El bloc d'en Jordi Martí
President de la Federació de Barcelona de Convergència
TRIPARTIT: COMPTE ENRERA
El final del Tripartit és a tocar. Ha començat el compte enrera. El resultat de les eleccions al Parlament Europeu, les batusses entre la cúpula del PSC-PSOE i ZP, l’anunciat fracàs del finançament de la Generalitat de Catalunya, la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la crisi econòmica que ens atenalla i la manca de projecte i de resultats tangibles del mateix Govern Tripartit porten, inexorablement, a la liquidació de l’actual legislatura catalana.
En un dels seus brillants bitllets d’opinió
publicat recentment pel periodista Salvador Cot a l’AVUI, fa esment al concepte "l’agrupació de professionals".
Referint-se al Partit Socialista Francés, a la seva debacle electoral i a la seva descomposició interna, feia seva una deliciosa definició del periodista francés David Revault, sobre el socialisme del país veí. "El partit té, d’entrada, una funció molt important: assegurar la reelecció dels professionals socialistes del sufragi universal, i per tant, els seus salaris, així com els dels seus col.laboradors".
Aquesta excelsa definició pot ser aplicada, per analogia, al socialisme català i espanyol, en uns moments en que la seva primera prioritat és blindar el Tripartit 2.0, amb l’objectiu de salvaguardar la seva "agrupació de professionals".
La realitat política i social actual ve definida per una greu crisi econòmica, que per desgràcia i per inoperància dels governs espanyol i català s’endurà per davant moltes empreses i llocs de treball fins a finals d’any. També per una greu crisi de confiança de la ciutadania envers el sistema polític i els seus governants, així com una crisi institucional que té la seva màxima expressió a casa nostra en forma d’un model de govern que uneix els perdedors de les eleccions i que prostitueix la democràcia a base d’expulsar la força guanyadora dels governs municipals, comarcals i provincials, a part del mateix Govern de la Generalitat.
Però l’hora de fer dissabte
s’apropa. El PSC-PSOE viu amb preocupació les conseqüències de la pèrdua de 900.000 vots respecte les darrers eleccions generals i de 200.000 respecte les darrers eleccions al Parlament Europeu. El seu soci republicà no podrà mantenir-se al govern si l’acord de finançament es confirma en els termes avançats per la ministra d’Economia i la Sentència del TC sobre l’Estatut és acatada submissament pel PSC-PSOE. I IC-V ja ha dit que el Tripartit ha de fer una profunda reflexió per la pèrdua de 300.000 vots en relació a les darrers eleccions europees.
Ele efectes del Tripartit hauran estat devastadors pel País. En sis anys, es pot dir que l’únic encert que han tingut, més enllà de continuar els projectes engegats pels governs de CiU, ha estat l’aprovació i el desplegament de la Llei de Barris. Però el seu llegat intangible
més rellevant haurà estat provocar una desafecció política dels catalans del 90%, quotes mai vistes en 30 anys de democràcia a Catalunya ni a cap país de la Unió Europea. Ara només falta que CiU i la Casa Gran del Catalanisme, de la mà d’altres ofertes electorals i plataformes cíviques regeneracionistes del món catalanista siguem capaços d’oferir esperança i credibilitat per tirar endavant el nostre maltractat país.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Errors importants i maipulacions, al teu article:
1r. Deduir, com fa el PP, que de les eleccions europees se’n derivi la fi del tripartit i dir que és a tocar és, com a mínim, una falta de prudència analítica. El votant socialista s’ha quedat molt a casa.
2n. Relacionar matusserament la crisi amb els governs català i espanyol és un intent de manipulació. La crisi és internacional, i sigui qui sigui qui governi, per desgràcia es perdran llocs de treball i tancaran empreses. El ciutadà sap que ningú pot predir com ens en sortirem. Menys demagògia, doncs.
3r. Cal recordar, malgrat tot, que els partis d’esquerra catalans, a les europees sumen més de la meiitat del vots.
Puc entendre la satisfacció de CiU, però les emocions no poden fer perdre la prudència.
No m’agraden els triomfalismes fàcils, els faci qui els faci. I la nostra classe política hi és abonada.