Cafè en gra

Fent un vol pels blocs aquests dies, hom troba els ecos del rebombori causat pels atemptats de Londres. Aquests ecos avui ja s’han calmat, peró les reaccions en calent, alliberades de l’inhibició per l’impacte del fets, han fet aflorar actituds íntimes que segurament sense aquest detonant no haurien sortit, o haurien sortit exposades d’una forma més políticament correcte.

No m’han sorprès aquelles que exigeixen més ma dura contra l’islamisme (dit així, en general) ni les que titllen d’antiamericanisme qualsevol opinió matitzada, aixó ja es sabut.
Les que trobo mes forasenyades son aquelles que estableixen el valor dels morts com si fos un patró monetari. Hi ha qui diu: “38 morts a la carretera son irrellevants perquè la gent no ho percep com un problema”, en canvi un sol mort en atemptat (i ja no diguem si son 38) dispara l’alarma que adverteix del perill de que la civilització occidental entri en crisi.
Sempre hi ha una diferencia entre la mesura i la percepció de la mesura, pero el final, el que ha de prevaldre és la mesura; i la mesura racional de 1 mort = 1 mort, ja fa temps que es va abandonar per fer entrar la mort noticiable a l’index de la borsa de les catsatrofes.
La mort per accident de circulació, la mort per accident laboral, les víctimes d’un terratrèmol o d’un sunami, les morts de fam, les morts per genocidi, les morts per sida, sobredosi, càncer etc. i les morts per atemptat, tenen diferent valor de canvi com el te el dolar o l’euro enfront el dirham o l’sloti, per exemple. Els morts noticiables també han esdevingut un patró monetari i un valor negociable.
Aquesta perversió, quan a manca d’altres valors, la vida ha esdevingut l’únic punt de referència, posa de manifest que el valor vida és indivisible e innegociable per a cadascú, és com si tinguessim una sola moneda a la butxaca i tot ho compressim a fiar, de manera que exigir-nos el deute és la mort segura. Per això, la fortalesa i alhora la debilitat de la cvilització occidental, és pagar el nostre deute amb les vides dels altres (amb aquelles vides que tenen un valor monetari mes débil), amb els morts a les guerretes latents a l’África, amb el morts sertmanals de l’Irak, a l’Afganistan, o sense anar mes lluny, als que es produeixen en el nostre incrustat quart mon.
Peró, per contra, aquells morts barats, tenen un sistema de valors diferent, en que la vida no és el valor suprem i paguen al comptat amb vides bitllo-bitllo que s’emporten vides amb valor capitalitzat. Es com si canviesin dirhams per dolars 1 a 1. I no donen l’opció de rebutjar la transacció.
Cal admetre la superioritat estratégica de qui no tem morir i no parlo de superioritat moral, perque parlant de morts quedaria lleig. Però si a banda de la violència, parlessim d’una integritat coherent, que es regeixen per un codi religiós, i que considera la mort com una frontera i no com un cul de sac, aleshores és indubtable que contra aquesta arma del mes enllà, no tenim ni tindrem armes del més aquí per lluitar-hi, independentment de si existeix o no el mes enllà. Aquesta és la nostra debilitat que no podem cobrir amb les nostres armes de destrucció massiva, tenim una debilitat moral que – perque no se’m entengui malament – no tenien els croats que anaven a reconquerir les Terres Santes. La fe serà tan irracional com es vulgui, peró tambe és un arma, gens negligible.