GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

L’altre dia un historiador va escriure un article al diari espanyol El País en què va deixar anar una rastellera de falsedats sobre Catalunya. Els diguem-ne arguments són tan de nyigui-nyogui que no paga la pena d’aturar-s’hi gaire: que si l’escola i els mitjans de comunicació de la Generalitat han adoctrinat (que vol dir que ens han donat la nostra visió i el nostre marc, que és el que fa tothom i el que cal fer -deixem a banda, ara, el debat sobre la construcció d’una història comuna europea-) i bla, bla, bla.

Cap novetat. Ni serà el primer ni serà el darrer. D’aquests articles, n’escriuran sempre: d’aquí a molts anys, en comptes de dir “¿Qué pasa en Cataluña?”, diran “¿Qué pasó en Cataluña?”, i continuaran amb la seva dèria i la seva incomprensió.

Tampoc no és novetat, malauradament, la nostra reacció dependent. Quin dia deixarem de preocupar-nos pel que diu el diari oficial de l’espanyolisme d’esquerres (unes esquerres ben galdoses, doncs)? Millor encara: quan deixarem de perdre ni un segon amb el que diuen els diaris d’un estat malalt d’imperialisme tronat, fracassat políticament i amb no gaire pes a Europa?

Diu que hi ha lectors que deixaran de comprar-lo. Però, encara hi ha catalanistes que el compren? Que no la saben, la línia editorial del diari, de sempre? Que no ho saben que és el policia bo? (Després hi ha els dolents i el bufó de palau, el que es dedica a patentar estelades.) Quan el deixarem de comprar definitivament, aquest diari, a Catalunya? Què volem? Llegir la declaració d’independència a El País, traduïda? Que potser pretenem continuar llegint premsa espanyola, després de la creació del nostre estat i tot?

No m’estranyaria, en un país que, sistemàticament -i en l’adverbi hi ha el mal- s’estima més el Rioja que no pas el Priorat, el Montsant, el Penedès, el Terra Alta o el Pla i Llevant. Massimo d’Azeglio, el polític piemontès, diuen que va dir, si fa no fa, que “feta Itàlia, ara cal fer els italians.” Doncs això.