L’article de Sagarra que vostè no ha entès, senyora Arrimadas

Benvolguda senyora Inés Arrimadas:

Si no li sap greu, la tractaré de vostè. A casa em van transmetre que el tractament de vostè era el més adient per a marcar distància. D’aquí ve aquella expressió que solem dir quan refusem l’excés de confiança: ‘Escolti: a mi, poc i de vostè.’ (Si li interessa, aquí podrà llegir la diferència que encara manté el català entre vostè i vós.)

Li vull parlar d’un escriptor molt conegut a Catalunya. Molt conegut i molt estimat. No sé si en sap gaire, de literatura catalana, però hauria d’ésser normal que una candidata a la presidència en sabés mínimament. Ja sé que a Espanya s’escandalitzen si un polític ignora una dada econòmica important. Potser també ens hauríem d’escandalitzar dels coneixements que tenen els candidats —i els periodistes estarrufats— sobre literatura. Per exemple, vostè em sabria dir dos llibres de Josep Maria de Sagarra?

Avui li parlaré d’un article d’aquest homenot, publicat l’any 1923 a La Publicitat i aplegat al llibre L’ànima de les coses (a cura de Narcís Garolera). L’article comença així:

«Quan estàs una mica cansat de la teva cadira i de la teva conversa artificial, d’aquest intercanvi de vanitat, d’egoisme i de buidor disfressats amb quatre paraules llibresques, amb un coll emmidonat i una americana negra, t’agradarà, oh amic!, anar com un pelegrí pels aires lliures i cercar, dins la sinceritat del paisatge, la sinceritat de les ànimes»

Sagarra va escriure això a vint-i-vuit anys. Imagini’s: vuit anys més jove que no vostè. De manera que, per edat, el podria prou entendre. Jo li suggereixo que faci l’esforç. Cregui’m que paga la pena, senyora Arrimadas. Perquè vostè pot haver nascut aquí o allà, pot venir d’una família així o aixà, pot ésser tan unionista com vulgui… però si mai vol governar aquest país hi ha coses que tard o d’hora haurà d’entendre.

En aquest article, titulat «Les ànimes», Sagarra s’adreça al lector anomenant-lo «amic». És un destinatari —el lector de La Publicitat— urbà i catalanista, i ell l’ajuda a entendre què és això que ens fa catalanistes, és a dir, això que ens fa sentir orgullosos d’ésser catalans. I li parla de la gent de poble, de gent arrelada a la terra. Sagarra és conscient que en aquesta gent de poble hi ha una sinceritat natural:

«Perquè fins amb les tares i els vicis hi ha la gran diferència entre allò que neix i es cria en un ambient d’artifici i conveniència social, i allò que neix en un ambient sincer, fruit de les forces tèrboles de la naturalesa»

Vostè, aquesta Catalunya —poc cultivada, però molt arrelada a la terra— potser la coneix poc. O gens. I no li passa pas a vostè i prou, això, ja ho sé. Certament, és més fàcil que la gent dels pobles faci cap a Barcelona que no pas que la gent de l’àrea metropolitana surti d’aquella bombolla per endinsar-se per la resta del país. I tanmateix és important de saber com viu (i com s’organitza, i com sent, i com parla…) aquesta Catalunya. Ho és fins i tot per als catalanistes. Guaiti què els diu Sagarra:

«Has parlat molt i has escrit molt de nacionalisme, en termes abstractes i retòrics, has escoltat molts discursos i t’has barallat moltes vegades pel teu ideal. Però quan has anat sol per la muntanya sense testimonis i sense públic, quan has dut per tota companyia el teu bastó de caminant i les esgarrinxades de les gatoses, i has topat amb un home d’aquells que ningú els ha ensenyat res però que tenen la ciència viva del nostre paisatge al fons del cor i als estrips de les seves calces, ¿no és cert, amic meu, que el teu orgull i la teva emoció de sentir-te català i fill d’aquesta terra han estat més intensos que mai, i hauries volgut ésser tot ulls, tot orelles i tot memòria per poder retenir cada gest i cada paraula d’aquell home tan diferent de tu i tan català com tu?»

És en aquests homes que tenen «la ciència viva del nostre paisatge al fons del cor i als estrips de les seves calces» on Sagarra troba l’ànima catalana. Així com hi ha una ànima en el paisatge d’aquí —amb alzines i oliveres i ametllers i blat, i roques i mar, i espadats esquerps i planes emboirades—, hi ha una ànima catalana. I no s’equivoqui, senyora Arrimadas: Sagarra no ens parla pas de cap «Catalunya pura» ni de cap «raça catalana». No ens en diu res, de puresa ni de perfecció: ens parla d’una Catalunya primària, poc cultivada, arrelada.

I no em digui tampoc que això exclou la gent que ha nascut fora d’aquí només pel fet d’haver nascut fora d’aquí. No. Ha sentit mai el mot empeltar, senyora Arrimadas? Doncs convé que entengui què vol dir empeltar —i empeltar-se— perquè Catalunya és plena de gent empeltada, gent que era forastera i ha deixat d’ésser-ho; gent que ha fet diferent aquest poble perquè s’ha fet poble, perquè ha volgut sentir-se d’aquí, perquè ha vist que això era una casa i aquesta casa li ha agradat. A Callús, senyora Arrimadas, n’hi ha molta de gent que s’ha «catalanitzat», gent que, havent nascut a Andalusia (com vostè, però d’una altra classe social), ja fa anys que s’emociona amb les coses d’aquí. A vostè li passa, això? A vostè l’emocionen, les coses d’aquí? Miri què li diu, Sagarra, al seu «amic» lector:

«Moltes vegades m’has dit i m’has retret una paraula d’un sentit lluminós i vivíssim que vas escoltar en tal banda, alguna sentència aguda i finíssima que se’t clavà al punt més sensible de les teves orelles.»

[…]

«Aquests moments de la paraula lluminosa, de la sentència finíssima, de la taula de taverna i del porró blau marí, si vols ésser ara una mica sincer, m’hauràs de confessar que foren per tu uns moments de catalanitat tèbia i perfumada; tu vas comprendre tota la dolçor i tota la gràcia del teu catalanisme viu, que sense voler t’entelava els ulls i t’escalfava.»

Aquesta essència, aquesta lluminositat que surt d’una manera natural del paisatge i de la gent arrelada, l’ha d’emocionar. Quan per emocionar-se no hagi de recórrer a referents espanyols, sinó que se senti colpida, fiblada amb els paisatges d’aquí, amb la gent d’aquí, amb les paraules d’aquí, ja s’haurà empeltat. Vostè s’emocionaria per una paraula catalana, com diu Sagarra?

Potser, en el fons, la qüestió és: som només una part d’Espanya, més o menys diferenciada, o som alguna cosa essencialment diferent? Llegeixi Sagarra, miri d’entendre’l, camini per la muntanya i deixi’s esgarrinxar per les gatoses, parli amb la gent, pari esment en les «paraules lluminoses», provi de comprendre les emocions, l’ànima de la gent. Estic cert que si un dia fos capaç de fer tot això i deixar de banda el màrqueting i l’artificiositat —«l’intercanvi de vanitat», el «coll emmidonat»—, alguna cosa essencial de vostè es giraria com un mitjó.

Sigui com sigui, ha de saber que mentre hi hagi terra, mentre hi hagi paisatge, mentre hi hagi ànima en la terra, hi haurà ànima en la gent. Per això ha de saber també que si vol triomfar en aquest missatge seu d’autoodi, en aquest propòsit suplantador, haurà d’aconseguir anorrear totalment aquesta ànima.

Mentre hi hagi ànima, fracassarà. Tingui-ho present, senyora Arrimadas.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

5 pensaments a “L’article de Sagarra que vostè no ha entès, senyora Arrimadas

  1. Com a simple i humil lector (autodidacte), però amant de la llengua i la literatura catalanes, permeteu-me expressar l’agraïment a l’autor d’aquest magnífic article (com tots els que publica; són una lliçó de bona llengua, seny i humanisme), el senyor Badia, i també al senyor Garolera per la bona feina i la dedicació a la llengua i a la cultura catalanes. I també al gran Sagarra, sigui on sigui, per la gran literatura que ens ha regalat i deixat als catalans de les generacions posteriors. És pecat no llegir Sagarra. Pla potser és més conegut que Sagarra. Pla és extraordinari, però Sagarra és un festival. Tots dos són dues joies que no hauríem de negligir. I s’haurien d’estudiar i llegir a totes les escoles del país. Llegir Sagarra ajuda a estimar la vida i la humanitat. És una joia de viure, una injecció d’optimisme.

  2. Sagarra és un dels meus escriptors preferits. No te l’acabes. Tinc els dos volums publicats per Quaderns Crema i editats pel senyor Narcís Garolera: L’Ànima de les coses i El perfum dels dies. També hi ha la seva poesia, com així les novel·les i el teatre. I les traduccions de Shakespeare i del Dant. És immens. Ara: a mi em sembla que si el calçasses de son marit (que és de Ripoll i ex-independentista) no ha convençut una mica aquesta senyora, que ja va arribar amb una mentalitat colonitzadora, em sembla que hi ha poca cosa a fer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *