Presoners dels escenaris (segona part)

Acceptar de fer president Sànchez, sense un compromís públic per l’alliberament dels presos polítics, malauradament s’haurà de recordar com un més dels errors que han comès els nostres representants al congrés espanyol. Es pot al·legar que aquesta condició era impossible d’acceptar per el PSOE, o que hauria fet impossible l’acord d’investidura i el canvi de govern, però era el mínim comú denominador de justícia necessari per començar a parlar de res.

Si quelcom ha quedat clar és que el govern espanyol no pot fer més del que va fer la passada tardor, el següent pas de la necropolítica que aplicaren és l’ús d’un nivell de violència il·legal i que difícilment podrien justificar davant els tribunals internacionals, donant una imatge que hauria de ser insuportable per la UE, que d’assumir-la també estaria cavant la seva tomba política. Però la passada tardor també van sortir a la llum els límits de la classe política local, la ingenuïtat de molts i la poca habilitat d’alguns, tot s’ha de dir.

Ara l’Estat ha confirmat la seva victòria de la passada tardor amb aquest vot sense contrapartides. I l’independentisme ha tornat a humiliar-se, assistint a veure com el govern galàctic del PSOE refà la imatge internacional del regne a marxes forçades, mentre bandeja la Generalitat, els presos, els exiliats i més de dos milions de Catalans i Catalanes, dient-los que es calmin, mentre la judicatura espanyola segueix amb la seva venjança, condemnant, embargant i inhabilitant sense judici; algun dia l’Estat serà condemnat per això, i aquell dia diran que fou el Llarena i el faran passar per boig, però mentrestant han comprovat que els fa un servei increïble sembrant dubtes entre els representants polítics independentistes a base d’òsties en forma de resolucions i tripijocs jurídics, a base de por.

Els dubtes de l’independentisme es deuen a una manca d’estratègia compartida, increïblement sembla que interessa més el Sudoku del poder i de l’hegemonia, que no pas el poble i molt menys l’autodeterminació; aquella estratègia que va donar l’ANC a l’inici del procés, per bé que sols fou assumida en part per els partits, i que partia de l’error de deixar-ho tot en mans de la classe política, el que va dur a la impotència i la impostura de la passada tardor, aquell primer full de ruta tenia el mèrit de dibuixar un objectiu compartit, una sensació de “tots a una” que va impulsar l’independentisme a fer un salt històric i ha situat Catalunya als mapes actuals. No és la sensació que dóna ara el moviment, i molt menys encara els passos i les paraules dels seus representants polítics.

S’és a temps de fer un congrés de tot l’independentisme, per impulsar l’escenari de cara a les municipals, potser no calen llistes unitàries a tot arreu, ni totes iguales, però el que sí cal és superar el moment redibuixant l’estratègia entre el màxim d’actors possible, parir un full de ruta realista, sense terminis tancats que deixen exposat el moviment, ni partidismes que resulten del tot buits i contraproduents de cara a l’objectiu plantejat.

L’u d’octubre seria una bona data per iniciar-lo (quelcom s’haurà de fer), però si us plau, no en diguem constituent, si ho ha de ser ho serà, però és el moment de fer servir menys grandiloqüència, menys dirigisme i confiar en la intel·ligència política d’un poble que n’ha demostrat prou, i ara es troba desorientat, i a punt de ser realment derrotat (temporalment).

 

Joan-Arnal

Aprenent de Diletant

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *