Gàlim

De cassoleta i de perolet
les xiques guapes van al taller.

Ai txúmbala la catatxúmbala
ai txúmbala del polissó
ai txúmbala les xiques guapes
i les lletges al racó.

(si no recorde malament, la cançoneta venia a ser així.)

S’acaba la Cassoleta, arriba la Quaresma, però encara amb quatre sarpaes vam muntar una degustació de cassoles en petit comité, que la infraestructura i la intendència no donava més de si.

Si n’hi ha, l’infern ha de ser una taula plena de cassoles d’arròs al
forn que no s’acaben mai i de les que no pots parar de menjar. Per més
que menges, sempre en queda, i tornes a pegar cullerada. Beus un glop
de vi, dos cullerades més. Un altre glopet  de vi. La cassola assecia,
comença a estovar-se, però estàs condemnat a seguir menjant.
Una ànima caritativa es va endur de davant meu la cassola de pata
i ventre, que em tenia més prendat que Salomé al rei Herodes. Però el
buit la va ocupar una altra font de colesterol, i ja se sap que la carn
és dèbil.
La misteleta i la conversa van ajudar a distraure la digestió, que es va allargar fins a la nit. Sopar? Sí, home!

Nota: la sorpresa del dia va ser vore’ns en una de les fotos del darrer disc de Paco Muñoz, acabat de traure del forn (no el forn de les cassoles, eh!)