Mes morts garantits
Dies com el d’avui ens els de pinten de negre a cops de brotxa.
Si ja és prou trist que mori gent a qui l’atzar i l’hora han convertit en victima propiciatòria, és de grotesca befa que els capdebrot europeus o americans, protegits amb mes capes que el cor d’una ceba, per milers d’agents i cossos de seguretat ens recitin el mateix ofici de tenebres que ja hem sentit massa cops.
Aquest discurs de condemna que tota autoritat o autoritareta es sent amb l’obligació de fer (paraules mes mortes que les pobres victimes) seria nomès hipòcrita si no fos perquè ens converteix a tots en hostatges i escuts humans de la seva incompetència.
Quí garanteix qué? Si son ells qui ens garenteixen la nostra seguretat, a hores d’ara ja s’haurien d’haver convertit en un ciutadà anònim que viatja en metro o bus i tastar el pa que hi dónen.
Si tanta necessitat tenen d’afirmar que nosaltres, els democrates, guanyarem i ells, els terroristes, seran vençuts, deu ser perque no els toca la camisa a la pell i perque els fets desmenteixen les seves paraules.
Avui dia els nostres dirigents son adeptes a la tàctica del capità Aranya. Que lluny queda la rauxa dels reis i generals que éren capaços de dir “seguiu-me” i marxar al capdavant afrontant el lloc de mes perill, ara els caps dels païssos mes rics del mon, compareixen davant de les escarxofes, amb posat greu i afectat, amb un exercit de guardespatlles, i en traducció lliure, el seu discurs be a ser sempre mateix: “aixequem-nos i aneu-hi”.
Però aquesta última part, les victimes ja no la veuran, els hi portaran flors i espelmes, aixó sí, les plorarem mes que no pas a les victimes de la carretera o aquelles a qui un descuit ha despenjat d’una bastida. Els seus familiars es podran inscriure en asociacions de victimes del terrorisme i rebre subvencions a les que no tenen dret els familiars dels que han sigut victimes d’un vulgar acccident de tránsit o de treball. Es així com creix la complicitat cap als ineptes.
Ells, els caps d’Estat i de govern, ens volen embolicar a tots en la seva dèria: guanyar, liderar, passar gloriosament a la història. Per aixó apliquen cures de matxo i no remeis, volen destruir a qui els disputa el poder en comptes de posar remei a les causes que refinen el combustible de l’odi, neden en l’abundáncia i parlen de llençar salvavides als que s’arroseguen pel desert, ens reparteixen tallets del seu pastís, a nosaltres, la pinya sobre la que s’enfilen com anxaneta, perque tastem que dolç es viure en el mon que ens han creat, l’únic possible, segons ens juren i perjuren.
Aquest mon idílic s’ha trencat avui un cop més, ha aparescut la cara fosca i ens han martellejat tot el dia amb declaracions que han rebotat en les llises parets de l’eco mediàtic fins a fer-nos perbocar de fàstic devant de tanta repetició i estultícia.
Les properes víctimes ja son a punt (encara que elles no ho saben) perque res ni ningú pot fer que obrin els ulls aquells que han fet vot de ceguesa a la realitat que els envolta. Les cimeres, siguin de 8 o de 48 sempre es fan al cim. A ran de terra hi ha la realitat, pero desde el cim és molt petita e insignificant.
Quin dia mes negre!