Madre no hay mas que una, Manoli.
L’enrabiada que sembla que va tenir doña Manuela per la qüestió dels drets o no drets històrics que ha de recollir o no l’Estatut, pot ser el paradigma del pensament d’aquells altres catalans d’origen o de formalitat a qui no es pot aplicar el qualifiicatiu de catalans de la mateixa manera que s’aplica als espanyols o francesos el d’espanyol o francés. Catalonia is different. Les complicacions ens venen de les lleialtats, no pas del que sentim, sinò del que som.
La de Madre, aquesta dona manifassera, vicepresidenta del seu grup parlamentari, afeccionada al dramatisme marujil, que vist el protagonisme que desplega, fa poc favor als afectatats de fibromiàlgia severa, se li han remogut les essències. Liderar els drets dels espanyols que viuen a Catalunya, a seguir essent el fills de l’amo, potser mai havia estat tan dur.
Reconec qué és mes fàcil per un camerunés o un marroqui ser tan català com jo mateix, que no pas per un espanyol. I no pas per culpa o mérit seu, sinò perque el seu país d’origen no te ambicions territorials envers el nostre, mentre que no és així en el cas d’un espanyol, ja que encara que sigui nascut aquí, hi haurá un moment en que haurá de triar entre dues lleialtats.
Hi ha qui ja ha triat categóricament en un sentit o en un altre, però encara n’hi a molts, sobretots polítics i persones públiques, que juguen a dues baralles i que pregunten desafiadorament qui dóna les patents de catalanitat. Doncs bé, la patent se l’expedeix cadascú, però el visat li posa els fets.
Per tant, no tinc res en contra de qui ve de fora a guanyar-se aquí honradament la vida i no preten ni vol ser catalá ni anti-catalá sino camerunés, marroqui o italià. Perquè el mon és un i aquesta terra en forma part.
El problema está amb els quintacolumnistes que per circumstàncies històriques nomès poden ser espanyols aquí, i francesos a l’altra banda dels Pirineus.
D’aquests, per a manca de coratge o menfotisme de tots els catalans, n’hi ha una bona pila instal·lats els escons parlamentaris del costat del zoològic, i es normal que, amparats per una massa crítica concentrada al voltant del reactor nuclear barceloní, desencadenin una reacció descontrolada per por a un accident nuclear espanyol greu.
La Manuela, el Celestino, i d’altres com ells, sembla que s’han posat particularment nerviosos; tenen el passi de ser nuclearment espanyols. Voldrien donar-nos un collar cómode i una corda llarga, i és d’agraïr aquest datall que no varen tenir amb nosaltres els franquistes durant quaranta anys.
Però ni hi ha dogals cómodes ni corretjes prou llargues de la mateixa manera que no existeix un bon esclavatge ni un bon apartheid.
Tot això encara ho puc entendre, perque em poso a l’altre costat i ho miro des de el punt de vista de l’adversari. Ni a extrangers ni a espanyols s’els pot retreure no voler ser catalans
Però, “si madre no hay mas que una”, els “catalans” que preconitzen l'”anchluss”, de noms molt nostrats i biografies petainianes, per aquests, potser haurà arriibat l’hora, l’hora del coratge o l’hora dels traidors, perquè solament ells poden ser-ne.
No es tracta de nacionalismes, es tracta de ser o no ser.