Si a Espanya hi havia seriosos problemes per sortir de la crisi per culpa d’una classe política miop i per culpa d’un president insensat, les darreres eleccions a Galícia i al País Basc encara ho han complicat més. Quan més necessari és tenir un govern ferm, amb les idees clares, que pugui fer pactes d’estat amb els altres partits per dissenyar solucions per sortir de la crisi, més afeblit es troba. El president Zapatero fins ara se n’ha sortit pactant, ara amb aquest ara amb aquell, per trobar ajuda al parlament. Fins fa poc, en l’aprovació dels pressupostos de 2009, va obtenir el suport del PNB i del BNG. Després de les eleccions de la setmana passada aquest puntal s’ha esfumat. Pactar amb CiU sembla una cosa improbable, doncs aquest partit no pot rendibilitzar els guanys que pugui aconseguir per l’ajuda al no tenir responsabilitat en cap govern. Els socis del tripartit a Catalunya, ICV i ERC, no sumen prou pes parlamentari a Madrid. És clar que el PSOE es decidirà a governar sense un suport parlamentari estable, cosa que el país no agrairà. Governar sense tenir prou majoria vol dir governar a mitges, governar en un poti-poti, on els conflictes més greus no es poden agafar amb fermesa. És just el contrari del que es necessita davant la crisi més greu dels darrers decennis, quan és necessari canviar el model de l’economia i les formes de viure amb les que hem anat fent fins ara.
A Catalunya el moment històric en el qual ens trobem és més greu encar. Quan encara no hem començat a aplicar l’Estatut, quan no hem acabat la negociació del finançament (de qui és la culpa que no s’hagi fet en el mes d’agost, incomplint l’estatut?), quan necessitem que Espanya legisli per impulsar la reindustrialització del país, … quan més falta fa influir a Madrid, més difícil sembla poder fer-ho.
És en aquests moments quan hem de donar la talla, on podem i hauríem de ser diferents. És ara quan Madrid ens necessita i quan més podem aconseguir. Sempre hem esperat el moment feble a la política espanyola per fer valer la nostra posició negociadora. Els principals guanys els hem fet així. I tots hem arribat a la conclusió que no serveix de res voler convèncer l’opinió espanyola exposant les raons de Catalunya, volent modernitzar l’Estat. Sabem que no serveix de res parlar quan l’altre no vol escoltar. Tots ens hem convençut que els majors guanys els hem d’aconseguir a canvi del suport a la política espanyola.
Doncs ara és el moment. Com ho podem fer això? El PSC, ara menys que mai, no pot dir que no acatara la disciplina de vot amb el PSOE. ERC i ICV ja hem dit que no compten amb prou efectius a Madrid. I CiU té el problema que no pot rendibilitzar els guanys de qualsevol negociació. Seguint el raonament s’arriba a la solució: cal que CiU pugui donar valor als guanys de suportar al govern de Madrid entrant al govern de la Generalitat. Pot semblar estrambòtic però és un camí. Entrar al govern es pot fer trencant amb el tripartit per possibilitar un govern de sociovergència. Però aquesta solució té el problema del president. El president José Montilla difícilment renunciaria al càrrec pel bé general. De la mateixa manera, Artur Mas tampoc cediria el lloc, que ell creu que és legítimament seu per haver guanyat les eleccions, ni que sigui pel be comú. Per tant, la solució natural a aquesta situació és obrir l’entrada al govern a CiU ampliant-lo, un govern quatripartit. És una solució antinatura, que possiblement no afavoreix el debat democràtic, però és la solució que resol el problema actual, la que fa possible que Catalunya obtingui el que fa falta per sortir millor del moment.
Fer factible que CiU pugui rendibilitzar els guanys permet una cosa igualment important. Permet que CiU i PSC entrin amb pes adient en el govern de Madrid. Ens convé influir en molts àmbits a Espanya. Ens convé aportar solucions que facilitin la creació de llocs de treball, cosa que implica canviar Celestino Corbacho i diluir l’ascendència sindical de Zapatero. Ens convé influir en la política econòmica afavorint el creixement industrial front l’especulació immobiliària (que tornarà tard o d’hora). Ens convé agilitzar les inversions en infraestructures, cosa que demana canviar a Magdalena Álvarez. Ens convé frenar la direcció centralista que ha pres la política espanyola des de fa 15 anys. Ens convé poder aportar més fons a la sanitat i a l’ensenyament català… Ens convé influir a Madrid.
Mai fins ara, després de la transició, hi ha hagut una ocasió tan clara i que s’ho val com la que ens trobem. Només fa falta que la classe política catalana doni la talla, es mengi l’orgull i l’estratègia a curt termini, i apliqui una política d’estat, que pot ser històrica. Quan escric això escolto a la televisió la frase “golpe institucional” referent al problema basc. És just això el que demano que facin els nostres polítics, un cop de mà a la política espanyola. Un joc com aquest pot enterrar definitivament la mediocritat política a casa nostra i transformar-la en la del seny. No servirà de res el plantejament dit per Felip Puig de fer un front nacionalista multilateral amb el PNV i el BNG, un front de desenganyats. Servirà per acostar PSOE i PP cosa que no ens convé de cap manera.
Algú em diu a vegades que tinc fantasies, volent dir potser que sóc un somiatruites. És el resultat de la meva vida professional. En un món tan competitiu i tan canviant com el de la indústria és vital tenir sempre projectes i actuacions que creïn il·lusió. Això crea ambició que alhora és l’energia per anar endavant. També, i com a conseqüència, m’agrada cercar solucions a situacions difícils, allò que en Ramon Iglesias em va definir com a possibilista. Sigui com sigui, encara que sigui amb el risc de fer el ridícul amb una proposta com aquesta, el país necessita gent valenta en moments difícils. Ara és un moment d’aquests. Només fa falta que dos d’ells, Montilla i Mas, o Mas i Montilla (M&M) hi dormin cinc minuts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
el que hem de fer és tirar pel dret, i no anar a suplicar res.
Amb el marc europeu, madrid no ens serveix per a res.
Per a què volem “ara” ser “decisius” si d’aquí a mig any tornarem a estar igual…?
No entenc aquesta mania d’intentar explicar-nos,intentar-ho i intentar-ho… ja n’hi ha prou de que ens prenguin el pèl.
Nosaltres sols i menys problemes.
Independència!