ambFilosofia

El desig o passió va més enllà del simple impuls i es relaciona amb el cicle de la motivació.

En aquest cicle de la motivació podem distingir tres fases. La primera és l‘impuls que es relaciona amb impulsare, freqüentatiu de impellere ‘empènyer, xocar’. La segona fase del cicle motivacional és la conducta instigada per l’impuls. Aquesta és una conducta instrumental en el sentit que tendeix a reduir l’impuls. La tercera fase és la reducció o satisfacció de l’impuls a través de l’assoliment d’un objectiu.

“Donat que la raó tota sola mai no pot produir una acció o donar naixement a una volició, infereixo que la mateixa facultat és igualment incapaç d’impedir una volició o de discutir la preferència a una passió o emoció. Aquesta conseqüència és necessària. És impossible que la raó pugui tenir l’efecte darrer d’impedir la volició, sinó és donant un impuls en direcció contrària a la nostra passió; i aquest impuls, si hagués operat tot sol, hauria pogut produir una volició. Res no pot oposar-se a l’impuls de la passió o endarrerir-lo, sinó un impuls contrari, i si aquest impuls contrari alguna vegada sorgeix de la raó, aquesta facultat ha de tenir una influència original sobre la voluntat, i ha de ser capaç de provocar, així com de destorbar els actes de volició. Però si la raó no té una influència original, és impossible que pugui resistir a un principi que té tanta eficàcia, o alguna vegada mantenir la ment en suspens un moment. Així resulta que aquest principi que s’oposa a les nostres passions no pot ser la raó, i s’anomena així tan sols d’una manera impròpia. No parlem estrictament i filosòfica quan parlem del combat entre la passió i la raó. La raó és, i només ha de ser, l’esclava de les passions, i mai no pot pretendre cap altra funció que la de servir-les i obeir-les.”. D. Hume. Tractat sobre la naturalesa, llibre II, part 3, sec. 3, §2.

En ciències socials, la teoria de jocs, per exemple, només es preocupa de la conducta instrumental i deixa l’ordre de preferències individual sobre les estats finals (els objectius) com una qüestió donada que no expliquem.

A la cultura occidental l’ésser humà, en contra del que podria semblar, és profundament desconeixedor de perquè vol el que vol, i es troba mogut per les passions irracionals.

No és el cas de la filosofia clàssica, on hi ha una desconfiança profunda cap a les passions i on la racionalitat ha d’imperar en totes les fases del cicle motivacional. Fins i tot en Epicur, que ens diu que l’objectiu de la vida humana és el plaer, trobem que és la raó qui avalua els impulsos i tria els objectius.

“Igualment, s’ha de saber que dels desitjos, els uns són naturals i els altres vans; i entre els naturals, n’hi que són necessaris i altres solament naturals. Dels necessaris, els uns són indispensables per assolir la felicitat, altres per al benestar del cos, altres per a la vida mateixa. Si coneixem bé aquests desitjos, sabrem relacionar cada elecció o cada rebuig a la salut del cos o a la tranquil·litat de l’ànima, ja que aquesta és la finalitat d’una vida feliç. En vista d’això realitzem totes les nostres accions: per no patir ni sentir torbació. Tan aviat ho posseïm, qualsevol tempesta de l’ànima s’asserena, i l’home ja no té res més per desitjar, ni busca cap altra cosa que li ompli més el bé de l’ànima i del cos. Ja que, del plaer, en tenim necessitat quan patim per la seva absència, però quan no sentim dolor, tampoc no el necessitem.
Per això diem que el plaer és el principi i el fi de la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé primer i connatural, a partir del qual iniciem tota elecció o rebuig, i ens hi referim jutjant els béns segons la norma del plaer i del dolor. I ja que aquest és el bé primer i connatural, per aquest motiu no escollim tots els plaers, sinó que de vegades renunciem a molts, quan se’n segueix una incomoditat més gran. I molts dolors els considerem preferibles als plaers, si ens donen un plaer encara més gran quan més temps hàgim suportat el dolor. Tot plaer per la seva pròpia naturalesa és un bé, però no tots s’han d’escollir. De la mateixa manera, tot dolor és un mal, però no pas tots s’han d’evitar sempre. Cal jutjar totes aquestes coses amb una justa mesura en vista dels guanys i dels perjudicis, ja que de vegades ens servim del bé com d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un bé.”.Epicur. Carta a Meneceu §5.