecà els ulls el cel i interpel·la
Déu:
Així doncs….ja no destruiràs el mon?
No, no val la pena, respongué l’Altíssim, ja se’n
encarrega l’Administració.