Cafè en gra

“Mes nuclears i menys impostos a l’energia” diu la Patronal
Tarragonina (Cepta)

“Mes eficiència en el consum, i energia mes cara pels malgastadors”
diria jo.

El punt de vista de les patronals sempre és el mateix:
l’intervencionisme va contra la lliure regulació del mercat. O dit d’altra
manera: qui te duros fuma puros.

Les discussions sobre l’energia sempre ens
aboquen a un gavadal de xifres i tants per cents que no condueixen enlloc.
Seguir aquest camí de discussió es parlar per parlar.

Com tot a la vida, no es pot discutir sobre
solucions sense enfocar quins són els problemes, i els problemes no son per
tothom els mateixos.

Per les patronals empresarials el problema és
com tenir energia abundant i barata, per els que no pertanyem a aquestes
patronals, encara que siguem petits o minúsculs empresaris, com jo mateix, i
per molta gent amb sensibilitat social i mediambiental el problema es el
malbaratament dels recursos.

Com diu el primer postulat de la ciència
econòmica – del que estic en total desacord – els recursos sempre seran
escassos. Partim d’una noció falsa sobre la que la majoria de civilitzacions,
la nostra en grau superlatiu, ha construït el seu model de vida: sempre es
necessita més. L’escassetat atrau com els pols oposats d’un imant i fa pujar el
preu, l’abundància genera desinterès, no es valora. Son les beceroles de la
ciència econòmica que ens fa infeliços.

Volem el que no tenim, i el que tenim no ho
valorem, seria la traducció casolana
d’aquest principi fonamental.

Podem pensar d’una altre manera? El mon es
pot veure des de un altre punt de vista?

Els que pensem que sí ens ho posen difícil,
però no per això hem de renunciar.

El mite dels recursos escassos és el coll
d’ampolla que ens ha fet entrar a la trampa d’on és tant difícil escapar-se

Si els recursos són els que són, i el planeta
Terra és el que és, perquè no amotllem el nostre comportament a les
disponibilitats que tenim? El “progrés” material potser serà menor, però ho
compensarem vivint en harmonia amb l’entorn.

Aquest principi tan elemental, base de la
ciència de la felicitat, ens l’esborren a nivell domèstic amb les targetes de
crèdit i són tants els que piquen l’ham que el noble ofici de pescador ha
esdevingut de mal nom caixabanc, els practicants de la pesca d’arrossegament de
sous captius

Tornant a la qüestió de l’energia, tothom que
tingui els ulls oberts i dos dits de front veurà que el malbaratament es
immens: des de el Discovery, o més modestament en un vol nocturn veiem ciutats
carreteres i zones industrials buides, il·luminades amb una energia inútil que
consumeix recursos que no es renoven, milions de kw son llençats en
il·luminacions sumptuàries, un altre grapat de milions s’usen en congelar i
transportar aliments a l’altra punta de món, i no pas per apaivagar cap fam que
no sigui la fam tenir de tot a tothora.

La nostra mobilitat, basada en el motor
d’explosió, és una sagnia incommensurable. Aquest giny que mou el cotxe dels
nostres somnis llença 2/3 parts de l’energia que consumeix, en forma de calor i
només 1/3 serveix per impulsar en vehicle; de la mateixa manera les centrals
tèrmiques o les de cicle combinat aprofiten per produir electricitat menys de
la meitat del poder calorífic del combustible que gasten, la resta serveix per
rescalfar encara mes l’atmosfera.

Molts processos industrials són un exemple de
malbaratament – i sé de que parlo perquè és el meu camp – quan s’evacua
l’escalfor que genera una maquinària i
seguidament s’ha d’instal·lar un sistema de calefacció. Son imbècils els
que fan això?. No, simplement surt mes barat, perquè no es obligatori fer un
balanç d’energia. Si es fes i es pagués l’energia consumida segons aquest
balanç hi hauria una revolució en el disseny de la maquinària i dels mètodes de
treball.

Tots en sortiríem beneficiats, fins i tot les
empreses que tindrien costos considerables en l’adaptació, perquè fer les coses
racionalment – i entenc per racionalment un concepte tan irracional com el
progrés no material – és
precisament adaptar les nostres
necessitats als recursos que estaran disponibles ara i sempre, és a dir als
recursos renovables.

Dit tot això, encara hi podem afegir el dispendi energètic d’un TGV (molt superior al dels trens convencioals)
que ens traslladarà en un tancar i obrir d’ulls ( i tornarem altre cop
ràpidament, es clar). Uns vols barats que ens enllaminen a anar a prendre un
cafè a Amsterdam el dissabte i tornar el dilluns pel simple fet d’aprofitar una
“ganga” sense tenir e compte que els avions gasten tones de querosè (o sigui, petroli)

El que no
paguem directament de la butxaca sembla que no ho paguem. Res mes lluny
de la realitat: els impostos sobre l’energia engreixen una roda de despesa
pública que tendeix a infinit i aquesta engreixa el pastis a repartir entre els
malgastadors d’energia. Tornem al començament i s’inicia un altre carrousel.

Tornen a sonar els tambors de guerra de les
nuclears, els alts preus que ens fan pagar per la benzina, l’aigua,
l’electricitat, les comunicacions, i l’habitatge poden (i hom malpensa que
també s’usa com a arma psicològica) induir a la gent poc avisada a veure en
l’energia nuclear la solució als alts preus de l’energia. Una enquesta, sense
cap fiabilitat, però prou intoxicadora,
xifrava en un 78% els qui veien en l’energia nuclear la solució als mals
energètics.

I ara surten els de la Patronal Cepta. No
crec que sigui casualitat. Es va preparant el terreny per la tercera onada
nuclear.

La primera fou la de Hirosima i Nagasaki, la
segona la de Txernòbil, hem tingut avisos molt a prop, a Vandellòs mateix.
Serem tant mesells de vendren’s l’herència
de la nostra civilització per un plat de kilowats?

Ja veurem si encara ens queda una mica de
seny.