Sempre ens quedaran els armaris
Per mitjà d’un conegut meu,
fabricant de mobles, ha tingut notícies d’un increment espectacular de comandes d’armaris.
– Com?
– l’hi he dit – però no s’han buidat?.
– Sí, però els de segona
tancada, ja es paguen al mateix preu que els nous, i tant per tant…
Encuriosit, n’he anat a
visitar, uns quants dels de segon usuari, – m’enamora el vell – i resulta que
son prou confortables i ben equipats, amb detallets i andròmines d’allò mes sofisticades, no hi manca res excepte l’aire
pur, s’hi ensuma sexe, suor i llàgrimes. No se si això agradarà a tothom.
Els “ex” dels armaris
els han abandonat i estan de festa i xirinola. Els armaris, la seva antiga
parella de fet, haurien d’estar tristos, però no, els he trobat indiferents, ni
fu ni fa.
Tal indiferència no
es correspon amb l’alegria dels “ex” estadants, ni amb l’indignació dels ex-uix
cridaners (pancartistes, en diuen). Ni els uns ni els altres tornaran a fer-ne
us de moment.
En canvi, hi ha força
gent que, segons les enquestes, estan entrant a corrua feta als antres obscurs
on es guarden les opinions passades de moda. Ells encara les portarien, les
troben bé, hi creuen, però la moda és la moda, i qui és ara el guapo capaç
d’anar vestit de Humphrei Bogart pel carrer, amb barret d’ala i gomina?
Moschino, Armani,
Versace, Givenchy, Gianfranco Ferré, Paco Rabanne, Zetapé, Las Cerezas, El
Matí, Versió Original, El mon a RAC1, la Manuela, els tertulians (quadra
Bassas) els opinadors (quadra Xavier Bosch), els comentaristes (quadra Gaspar
Hdez) etc… (em sap greu no citar-los tots, però els dissenyadors de moda i
els dissenyadors d’opinió son tants que farien el detall inacabable), tots ells
en una o altra especialitat son els que ens fabriquen els gustos i les opinions
que es porten, les que estan “on” com en altres temps ho feien els Matias Prats
(pare) i la Cadena de Emisoras del Movimiento. Si hom té roba i/o opinions
passades i les vol conservar però li fa cosa que les hi vegin, doncs per això
són els armaris.
Gràcies a ells no
llencem res del que no volem llençar i no podem mostrar, allà ho guardem per el
futur (la moda és voluble i canviant, ja se sap) i quan cadascú, en la
intimitat, obre les portes del seu armari,
mira i ensuma, tot ben plegat i
net, i hi passa la ma com en una carícia, ho ensenya al amic o amiga, i al veí
de confiança. Mira,…. sssshhhh! I l’amic i el veí el pren per la mà i el
porta a casa seva, obre també el seu armari…. sssshhh!. Així ha estat sempre
i cal reconèixer que el secret té el seu encant.
Ser dels que són més,
dels que criden més, dels que han guanyat, dels que treuen pit, és un lloc de
comoditat fàcil i de fidelitat feble. Nedar contra corrent muscula tan al peix
com a la carn estellosa.
De manera que és
d’esperar que tots aquells progres conscients del que significa la progressía
pleguin de deixar-se portar còmodament aigües avall i quan mirin el pòster del
Ché, que encara tenen emmarcat al menjador, recordin que les revolucions
triomfants ja no serveixen per a res.
La vida sempre palpita en la
clandestinitat.
Em pensava que només era per guardar la roba i poder anar a nedar tranquil, perquè així tota ella , era al seu lloc i amb la naftalina protegint-la de les arnes…
(les coses són com són, encara que a vegades no ho semblin)