Retratats

Ara sí que s’ha acabat, el procés estava tocat de mort, tot i que alguns dels seus agents encara no s’havien sabut ressituar, però, els amb moviments d’aquests últims dies, de fet mesos, el que han enterrat els nostres representants polítics és el somni de la independència, ja podem guardar les estelades, qui sap fins quan. 

El somni haurà durat just un any, que a més recordarem com un any de malson precisament per la deserció dels nostres representants polítics de les seves funcions i del mandat rebut.

Ha guanyat el tripijoc polític, l’afany de poder, i la mediocritat, per no dir la misèria; tornem al Pujolisme (De Deu díxit), a l’ara no toca, tornem a l’autonomisme, amb la vana esperança que amb la submissió ens perdonin les vel·leïtats somiatruites d’aquests darrers anys i la part contractant tingui a bé no esborrar-nos del tot com a poble, com a cultura, això sí, sempre menor, part d’una nació més gran i lliure, sense la qual, hi ha qui diu que no som res.

Sabíem que no era fàcil, de fet, qui subscriu no va veure possibilitats reals d’independència fins el primer d’octubre de l’any passat, i sobretot en els dies posteriors, quan el fanatisme de la part contraria portà obertament el país al caire del conflicte civil que desitjaven, i alhora mostrà tota la seva impotència davant “d’un poble unit, alegre i combatiu” que per uns moments va entendre aquell adagi de Condorcet de que l’opressió és a la ment dels oprimits, i és l’opressor qui ha de fugir quan aquells decideixen deixar de seguir-li la veta.

També ha guanyat el fanatisme i la por, ha guanyat l’extrema dreta, que campa impune pels nostres carrers fent pràctiques paramilitars amb assessorament de professionals de la seguretat pública; han guanyat les oligarquies, que s’han ressituat per protegir-se una mica millor de la fiscalització dels qui les mantenim possicionat-se com sempre darrere el feixisme franquista que haurà guanyat de bell nou, i manté la seva vigència, conformant el nucli de la identitat majoritària i marcant les regles als demés amb el control del “Deep State” del regne de la pell de brau.

Però els derrotats no som sols els que somiàvem truites, que també, però junt amb tota aquella gent que creia que la democràcia és tenir en compte la veu del poble, que serveix de res manifestar-se, que el dret és igual per tothom, i quelcom es pot canviar pacíficament per fer el món més just, perquè aquest era el somni de la revolta dels somriures. I el somriure s’ha glaçat.

No, no hi ha justícia, i com deien els Habeas Corpus, “això que ells en diuen pau, és una altra forma de mort.”

 

 

 

I malgrat tot, ens mereixem ser lliures, almenys d’ells.

Joan-Arnal Boy

Aprenent de diletant

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *