Per què diem ‘la Covid-19’ i no ‘el Covid-19’?

Covid-19 és un acrònim, és a dir, una sigla pronunciable com un mot ordinari. És format amb els caràcters subratllats de ‘Coronavirus disease 2019, que vol dir ‘malaltia del coronavirus 2019’. Cal no confondre la Covid-19 amb el virus que causa la malaltia, anomenat amb un altre acrònim: SARS-CoV-2.

El gènere de les sigles

En aquest terreny, fa molts anys que s’ha establert el criteri següent: el gènere de les sigles, tinguin l’origen que tinguin, és el gènere del primer mot o el mot principal de la denominació sencera en català. Aquest criteri, que apliquen pràcticament tots els mitjans de comunicació, fou recollit a la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans i, abans, a la Gramàtica Normativa Valenciana. Vegem com ho expliquen acadèmies i mitjans:

Gramàtica de la llengua catalana (p. 146) i GEIEC: ‘Les sigles prenen la categoria, el gènere i el nombre del nucli del sintagma nominal que abreugen.’

Gramàtica Normativa Valenciana (6.3.3): ‘[En les sigles] El gènere i el nombre coincidix amb el gènere i el nombre de la primera paraula de l’expressió representada.’

Viquipèdia: ‘Quan una sigla ha d’anar precedida d’un article, aquest ha de concordar en gènere i nombre amb la primera paraula del nom català sense abreujar.’

Llibre d’estil de la UOC: ‘Les sigles prenen el gènere i el nombre del primer mot significatiu de l’enunciat.’

Llibre d’estil de la UB: ‘El gènere i el nombre de les sigles d’origen estranger es correspon, generalment, amb el gènere i el nombre del primer mot del nom català sense abreujar.’

Llibre d’estil de la UPF: ‘El gènere de les sigles coincideix generalment amb el de la denominació completa.’

Llibre d’estil de la CCMA: ‘El gènere d’una sigla coincideix amb el gènere de la paraula que constitueix el nucli semàntic de la seva denominació completa.’

En coherència amb aquest criteri tan clar i tan consolidat, avui pràcticament tots els mitjans de comunicació dels Països Catalans diuen ‘la Covid’. Ho podeu veure a TV3À PuntIB3Catalunya RàdioVilaWebEl TempsDiari de BalearsEl NacionalNació DigitalRegió 7El 9 NouDiari de Girona… Afegim-hi encara el Ministeri de Salut d’Andorra i les conselleries de Salut dels tres governs restants.

Arguments i contraarguments

Alguns filòlegs han volgut defensar que el gènere de ‘Covid’ havia d’ésser masculí, principalment amb tres arguments. Vegem-los:

1) Com que ‘disease’, en anglès, no és ni masculí ni femení, l’hem de considerar neutre i, per tant, ‘traduir-lo’ com un nom masculí.

Aquest argument contradiu el criteri general que hem exposat abans i, doncs, una pràctica consolidada durant molts anys. Si això fos cert, les sigles provinents de l’anglès serien totes masculines, cosa que no passa. Heus ací uns quants exemples de sigles no traduïdes que en català tenen gènere femení, seguint el criteri general:

—La UNESCO (United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization: Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura).

—La FAO (Food and Agriculture Organization: Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació).

—La UEFA (Union of European Football Associations: Unió d’Associacions Europees de Futbol).

—La CIA (Central Intelligence Agency: Agència Central d’Intel·ligència).

—La NBA (National Basketball Association: Associació Nacional de Basquetbol).

—Una PCR (polymerase chain reaction: reacció en cadena de la polimerasa).

—La RAM (random access memory: memòria d’accés aleatori).

—La LAN (local area network, xarxa d’àrea local).

És cert que, aplicant aquest criteri, hauríem de dir ‘la radar’ (Radio Detection And Ranging: detecció per ràdio i mesura de la distància) i ‘la làser’ (Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation: amplificació de llum per emissió estimulada de radiació). I és probable que n’hi hagi alguna més, d’incoherència com aquestes. Què va passar en el moment que es van introduir aquests mots en català, ara fa de mal esbrinar. Però això no justifica que, ara que hi som a temps, no ho fem ben fet.

2) Diem ‘el Covid’ perquè els parlants ‘assimilen inconscientment’ la terminació ‘-id’ (i ‘-it’) a mots masculins, com ara ‘cabrit’, ‘mosquit’ i ‘polit’.

Els qui defensen que ‘Covid’ ha d’ésser masculí insisteixen molt en una pretesa ‘intuïció’ dels parlants, que els fa masculinitzar un nom desconegut per la terminació que té. Com que -id (o -it) sona masculí, el nom nou el veurem masculí.

Per a rebatre aquest argument no cal sinó mirar sigles, traduïdes i no traduïdes, en què el parlant no manté aquest capteniment ‘intuïtiu’:

—UNESCO —femení— hauria de ‘sonar masculí’. No hi ha cap mot català acabat en -co que no sigui de gènere masculí (vegeu, per exemple, romesco, fiasco, coco, conco, eco, macaco, maco, micaco, mico…).

—IRA sona femení. De fet, el substantiu ira ho és. Però la sigla no, simplement perquè vol dir ‘exèrcit republicà irlandès’.

—ESO (Educació Secundària Obligatòria) sembla masculí, com qualsevol nom acabat en -sogriso, ganso, pinso, sonso, verso, quisso, mosso… No n’hi ha cap de femení.

—ISO també té aparença masculina. Però el fem femení, perquè vol dir ‘Organització Internacional per a l’Estandardització’.

I, encara, si prenem per guia l’acabament, ens trobaríem que GIEC (gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans) hauria d’ésser considerat masculí, com marrec, espetec, xiribec… (i com DIEC).

I potser no podríem dir ‘els EUA’, perquè aquesta sigla no té cap tret que pugui convèncer la nostra intuïció que és un plural. Caldria dir-ne, doncs, ‘l’EUA’.

I OMS? No sembla per ventura un plural masculí? (Ho és, de fet, l’homòfon oms, plural d’om.)

A propòsit d’aquesta ‘intuïció’ dels parlants, fins i tot s’ha arribat a adduir que el mot grip (provinent del francès) ‘popularment’ és dit en masculí, perquè sona com tip esgarip, per bé que la normativa dóna preferència a l’ús del femení. Cal corregir aquesta apreciació. Grip és femení —també popularment— a la major part del domini lingüístic. Certament, és masculí a les Illes i en unes quantes comarques del català central (Bages, Berguedà, Solsonès, Osona, Anoia, Ripollès…). Però els parlants diuen ‘la grip’ a la resta, que inclou tot el català nord-occidental, tot el País Valencià i la part més poblada del català central (amb ciutats com ara Girona, Barcelona i Tarragona).

3) Google ens demostra que majoritàriament els catalans diuen ‘el Covid’.

És molt sorprenent que a l’hora de defensar el gènere masculí de ‘Covid’ es faci servir d’argument la recerca a Google. Per exemple, amb frases com ara: ‘Buscant en Google “el covid”, i acotant la consulta a l’idioma “català”, […] m’han eixit 390.000 resultats, mentre que buscant “la covid” el resultat és de 97.’ Permeteu-me de dubtar que aquests 390.000 resultats siguin tots de pàgines en català. Si feu una cerca a Google marcant l’idioma català i, tot seguit, en repasseu el resultat, ensopegareu immediatament amb pàgines escrites en espanyol. Però, ultra això, de debò que podem prendre decisions sobre morfosintaxi catalana ‘a cop de Google’? És xocant d’observar que es faci servir d’argument aquesta pràctica tan acientífica. Francament, no crec ni que calgui contraargumentar-ho (us imagineu que les autoritats acadèmiques decidissin si s’ha de considerar correcte ‘Tinc que fer’ a cop de Google?).

Potser la qüestió és una altra

Personalment, diria que, a l’hora de decidir si cal dir ‘el Covid’ o ‘la Covid’, el pes principal dels dubtes de molts parlants (i, ara com ara, d’un nombre molt minoritari de lingüistes) està en la influència del castellà. Això també explica que la pronúncia majoritària, popularment, no sigui aguda —/kovít/ o /koβít/ (en català central, /kuβít/)—, sinó plana —/kɔβit/—, que és com s’ha popularitzat en espanyol.

Un dels defensors de l’ús de ‘el Covid’ expressa el rerefons del seu argument amb una frase molt aclaridora, a propòsit del pretès ‘argument Google’: ‘Estos resultats —tots ho sabem— estan condicionats per la influència que exercixen els mitjans de comunicació castellans en el nostre àmbit cultural. Però eixa és la nostra realitat, que no podem defugir.’

Eixa és la nostra realitat, que no podem defugir, o eixa és una realitat que podem canviar? Potser és aquesta la qüestió.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

3 pensaments a “Per què diem ‘la Covid-19’ i no ‘el Covid-19’?

  1. Sense prendre partit ni pel masculí ni pel femení en aquesta qüestió, però admirat per la divergència d’ús en certs mitjans, especialment al diari Ara, que es guia per unes normes internes més aviat inflexibles, vaig voler veure què feien els grans mitjans de comunicació escrits en llengües germanes com el francès i l’italià, i vaig comprovar que tant els uns com els altres (Le Monde, Le Figaro, La Repubblica, Il Corriere de la serano vacil·len a servir-se del masculí.

    Comprenc perfectament el raonament en què basem la decisió de tractar aquests termes segons el gènere i el nombre del seu constituent principal, però m’estranya que dues llengües ben consolidades i sense els complexos de la nostra resolguin aquest problema de la mateixa manera (oposada a la nostra), essent així, a més a més, que són totes dues germanes del català.

    Això a part, no he considerat altres elements gramaticals, que naturalment han de ser considerats en tot cas.

    No pretenc defugir ni canviar cap realitat, però la influència del castellà també podríem trobar-la justificada en l’elecció del femení, que l’Acadèmia espanyola recomana.

    Segurament els filòlegs francesos i italians també n’han parlat i les seves conclusions ens podrien orientar.

    • Gràcies, Ramon.

      Abans d’escriure l’article a VilaWeb, vaig observar que els diaris francesos i italians ho deien en masculí i, en canvi, els portuguesos ho deien en femení. Sobre els espanyols, vaig veure que la majoria ho feien masculí (com addueixen alguns dels articles que esmento). Però, més que sospesar què fan els altres, em sembla molt més important de mantenir la línia que, en general, s’ha mantingut i consolidat de fa tants anys en el català, una línia que respon a una lògica molt clara; i una línia que fins i tot té reflex en la normativa, d’acord amb la pràctica de tots els mitjans (o pràcticament tots).