Les notícies de l’evolució de l’economia no paren de succeir-se. Malauradament sempre cap al mateix sentit, cap al costat negatiu. Malauradament també, la resposta del president Rodríguez Zapatero va en la mateixa direcció de sempre: la d’ignorar la gravetat de la situació. El president va respondre les preguntes de Carles Francino en una entrevista dient que el Govern ha reconegut la gravetat de la situació finançant 28.000 obres públiques als ajuntaments, creant 250.000 llocs de treball nets; que continuaran treballant per evitar arribar als 4 milions d’aturats tot i que, segons ell, aquestes xifres (3,1 milions) són “relatives”. Insisteix que no són el mateix els aturats d’ara, sobre un total de 20 milions de treballadors, que els 3 milions de l’any 93, sobre un total de 15 milions de treballadors. Finalment es va definir com a optimista, lluny de triomfalista. L’endemà Joaquín Almunia li va esmenar el discurs des de Brussel·les. Va confirmar les previsions que l’economia espanyola entra en recessió per acabar en depressió i arribar al final amb un total del 19% d’aturats, fet i fet el mateix percentatge de la crisi dels anys 90, amb la mateixa relativitat. Costa entendre aquesta resistència a acceptar la realitat pel Govern i en concret pel president Zapatero. Durant les eleccions de fa un any negava el canvi de cicle quan a les empreses ja vèiem desaparèixer part de les carteres de comandes. Més endavant, quan la crisi financera estava estesa per tot arreu, anava pel món donant lliçons de regulació bancària com si la crisi no l’afectés. Finalment, quan ha acceptat que entrem en recessió, diu que aquí no passa res, que tot és relatiu i, és clar, que nosaltres ens en sortirem amb facilitat, llepant les ferides. La seva actitud és greu. Primer perquè el retard a acceptar el problema porta més ?lluny la solució. I segon perquè escapolint-se, amagant-se de la realitat evita ésser valent per trobar les actuacions per remuntar la situació. Sense bon diagnòstic no hi ha solució. La crisi que patim a Espanya és la suma de la crisi financera, de la crisi de confiança, de la crisi energètica i de la crisi immobiliària espanyola. El servei d’estudis del BBVA estima que hi ha 1.400.000 habitatges nous per vendre. Celestino Corbacho diu que, tot i tenir tants pisos per vendre, és el país on hi ha menys vivenda de protecció oficial. O sigui que, segons ell, el model per remuntar la crisi serà el mateix que teníem. Construcció i més construcció.
Més espantat està el ministre d’Economia, Pedro Solbes. Ell veu que en un any el pressupost haurà passat d’un superàvit del 3% a un dèficit del 6% sense que això permeti veure que l’economia canvia la tendència a la baixa. El consum privat se n’ha anat en orris, la inversió s’ha enfonsat irremeiablement, no hi ha possibilitat de trobar finançament adient, i han desaparegut les idees i les ganes d’anar endavant. Aquella lleu desacceleració que ens van dir s’haurà convertit en una depressió en L, sense saber quin any remuntarem la situació. El pobre Solbes diu “hem utilitzat tot el marge de despesa que teníem, fins i tot anant una mica més lluny del que seria una interpretació estricta del pacte d’estabilitat”. Patètic, deixa entreveure que se li han acabat les idees, dubtant entre ser ortodox com sempre o heterodox a la nova moda. Després d’un diagnòstic correcte ha de venir la solució. I aquesta no pot ser dir que hem de fer més del mateix, més construcció, insistint que les vivendes que hem construït fins ara per satisfer la demanda no són les adequades: aparquem les 1.400.000 vivendes i construïm-ne de noves a preus més assequibles. Visca la Pepa! El Govern esperava que els sectors del turisme i de l’exportació agafarien el relleu en l’economia. Tenia raó,… si es pogués devaluar la moneda tal com ho va fer l’any 93. Però ara no ho pot fer perquè estem sota el paraigua de l’euro. No som competitius perquè hem augmentat en desmesura els costos laborals sense augmentar la productivitat en la mateixa proporció, perquè no hem fet l’esforç de modernització de l’economia, perquè el nivell educatiu és anormalment baix, perquè no hem avançat prou en recerca,… perquè, en definitiva, hem escollit el camí de l’especulació en lloc dels serveis i de la indústria. Costa entendre que el president no s’adoni de tot això. És clar, però, que en tot l’àmbit polític, de la ideologia que sigui, no hi deu haver ningú que entengui d’indústria; en canvi, tot l’espectre polític i funcionari entén d’especulació urbanística. Fa mesos que em faig les preguntes: quin sector és el que ha de crear llocs de treball? quin empresari té moral per llogar gent amb el convenciment que això portarà a l’empresa a fer futur? quin empresari no veu el cost laboral com una llosa, havent demanat permís per incloure-ho fins i tot en el passiu? quants empresaris tenen noves idees per a nous projectes? quants empresaris tenen empenta per posar-les a la pràctica? La meva resposta és que els sectors que ens han de treure de la crisi han de ser els lligats a l’energia, a l’exportació i al turisme, i que avui no hi ha empresaris amb projectes, ni amb prou finançament, ni amb ganes, ni amb moral, per endegar noves aventures i noves empreses. Per què el Govern no s’ho pregunta? Doncs perquè creu que la solució vindrà del cel, perquè pensa que arribarà un dia en què la construcció remuntarà (l’any 2013 o 2015, ves a saber), perquè creu que la crisi ha vingut induïda pels Estats Units i es resoldrà per la mateixa via, perquè creu que amb la construcció del sector públic n’hi haurà prou… Podem continuar així, pensant que els llocs de treball els poden crear els funcionaris o els sindicats, que els empresaris no ens fan cap falta. Quan arribem als 4,5 milions d’aturats en tornarem a parlar, si és que una situació tan greu no ens condueix a una inestabilitat com la que durant el segle passat va portar el feixisme. Me n’oblidava. Segons el diccionari, “insensat” vol dir algú que obra sense seny.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!