Saül Gordillo www.saul.cat

L’actuació policial ha estat desproporcionada i incorrecta. Tècnicament parlant, incorrecta. Dispersar vol dir dispersar, no agredir. Vol dir aconseguir que la gent escampi, no pas perseguir-los individualment a cop de porra. De la porra, en diuen “defensa”. Doncs això és el que va mancar dimecres: que els agents es limitessin a dispersar manifestants i a defensar-se d’ells en cas que els haguessin agredit. Però la “defensa” va esdevenir arma agressora. La proporcionalitat va saltar pels aires, i a partir d’aquí les errades van donar peu al despropòsit d’una jornada crispada. L’operatiu no estava ben muntat, segurament perquè la petició del rector de la Universitat de Barcelona de desallotjar els estudiants que duien quatre mesos al rectorat no va permetre planificar-lo millor. Fet de matinada, en cap de setmana, hauria canviat les coses. Però un cop el rector demana el que demana (i aquest seria un altre debat), els agents desallotgen raonablement bé, però al carrer perden els papers i el cap. No es perdin l’article de Miquel Sellarès Mossos: què passa a la Brigada Mòbil? És necessari, perquè ve d’un gran defensor del cos policial del país. És la primera vegada que el critica públicament. Però precisament perquè defensa el cos, sosté que la crítica és imprescindible perquè d’aquest incident en surti reforçat.

Dimecres a la nit, em va trucar una persona per preguntar-me si entenia el que estava passant. Li vaig respondre: “Potser algú de dins li vol fer el llit al conseller Saura.” Mentre ho deia pensava que estava sonant a teoria de la conspiració. Com que el divorci entre determinats sectors del cos i la direcció política és públic i notori, com que la campanya de desprestigi del cos té actors molt diversos en la motivació i la influència, només podia entendre el despropòsit des de les ganes d’una certa revenja. Un excés de zel. Un “ara veuràs, conseller”. Però la nit de dimecres la teoria de la conspiració era simplement una resposta telefònica a cop calent. “Li tenen ganes.”

A mesura que passen les hores i els dies, la teoria de la conspiració s’extén i guanya teòrics. La teoria de la conspiració passa de sospita a hipòtesi seriosa en el moment que el propi conseller admet públicament, des del Parlament, que inicia una investigació perquè allò que ha vist no li agrada i el molesta. Saura no surt a tancar files, no defensa la seva gent. I això per a un titular d’Interior és letal. Però per què ha de defensar una actuació manifestament incorrecta? Per la pressió dels sindicats? Perquè, políticament, cal tancar files per complir els manuals dels ministres de l’Interior?

Arribats a aquest punt, sembla raonable pensar que l’episodi en qüestió acabarà amb alguna dimissió. Si al conseller no li agrada el que fan els antiavalots, ha de canviar el comandament dels antiavalots per evitar que això es torni a repetir. Per donar garanties de seguretat pública a tothom. Si no tanques files a cegues i incompleixes el manual del ministre de l’Interior, cal que prenguis mesures. I això ha de voler dir, necessàriament, fer canvis. Però la pregunta de fons, l’autèntica qüestió de fons és qui mana realment als Mossos d’Esquadra? Qui mana allà dins? Qui té el comandament últim? Amb anteriors governs, era un policia. Des de fa uns anys, aquesta figura no existeix i es va fer un repartiment de papers entre diversos policies. No un, sinó diversos. Però per sobre d’aquests policies hi ha dos càrrecs polítics. El director general i el secretari general. Rafael Olmos i Joan Delort. (Olmos és un càrrec d’ICV. Delort prové de l’època en què la conselleria d’Interior estava en mans de CiU i del PSC.) Olmos i Delort s’han dedicat les últimes hores a demanar disculpes. Tampoc no aproven íntegrament l’actuació policial que ells comandaven, doncs. Llavors. Qui mana allà dins? Per què no els fan cas? O per què interpreten les ordres de manera equivocada? Si la directriu política i l’execució policial no casen, aquí hi ha un problema. I gros.