Cafè en gra

Aquesta foto te mes de trenta anys. L’executor (l’assassí) és el cap de la policia de Saigon, el reu (la víctima) és un presumpte guerriller (terrorista?) del vietcong.
És el tret al clatell o a la templa (el tiro en la nuca).
Quantes vegades no ho haurem sentit a dir, quantes condemnes no haurà merescut, quantes manifestacions, processos, homilies, ilegalitzacions ha desfermat…

Molt bé, ara la gran pregunta: la perversitat (o la justificació, fins i tot la lloança del fet) dependrà de si el que dispara és un terrorista o un policia, o és l’acte en sí un assassinat faci qui el faci?. I dependrà també de que la víctima sigui culpable o innocent?
Matar una persona que no es pot defensar és sempre un assassinat?. Legalment la resposta és no, doncs si no fos així tots els Estats que han tingut o tenen la pena de mort serien uns Estats assassins.
Sense moral (el fonament) no hi ha ética (l’instrument) i alguns comentaris que he llegit i sentit sobre l’assassinat d’un ciutadà brasiler perpetrat per la policia britànica em fa pensar que la moral te el clatell com un colador, que ha estat assassinada a sang freda amb les mateixes justificacions que han assassinat convictes condemnats a pena de la vida.
Des de que es van enterrar la moral l’ética fa la funció de moral distreta com aquelles senyores que fan cantonades. L’ètica, com el paper, ho aguanta tot, la moral no.
Tant la policia britànica com els que van condemnar i matar a Puig Antic a garrot, ara ho lamenten, però no s’en penedeixen. En iguals circumstàncies ho tornarien a fer.
Em pregunto, si com a simple ciutadá he de témer mes morir en un atemptat terrorista o en una batuda a terroristes. Si em toca, m’importarà gaire quí em mati?
El pitjor de tot es la vilesa que ens encomanen i que s’exten com el sida. Per estrany que sembli hi ha gent que acusa a la víctima d’havers’ho buscat, pel fet de fugir.
Suposo que aquestes mateixes persones deuen haver anat a les manifestacions per l’atemtat de Madrid, a la de rebuig a l’assassinat de l’Ernest Lluch, que huaran demanat que el pes de la llei caigui sobre els assassins d’un innocent. En aquest cas també ho condemnarien amb la mateixa fermesa?
No, ho justifiquen i ho lamenten, però no passa d’aquí.
Per tant, hauria de dir que prefereixo imaginar-me que la victima de la confusió era una persona complaent amb els errors policials, és una manera d’amortir el xoc que em provoca un fet tan injustificable i pervers, si almenys la propia victima fos un d’aquests que diu: mira, que hi farem, és va fer a fi de bé….
Però…. sento que algú es remou dins la tomba. És la moral soterrada que em diu que aquest plantejament no és correcte. Però em tempta fer-lo.