Bondadós suicidi
Bondadós Suïcidi de Circumstàncies
– Pere Quart-
El món d’avui no em plau,
tampoc jo no m’agrado;
no quedo bé.
I em trobo extemporani,
incompatible, estéril,
supernumerari.
Ningú no em necessita,
tu tampoc.
Davant tanta barreja,
tanta discordància
tantes impaciències
pífies particulars i universals,
i térboles, i elacions,
vanitats, i tantes ínfules
i tanta trampa- compreses, ben entès, les meves-,
dimiteixo el meu càrrec de proïsme
irrevocablement.
Dormiré, dormiré.
Espero encara somnis bonics, exhilarants.
Temo els malsons, és cert;
sense control,
van massa lluny
i massa endins
en la malevolència massoquista.
Però cal arriscar-se.
Cansat de tant de pes m’abaltiré.
A poc a poc sabré aprendre a morir-me
com un sol de posta d’estiu,
serena però ben senzilla,
en horitzò marí.
M’aprimaré.
No em queixeré, t’ho juro.
I no tornaré.
Se m’enduran. Inevitable.
Pesaré poc, si rebaixeu la tara.
Ningú no plorarà.
No plorarás.
Serà -passeu-me la immodèstia-,
serà un éxit.
Sí, és una mort
que jo mateix desitjo repetir;
per això fins i tot suportaria
– prèvia, forçós antecedent-,
una altra vida tan bèstia com la meva.
Sí, bèstia, ho certifico, bèstia
(Cal descomptar nomès
les temporades que estava enamorat,
malalt i foll, combatent d’amor,
nauta feliç, nàufrag secret de breus amors,
-diria potser un poeta-.)