Espai vital
Per allò que
els arbres no ens deixen veure el bosc, podríem fer un exercici profitós
en temps de vacances per aprendre a mirar el conjunt del país on vivim.
Qualsevol pot anar
al anuari
estadístic de Catalunya 2005 i descarregar en format Excel l’apartat nº 20
(identificadors municipals). Hi ha relacionats els 949 municipis de Catalunya
amb la seva extensió, alçada sobre el nivell del mar, i població.
A partir d’aquí,
ordenant les dades segons diferents criteris, hom pot treure algunes conclusions
interessants.
- La població del Principat és de
6.813.000 persones - L’extensió dels municipis, sumada,
totalitza 32.100 km2 - El promitg d’extensió municipal és de
34 Km2 - La densitat promitg és de 212
habitants /km2. - El municipi mes gran en extensió és
Tremp: 302 km2, però amb una densitat molt inferior a la mitjana( 18,9
hab/km2) - El més petit, és Puigdàlber: 0,4 km2,
i 389 habitants, però amb una densitat molt superior a la mitjana: 972,5 hab/km2 - El municipi més poblat és Barcelona:
1.578.000 hab. i 100 km2 d’extensió. Per tant una de les densitats mes
altes: 15.780 hab/km2 - El menys poblat és Sant Jaume de
Frontanyà: 27 habitants i 21,2 km2 d’extensió, naturalment amb una de
les densitats mes baixes: 1,27
hab/km2 - El més dens és L’Hospitalet de
Llobregat: 20.220 hab/km2 amb una extensió de tan sols 12,39 km2 - La densitat mes baixa correspon a
Gisclareny: 0,9 hab./km2, 33 habitants en una extensió de 36,47 km2
Si ens quedem aquí,
amb la curiositat de les xifres, no avançarem gaire. Quan es parla d’equilibri
territorial, què es vol dir?. L’equilibri l’hem d’entendre amb criteris
econòmics, polítics, o socials. Evidentment es una barreja de tots tres, però
quin és el pes que es dóna a cadascú?
Si tenim un espai
vital de 4.717 m2 per cadascú dels 6,8 milions d’habitants dels territori, i
els pisos mes o menys “normals” són de 60 a 70 m2 (no parlem ja dels de 30 m2)
no queda un ample marge perquè cedim un 90% de la nostra quota personal a
l’espai públic? Tot i així hi guanyaríem encara 400 m2, es a dir, 470 m2 per
barba, un 10% del nostre espai vital.
D’aquesta manera els ciutadans, tot i guanyant-hi, ocuparíem solament un 10% del
territori
Una altre
consideració evident és la desproporció entre la població i l’extensió dels
termes municipals
- Hi ha 195 municipis que estan per
sobre del promitg de 212 hab/km2, i 754 que estan per sota. - Hi ha 317 municipis que tenen mes de
34 km2 d’extensió, i 632 que en tenen menys, però d’aquests 317 primers,
22 estan per sobre de la mitjana de població. I la resta per sota. - Per acabar de complicar la cosa els
municipis llindants amb cadascun
són de les mes diverses extensions i poblacions.
En una paraula,
encara que podem trobar la població mes o menys concentrada en alguns indrets,
sobretot al llarg de la costa, i super-concentrada a Barcelona i la seva àrea,
al costat d’un terme municipal
extenssísim n’hi ha un altre de diminut.
Semblaria racional
modificar els termes municipals veïns en funció de la seva extensió i la seva
densitat de població, en alguns casos seria mes complicat que en d’altres, però
en conjunt la millora en quan a la distribució de recursos sembla evident.
Però no tots serien
flors i violes, trepitjaríem molts ulls de poll. Els politico-electorals, en
primer lloc, perquè això de la població i els districtes municipals està
íntimament lligat al repartiment del
pastis del poder, però també topariem amb els sentimentals de cadascú que es
considera sabadellenc, olotí, santperenc o vigatà, per dir-ne alguns exemples.
La cosa no és fàcil
quan es parla de la terra, ja veiem què passa a Gaza aquests dies.
Els criteris
urbanístics actuals apunten sempre a la “compactació”, diuen que és per
protegir el territori, però es fals. Els Espais naturals catalogats han passat
a ser parcs temàtics de mira i no em toquis, infestats de guies i “centres
d’interpretació” que ens separen de la natura en lloc de acostar-nos-hi. El
contacte directe, sense intermediaris amb el territori es va extingir amb el boum
del turisme de muntanya i no queda altre remei per retrobar-lo que anar a
altres països, menys desenvolupats econòmicament, que encara o han arribat a
aquest estadi.
La desconcenteració
i la redistribució dels nuclis de població sobre el territori és una manera
d’arrelar a la gent al lloc on viu i frenar l’especulació del sòl. Avui en dia,
els Ajuntaments, obligats a anar a pidolar diners en forma de subvencions a la
Generalitat i a la impresentable Diputació, tenen només una sortida per
recaptar diners: requalificar sol. A això apunten els plans urbanístics que com
una taca d’oli s’estenen per tot Catalunya.
Fer obres, ordenar
la casa i canviar el mobiliari és una cosa que se n’ha de parlar en família,
però per canviar la casa de tots, el territori, es veu que no cal
consultar-nos.
La feina
d’explicar, racionalitzar i canviar usos i mals costums, es llarga i feixuga i
no dóna vots, al contrari, d’entrada en trauria.
L’arrelat principi
d l’autonomia municipal, es sol usar en benefici propi i perjudici del municipi
veí, però qualsevol alcalde s’hi oposarà a que li toquin. Es la política
gallinàcia del anar fent.
La política de més
volada és fa lluny, lluny…Per cert, algú sap perquè serveixen les vegueries?