La filosofia moderna, Descartes, definia la Natura com un sistema determinista basat en una matèria inerta i unes lleis físiques deterministes. De manera que amb un ordinador prou potent (geni de Laplace) on introduíssim les lleis físiques i la posició i moviments de totes les partícules de l’univers en un moment determinat del temps podríem conèixer, i quedaria determinat, tant el passat com el futur de l’univers.
Avui sabem, segons la mecànica quàntica, que la Natura és un sistema indeterminista, és a dir no és determinista segons la definició anterior. Les partícules elementals no són inertes, fan coses jugant als daus. L’emissió d’una partícula alfa des d’un àtom radioactiu en un moment del temps és qüestió de pur atzar. I és precisament aquesta indeterminació, l’atzar, el que fa possible aquest univers que coneixem, amb la vida i els éssers humans tal com els coneixem. L’atzar no és el nom que es dóna a la ignorància de les causes, sinó una manera de ser i d’esdevenir perfectament estudiable.
El sistema basat en «votar persones» representa utilitzar un sistema inspirat en el determinisme per realitzar la democràcia. A través del vot determinem qui ens ha i qui no ens ha de governar. Ja hem vist que el sistema fracassa, El sistema de votar persones és pervers.. Quedaria la pregunta de si fracassen TOTS el sistemes deterministes. Un altre dia ja discutirem el famós teorema d’impossibilitat d’Arrow.
No caldria també considerar que la democràcia només és realitzable a través d’un sistema indeterminista, és a dir, que incorpora l’atzar com a eina bàsica? No caldria examinar amb més cura sistemes indeterministes que s’aplicaren en altres temps als Països catalans (arrabassats el 1714) o a la Florència del Renaixement, o a l’Atenes clàssica?
Un segle més tard el determinisme estrice de Laplace era solament un record. Heisenberg va enunciar el principi d’indeterminació: no és possible saber alhora la posició exacta d’una partícula i el moment lineal d’aquesta. Aprofundint en la idea, els científics van concloure que la indeterminació no és de coneixement, sinó ontològica.
La idea s’obrí pas entre fortes resistències. Einstein digué: Déu no juga als daus.
Amb Déu o sense Déu, la natura sí que juga als daus.
Però si ens limitem a aquesta idea, hauríem de concloure que és impossible la ciència, cosa que no és el cas.
Hem de tenir present que l’indeterminisme és complementat per una component probabilística, que ens deixa en dubte quant als comportaments individuals però ens dóna certeses pràctiques a escala gran.
És impossible de predir si tal o tal àtom de Poloni 210 es descompondrà radioactivament en la propera mitja hora, però podem assegurar que en qualsevol acumulació mesurable d’àtoms d’aquest isòtop, al cap de 138 dies en quedarà justament la meitat.
Anàlogament, no podem determinar amb exactitud el comportament individual de cada un dels electrons d’un àtom de sodi, però podem assegurar amb tota certesa que en conjunt es comportaran de manera que alternats amb igual nombre d’àtoms de clor formaran una substància perfectament estable i homogènia: el clorur sòdic.
Parafrassejant Albert Einstein, podem dir que Déu sí que juga als daus, però que es tracta d’uns daus carregats que tendeixen – asimptòticament si voleu – a un resultat determinista.