El 10-A, a missa i a votar!
Publicat originalment el 10/2/2011 a El Punt Avui
A la missa de diumenge 10 d’abril, el prevere acabarà, com sempre, amb les paraules “aneu-vos-en en pau”. Aquesta exclamació no és una invitació a sortir a comprar el tortell amb la família, sinó a ser testimonis de la pau i l’esperança que Crist ens dóna i que hem reviscut en l’eucaristia. En aquest sentit, impedeix que ens quedem al temple, acollidor i ple de coreligionaris, i ens impulsa a sortir-ne per explicar i transformar la realitat que vivim, amb gent que poden tenir altres creences i altres ideologies, però amb qui compartim un mateix ideal de justícia i de pau.
Actualment, només és lícit promoure aquests dos valors des d’una opció d’aprofundiment democràtic, la qual cosa ja significa un posicionament polític. De fet, hi ha algunes confessions cristianes que accentuen el fet que els cristians no som d’aquest món, i que no és en la transformació de la realitat terrenal en la qual cal esmerçar esforços. En canvi, el magisteri pontifici defensa la contribució en la millora del món terrenal. (Gaudium et Spes 39) I per si no quedés prou clar com contribuir-hi, proclama que és una exigència de la dignitat de persones que aquestes prenguin part activa en la vida pública (Pacem in Terris 68). I no només cadascun dels catòlics, sinó que l’Església contribueix a això: que la justícia i la caritat vigeixin més àmpliament dintre de les fronteres de la nació i entre les nacions. (GS 76)
Això no obstant, com bé ha recordat recentment l’arquebisbe de Barcelona, amb paraules d’aquesta darrera encíclica, “la comunitat política i l’Església, en llur propi camp, són recíprocament independents i autònomes”. I el text continua: “Però ambdues, si bé amb títol divers, serveixen la vocació personal i social dels mateixos homes”. En conseqüència, cal distingir clarament les institucions polítiques i les religioses, però no pas separar política i religió, perquè només faltaria que els cristians renunciéssim a aportar els nostres valors a la gestió de la convivència!
Per tant, els catòlics barcelonins tenen una gran contribució a fer el 10 d’abril. Consisteix a fomentar i participar activament en la consulta per la independència que se celebra fins al 10 d’abril. I per què els cristians ens hem de sentir especialment concernits?
Justament en un moment caracteritzat per l’atzucac institucional, que malmet la convivència entre els diversos pobles que formem part de l’Estat espanyol, els catòlics hem de ser signe d’esperança,i no deixar la relació entre aquests pobles en mans dels interessos partidistes.
Justament quan hi ha partits polítics i mitjans de comunicació espanyols que atien l’odi entre els pobles, els catòlics catalans hem d’implicar-nos en la resolució de conflictes de manera serena i pacífica. Per això, quan hi ha ciutadans catalans que volen la independència des del sentiment de greuge i ciutadans espanyolistes que volen la submissió del poble català sense reconèixer-hi la seva dignitat, expressada pels bisbes catalans en el document Arrels cristianes de Catalunya (1985), cal que els catòlics s’impliquin en la consulta com a manera de fomentar una relació respectuosa i recíprocament fructífera entre les nacions. Com podríem els catòlics deixar d’explicar que s’ha d’anar a votar a favor de la pau entre els pobles i no pas en contra de ningú? Que cadascú decideixi en consciència i llibertat si això s’ha de donar abans dintre d’un mateix estat o bé en dos projectes polítics diferenciats dintre de la Unió Europea. “Per tant –proclama formalment el Concili Vaticà II–, que tots els ciutadans recordin el dret i alhora el deure d’usar el seu vot lliure per a promoure el bé comú.” (GS 75)
Per acabar, recordem que la darrera paraula a missa, així com en la societat, la tenim el poble: donem gràcies a Déu.
La Bíblia és clara pel que fa a aquest món caigut.
A Mateu 4:8, 9 i a Lluc 4:5-7 veiem com els reialmes i els poders d’aquest món són del diable. A Romans 4:13 veiem que la promesa feta a Abraham i els seus descendents d’obtenir per herència el món no es referia a aquest món caigut, sinó més aviat a la Nova Jerusalem (Apocalipsi 21 i 22). Jaume (4:4) és ben clar: “Qualsevol que vulgui ser amic del món es fa enemic de Déu”, i també aquí (1.27). “La religió pura i incontaminada davant de Déu Pare, és aquesta. tenir cura dels orfes i de les viudes en llurs necessitats, i guardar-se sense taca del món”.. I Joan ho acaba de reblar (1 Joan 5:19, 20): “I sabem que som de Déu, i que el món sencer jau en el maligne. Però sabem que el Fill de Déu ha vingut, i ens ha donat enteniment […]”.
Els cristians bíblics, més enllà de les lluites pels poders que algunes esglésies, institucions i grups de pressió sotmeten a la gent, i com a majordoms de la Creació que som (Gènesi 1:28; 2:15), tenim davant nostre la Gran comissió (Mateu 28:18-20), que inclou extendre el missatge dels tres àngels (Apocalipsi 14:6-12) vers tot el món.
Malgrat viure en aquest món, nosaltres no sóm d’aquest món. I Déu ho sap.
Atentament, i bona setmana