El país d’en Fullaraca
Al país d’en Fullaraca succeí un cas com un cabàs: el govern decidí que pel be del Estat, tothom havia de tenir feina fixa, estable i duradora. De manera que posaren mans a l’obra. Hi havia una cua llarga quan obriren les oficines de col·locació, i al primer dels aspirants no li costà gens sortir amb un contracte de treball fixe, assegurat per un mínim de 20 anys.
Estava exultant i arribant a casa llegí les clàusules del contracte, li havien dit que era cosa de pur tràmit. Ho era, perquè l’important era la feina fixa i sou garantit per un llarguíssim període, un sou que no estava malament.
Es clar que hi havia algunes condicions poc rellevants, com que havia de treballar per l’empresa que el contractava, obligatòriament durant 20 anys, cobrant el mateix sou, si deixava l’empresa havia de tornar tots els diners cobrats, i si no ho feia passaria a la llista de morosos laborals i mai mes ningú el contractaria. Va quedar una mica preocupat, però al cap i a la fi tenia una feina i sou fixes per 20 anys, ja podria pagar l’hipoteca. La signà l’endemà sense problemes.
Al país d’en Fullaraca hi arribaren un dia dos extraterrestres amb uns vestits d’astronauta i uns sofisticats canons de fum. Inundaren carrers i places d’una espessa i irrespirable boira i tots els obreres i hipotecats corregueren als refugis. Quan la boira escampà i pogueren sortir els obrers i els hipotecats el país era devastat, s’ho havien emportat tot. Les cases ja no hi eren, però les hipoteques seguien en vigor i els contractes laborals també.