Cafè en gra

Veig una ma que s’aixeca i m’indica parar. Un Mosso d’Esquadra, ben perfilat amb les seves ulleres de sol ve cap a mi, es toca la boina i diu “bona tarda”. Soc a la N260, a la vora del coll de Canes, a la carretera que va d’Olot a Ripoll passant per Vallfogona del Ripollès.
Es una carretera tranquil·la, d’aquelles que es feien els segles passats, lliure de viaductes i túnels, carretera de burros, que va seguin el perfil del terreny i guanya o perd alçada fent ziga-zagues, com una pista asfaltada, que justeja quan s’entrecreuen dos vehicles grans i que si te’n trobes un de cara en un pontet que travessa el rec, un o altre haurà de cedir el pas. De manera que hom pot saludar amb la mà al desconegut agraint l’amabilitat d’aturar-se i deixar passar.
A banda i banda el paisatge verd i torrat de camps i pastures s’enfila cap a la serra de Milany i les vessants nord del Puigsacalm, reposa la vista i convida a fer una conducció tranquil.la, sense córrer, no pas per imperatiu de cap senyal de prohibició sinó, simplement perquè l’entorn convida a prendre’s-ho amb calma i fruir del paisatge.

Per aquests barals circulava al caient de la tarda amb el furgó, venint de Figueres en direcció a casa. A fora una calor asfixiant, a dins la cabina (avantatges de la tècnica) una temperatura agradable i la Krönenmesse de Mozart fluint per els altaveus (un altre avantatge de la tècnica).
Després d’anar amunt i avall, suant tot el dia per fer la feina que toca, si es pot conjugar que al retorn, a més de la temperatura i de la música, la ruta (que recomano) ben poc transitada i amb un paisatge encisador, sugui un plaer, perquè prendre’n un altre?
El Mosso perfilat em demana el permís de conduir. Aquí el teniu. No tinc trets àrabs ni pakistanesos, de petit era ros, parlo català amb accent de la plana, sóc oriünd d’aquesta terra i descendent de, al menys, tretze generacions anteriors comprovades, que s’han mogut entre Osona, el Bages i el Solsonès des del 1.600 i escaig. Per aquest canto…bé.
-“Pot obrir al darrera?”. Està obert (ai sí, ja baixo, que això si que ho tenen, res de tocar). “Ja pot tancar”.
-“Té els papers dels vehicle?, la targeta de transport, l’assegurança”. Sí, te noi (senyor agent).
– “Cap on va? ”
– ???? Penso.(li dic que cap a casa o que vaig a fer una costellada?). No porto el manual de les preguntes d’obligada resposta i decideixo contemporitzar. “A sant Vicenç”.
-“A quin Sant Vicenç?”. A Sant Vicenç de Torelló….
Se’m queda mirant darrera els plàstics foscos que du penjats davant els ulls.. “Doncs hi ha carreteres millors que aquesta”
Hosti!, ara si que m’ha descollonat. Li dic que em sembla que encara podem triar lliurament la ruta a seguir….de moment.
O sigui que un furgó circulant per una carretera poc transitada, per anar a un lloc on s’hi pot anar per rutes alternatives mes ràpides i modernes, es sospitós.
I doncs?, que hi ha algun problema, pregunto ?
“No, fa sis anys que faig aquesta feina i nosaltres podem escollir el lloc a on parem. Ja pot seguir”
Se m’ha quedat la tarja de transport caducada i m’ha tornat la vigent, em diu que només en puc tenir una. En fi, tampoc porto el manual de requises reglamentàries i a pesar del que em van cobrar, el valor d’aquest paper e no és altre que poder ensenyar-lo quan el demanen i evitar multes, no té cap altre utilitat.
M’he descuidat de preguntar-li si en aquests sis anys que porta fent controls aleatoris ha obtingut algun resultat, a part d’omplir la caixa amb les sancions a qui manca algun paper, i si parar als que facin alguna infracció no seria mes útil a la seguretat del trànsit que aturar amb un criteri tan forasenyat com que tothom tria la ruta més ràpida.
Però potser és que no he captat bé el fons de la qüestió i el control del trànsit ha passat a ser fonamentalment una mesura antiterrorista.
Si no és així, ja em diran quin és el criteri que tenen els Mossos de la Tura.