Assassins i víctimes
Sí, em va conmoure la noticia de l’assassinat de Roger Scutz, el prior de Taizé.
Aixó de les conmocions és una cosa molt personal; perqué ens conmou una mort i no les que, amb igual violéncia, ens ralaten cada dia arreu del mon? Qualsevol assassinat és un acte indigne de persona nascuda, però qué impulsa a algú a llevar la vida un altre ésser humà?
Trets els motius econòmics, i els crims d’Estat tots els altres motius que s’em acudeixen impliquen un odí en grau superlatiu cap a algú en resposta a una ofensa directa, o bé cap a alló que aquest algú ha creat.
Les persones conegudes públicament, no solament son el blanc de crítiques (cosa ben legítima) sino que susciten adhesions i rebuigs fora mida. Tots necessitem algú amb qui enmirallar-nos, encarnar en un personatge tot el que voldriem ser, però el perill és crear l’ídol (el Deu fals) i a mes voler arribar a ser aquest Déu.
Res hi ha tan a prop de l’odi com l’amor (o el pretès amor que no es mes que afany de possesió) i per segons quines ments poc evolucionades matar l’ídol és l´única opició perque el fan, el deixeble o l’admirador quedi permanentment associat a l’idol desaparegut. Podria ser aquest el motiu de l’assassinat del pare Schultz i també el de John Lenon.
Per aixó em sembla desencertat crear mites vivents, siguin esportius o musicals, i abomino els clubs de fans, els forofos, i els incondicionals de qualsevol personatge, conjunt o club. “A la gente no gusta que uno tenga su propia fe…..” cantava Paco Ibañez fa anys, i aquesta rebl·lia intima queda deixatada pel seguiment cec de no importa quin personatge.
En el cas de Roger Scultz, però, a aquestes refelexions n’hi afageixo una altre: la trejactòria de tota una vida dedicada a promoure la comprensió entre diferents maneres de veure la vida, o si es vol, entre maneres d’entendre una fe religiosa.
Qui pot voler matar una persona així? Qui podia voler matar al Mahatma Gandhi, a Oscar Arnulfo Romero, a Ignacio Ellcuría?. O a John Lenon, a Theo van Gogh, a Olaf Palme?
Hi ha una característica comú en totes aquestes víctimes: els van poder matar perque eren accessibles. Els assassins no van haver de superar varis cinturons concéntics de segurates amb pinganillo, corbata i ulleres fosques. Ells no tenien res a témer de la majoria de la gent, al contrari.
En canvi hi ha personatges públics (polítics sobretot) que incomoden a tothom quan es belluguen: carrers i carreteres tallades, prohibicions de circular d’acostar-se, da passar.
Sempre he pensat que una part dels morts en actes terroristes han mort en lloc de, han estat el boc expiatori dels l’assassins impossibilitats d’arribar al seu objectiu.
Tot crim és un crim, però escapolir-se deixant en mans del criminal una altra víctima és d’una cobardia que desqualifica per sí sola al seu autor.
Amb parió a la trajectoria de persones com Roger Schlultz hi ha el fet de portar amb valentia una trajectoria pública.
El seu assassí no es va haver d’emportar a ningú per davant per arribar-hi, podia ser un assassí aficionat