GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Ignasi Badia i Capdevila

Ara, l’Assemblea de Càrrecs Electes

0

Els nostres polítics, hi ha qui els acusa de traïdors, o de porucs, o d’acomodaticis, o d’interessats, o d’incapaços. I ves a saber de quantes coses més. No sé pas si els altres som sempre tan patriotes, valents,  coherents, generosos o capaços com representa que hauríem de ser. Potser tots som una mica de tot, i alhora. Deixem-ho córrer, que en realitat no és el tema.

El tema és que la cosa que sí que hi trobem a faltar és una mica d’imaginació. Vejam: avui, d’una banda, les lleis de pes que aprova el Parlament les hi tomben sistemàticament. D’altra banda, els nostres diputats ja no s’hi poden expressar lliurement ni mitjançant declaracions polítiques, impugnades abans de néixer. Aquesta manca de llibertat els duu a una trista confrontació en forma d’esmenes, retrets i maniobres parlamentàries com més va amb menys sentit. Ja deia Pedrolo que com més petita és la gàbia més s’hi barallen els ratolins. El Parlament de Catalunya va esdevenint inservible.

Aleshores, no fora el moment d’engegar l’Assemblea de Càrrecs Electes de Catalunya? Començaríem a reforçar una institució republicana acabada de néixer, perquè fent-la treballar la dotaríem de forma i de contingut simultàniament; els diputats, sense coaccions, es posarien d’acord més fàcilment i s’acabaria, mal que fos només en part, el  partidisme extrem que ara patim, i als ciutadans ens reconfortaria rebre missatges diàfans i unitaris sobre les qüestions més rellevats -per damunt de tot, l’autodeterminació-, missatges que no podria invalidar ningú perquè emanarien d’una institució veritablement lliure.

Comencem?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

França reconeix Catalunya

0

París

El títol d’aquest apunt és, evidentment, una exageració -de moment. Tot ve de les declaracions del primer ministre francès, Manuel Valls, que el Barça podria jugar a la lliga francesa si Catalunya esdevingués un estat independent.

Bona, aquesta! Tot Europa i tot el món han vist que la independència del Principat és una possibilitat ben real: tots els esforços dels funcionaris de la UE, per exemple, se n’han anat en orris en un tres i no res.

Per què ens dóna aquest cop de mà, en Valls, que en altres moments s’ha mostrat contrari a la independència? Un lapsus per on s’escapa la veritat?

O bé la seva afició al Barça i, doncs, la il·lusió que li faria de veure’l jugar regularment a París? (Afició que ja li ha causat algun altre maldecap, com quan va anar a Berlín a veure la final amb la Juventus no se sap ben bé si com a primer ministre o com a aficionat, però amb l’avió pagat per la República francesa…)

O potser són les ganes d’anar assegurant el que seria un bon negoci per a França? I tot plegat dins l’interès mig secret que aquest país té en la independència de Catalunya (us recordeu de la SNCF, els ferrocarrils francesos, que està interessada a gestionar les rodalies de Barcelona?)

És que si no -i això ja és broma- arribem a la conclusió que en Valls és un infiltrat del Govern al més alt nivell per tal de fer avançar la causa de la independència. Que no és català i té una família independentista?

En fi: visca la República! (I el Rosselló, a la catalana.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Coses que passaran (3)

0

gas natural

En Joan, que, com tots els infants, va regalar un permís de sis mesos remunerats a la mare quan va néixer, el 2020, s’ha fet gran: ja té disset anys i ara discuteix amb ella, que li ha proposat de mirar plegats al vespre, amb el pare i les germanes, la final del Mundial de futbol del 2038. Ell li ha dit que tot això no li interessa gens, i menys si Catalunya és una de les finalistes. Que ell passa de banderes i himnes.

La mare li recorda que arribar fins aquí va costar molt i que aquestes paraules sabrien molt de greu al pare. El noi replica que, sisplau, no li torni a explicar la batalleta de quan eren nòvios, de la Via Catalana i que es van donar la mà i bla, bla, bla. Que el pare no sap res de la seva vida, tancat allà en aquells edificis de vidre del barri del Govern, que sempre diu que són nous i brillants i que, en canvi, ja són vells. I, a sobre, horribles.

I tot serà normal. I ningú no s’hi fixarà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Coses que passaran (2)

0

euro

Quan s’haurà constituït el nou estat, els col·leccionistes de tot el món voldran tenir una sèrie de monedes de la República catalana. Com que, malgrat les amenaces, continuarem dins l’euro (si volem), potser hi trobaran aquestes imatges:

1 cèntim: el senyal de la Generalitat o la creu de Sant Jordi,
2 cèntims: el senyal de la Generalitat o la creu de Sant Jordi,
5 cèntims: el senyal de la Generalitat o la creu de Sant Jordi,
10 cèntims: els castellers o la sardana,
20 cèntims: la muntanya de Montserrat o el Canigó,
50 cèntims: un dibuix de Joan Miró o un d’Antoni Tàpies,
1 euro: la Sagrada Família o la Pedrera,
2 euros: l’efígie de Jaume I o la de Ramon Llull.

I tot serà normal. I ningú no s’hi fixarà (llevat dels col·leccionistes).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Coses que passaran (1)

0

Al Canadà

De les grans reformes estructurals que ha de comportar la independència, i de la regeneració de la democràcia, la major justícia social i la prosperitat econòmica que vindran amb la República catalana, ja en parlaran d’altres molt millor que no pas jo. I també espero que ningú no oblidi la resta de la nació, perquè la llibertat del Principat és només el primer pas.

Aquí, en canvi, m’esplaiaré en els detalls i les anècdotes que fan il·lusió, que emocionen, que fan de bon imaginar…

Per exemple, un dia de primavera d’aquí a molts anys, una nena txeca de primària estudiarà les capitals d’Europa, i farà allò de “França, París; Itàlia, Roma; Polònia, Varsòvia; Lituània, Riga i Catalunya, Lisboa”. I el pare li dirà: “Has de repassar més els últims: sempre confons Lituània amb Letònia, i Catalunya és Barcelona, no Lisboa, que és la capital de Portugal.”

Per exemple, entrarem en un hotel i el recepcionista ens demanarà: “What are you from?” I direm: “Catalonia.” I invariablement ens respondrà amb un “bon dia” somrient, seguit d’un “visca el Barça!” que a uns quants agradarà molt i a uns quants farà molta ràbia.

I tot serà normal. I ningú no s’hi fixarà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Solidaritat Catalana del 1906. I la del 2015?

0

Solidaritat

L’Enciclopèdia Catalana diu que la Solidaritat Catalana, constituïda el 1906, fou el “primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional”.

Que “en formaren part els carlins, la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Catalanista, els republicans federals i una part de la Unió Republicana” i que només “en restaren fora els partits monàrquics centralistes i el republicanisme lerrouxista”. Continua: “Es creà una comissió executiva formada pel republicà Josep Roca i Roca, el carlí Miquel Junyent i el regionalista Francesc Cambó”.

Caram! Carlins tradicionalistes, monàrquics i catòlics (dels d’abans) amb republicans d’esquerres. Déu n’hi do! És cert que hi faltaven els socialistes (i els anarquistes, però aquests per essència no hi podien ser) i que, al cap de dos anys, l’invent se’n va anar en orris perquè els uns eren “dreta regionalista i pactista” i els altres “esquerra nacionalista i republicana”.

Entremig, però, en les eleccions espanyoles del 1907, la Solidaritat Catalana va guanyar 41 dels 44 diputats del Principat, un 67% dels sufragis vàlids.

Avui continuem tenint monàrquics centralistes i republicans lerrouxistes. Però em sembla que uns quants socialistes si que hi podrien entrar, en una nova Solidaritat. Més quan la dreta catalanista finalment ha esdevingut també nacionalista i republicana, perquè vol una república independent.

Aleshores, per què emboliquem tant la troca? L’esquerra catalana actual no pot pactar una llista nacional amb Convergència i amb el president Mas? Que jo sabés, els cordons sanitaris es feien per aïllar els partits feixistes, xenòfobs, etc. És això Convergència? Cal que respongui?

Ah, que Convergència vol aprofitar la situació per sortir-ne reforçada? Sí que ho fa. És legítim. Com tothom. O és que Esquerra Republicana no està intentant per tots els mitjans ser el partit que piloti els primers anys de la naixent República? O és que la CUP no està fent equilibris per no perdre els votants a qui menys toca la fibra l’ideal de llibertat nacional?

Vull votar cantants, metges i futbolistes. Però polítics també. Vull veure en un mateix míting Mas, Junqueras i Fernàndez (o Baños o qui vulguin els militants de la CUP). No s’hi val a dir que som una nació però no acceptar tots els elements que la formen. Si l’esquerra nacional no vol saber mai res de la dreta nacional, és que no s’hi sent vinculada per cap lligam. Per cap. Aleshores, vol dir que la nació no existeix. Però sí que existeix. O és que no sentim tots nostres l’obra de Prat de la Riba i la lluita de Macià? Perdre les eleccions del 27 de setembre és romandre a Espanya i deixar escapar la República catalana per molts anys.

L’emperador va nu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sobre l’enquesta del CEO

0

Montserrat

1. Els independentistes tenim un moviment molt més potent que l’unionista: compareu les manifestacions i els actes de tota mena -en quantitat i qualitat-, el nombre d’afiliats a l’ANC o Òmnium amb els que té Societat Civil Catalana, etc.

2. Però tenim una franja de gent que oscil·la cap aquí cap allà. Aviat començaran a acumular-se els desenganys cap a la “nova política”, que, simplificant, no té capacitat real de fer gran cosa, dins l’Estat espanyol, i que confirma en el càrrec el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona.

3. Si d’una vegada sabem recuperar l’empenta i la il·lusió, amb un Onze de Setembre potent, amb unes candidatures (o una candidatura) que brillin i enlluernin, una part d’aquestes persones vindran o tornaran a l’independentisme, perquè la República catalana és l’única revolució possible

4. De referèndum, de moment, no n’hi haurà cap. Espanya no ho ha volgut. Hi haurà eleccions. Les guanyarem i farem un procés constituent, de debò, que arrossegarà encara més gent cap a la posició de la llibertat de Catalunya. La victòria en el posterior referèndum constitucional serà esclatant.

5. La situació és canviant i agitada. Si ho fem mínimament bé, tindrem majoria. (I probablement els nostres amics en faran alguna que ens hi ajudarà i ho precipitarà tot.) No us desanimeu per una enquesta!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Serà aquest el nom de la llista del president?

4
Publicat el 17 de juny de 2015

VilaWeb, vint anys

Avui he tingut la sort d’assistir al diàleg entre el president Mas i el diputat Fernàndez, conduït per Vicent Partal, que s’ha fet al vespre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona com a presentació oficial del darrer llibre del director de VilaWeb i com a part també de les celebracions pel vintè aniversari d’aquest nostre diari: per molts anys!

No us diré res del contingut de l’acte que no sapigueu, perquè o hi heu anat -el públic en gran part érem subscriptors de VilaWeb- o perquè ja n’heu llegit la crònica. És un plaer molt gran veure parlar dues persones allunyades ideològicament d’una manera tan amable i amb una complicitat nacional tan gran.

Acabat l’acte, he volgut que l’autor i els dos polítics em signessin l’exemplar que duia de “Desclassificat 9-N”. S’hi han prestat i he aprofitat per dir-los una cosa que em rondava pel cap, però que no els he pogut transmetre prou bé perquè no era el moment adequat, amb tantes persones que també hi volien parlar, fer-s’hi fotos, etc.

No és gens original, perquè segurament molta altra gent ho sent. I és que parlaré de sentiments, no de raons. Sí que els he pogut dir que molts ciutadans no fem divisions tan marcades entre les diferents opcions polítiques com les que fan els mateixos polítics. Volia dir, i ara per escrit em podré explicar millor, que els pares eren mig d’ERC -ja de la d’abans de la guerra-, mig de Nacionalistes d’Esquerra, i que van admirar molt Jordi Pujol; que no he votat mai el president, però que fa anys que el defenso aferrissadament quan algú em diu que no hi creu com a líder independentista; que tinc una família en què les fronteres entre els tres partits sobiranistes més d’una vegada s’han travessat en un sentit o en un altre, i que al setembre molt probablement sí que votaré la llista del president, encara que al maig, a Barcelona, vaig votar indivisament Bosch i Lecha -un altre dia potser us en faré cinc cèntims- i m’alegrava enormement pels avenços que anava sabent de la CUP: Berga, Barcelona, Reus…

Dec ser un analfabet polític? En Fernàndez ha tingut el detall de dir-me que el meu comportament electoral també era una opció política, i el president ha considerat força normal que les famílies reparteixin el vot entre partits diversos. I suposo que ara hi ha lectors liberals o anticapitalistes a qui, per dir-ho suaument, no dec caure gaire bé.

El cas és que, com he dit més amunt, tant en Partal, com en Fernàndez, com el president m’han signat el llibre. I Artur Mas hi ha escrit uns mots que m’ensumo que es corresponen amb el nom de la seva candidatura -aviat sabré si l’he encertada: “Sí a Catalunya!” Avui la lletra i la música m’han agradat. Gran president i gran diputat. Anem bé.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Morera, de debò?

1
Publicat el 10 de juny de 2015

compromís

L’altre dia, Albert Rivera va titllar Compromís de “separatista”, com ERC o CiU. I dic ‘titllar’ perquè per a ell el mot ‘separatista’ conté un matís denigrant o desfavorable, per dir-ho com el diccionari de l’IEC. Ja coneixem el to i la manera de fer de Rivera.

Ara bé, al cap i a la fi, ‘separatista’ vol dir ‘independentista’, i separatistes s’anomenaven a ells mateixos els vells independentistes. Aleshores, a què treu cap la contundent reacció d’Enric Morera, el líder de Compromís, que demana a Rivera una “disculpa pública” per aquesta “afirmació calumniosa”? I encara rebla el clau amb la consigna “la mentida i l’insult fora del debat”!

Sembla que a Compromís li hagin dit ‘corrupte’ o, fins i tot, ‘feixista’ o ‘nazi’, perquè, si no, no s’entén l’ús de l’adjectiu ‘calumniós’ (de ‘calúmnia’: “imputació greu i falsa contra algú”, segons el mateix diccionari de més amunt).

De debò a Morera li sembla greu i fals que li diguin, a ell o al seu partit, ‘independentista’? Tan horrorós li sembla que els fiquin al mateix sac que CiU, amb qui han pactat algun cop per concórrer a les eleccions europees, o ERC, partits amb defectes, i virtuts, similars a les de Compromís? Ho considera un insult? Sap greu.

¿Que Compromís no és independentista -és una coalició amb diferents posicions sobre la qüestió-? Que digui que l’afirmació de Rivera és ‘inexacta’ o ‘exagerada’, però una vehemència tan gran em sembla que se l’hauria poguda estalviar. No passés que, de tant dissimular, no s’estigui fent un embolic i, cosa pitjor, no vagi emboirant el pensament de la gent.

Perquè el primer objectiu del partit del qual Morera és secretari general, el Bloc Nacionalista Valencià, la més gran de les organitzacions polítiques que integren Compromís, és, segons els Estatus aprovats el 2012: “L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història.” Vaja, que Rivera té raó. I Barberà.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els Grosclaude: per l’occità, per la dignitat

0
Publicat el 30 de maig de 2015

grosclaudecauma

David Grosclaude fa una vaga de fam per l’occità.

El seu pare, Miquèu Grosclaude (1927-2002), era francès, de família suïssa, però, arribat al Bearn, va aprendre l’occità i va esdevenir un dels occitanistes més importants de la segona meitat del segle XX, amb publicacions tan diverses com un diccionari toponímic dels municipis bearnesos o la traducció de l’Evangeli segons sant Mateu, entre moltes i moltes més. Sempre difondre la llengua, sempre retornar-la al lloc que li correspon.

El seu fill David (1958) n’ha seguit els passos: periodista, va ajudar a fer els primers programes en occità de la televisió pública francesa, va ser un dels fundadors de Ràdio País, que emet molt majoritàriament en llengua d’oc, i creà el setmanari La Setmana, que avui també té versió electrònica, i altres revistes. També va ser durant una dècada president de l’Institut d’Estudis Occitans.

Recordo haver llegit La Setmana ja fa un grapat d’anys, i haver gaudit d’aquella publicació que parlava en occità no solament de la llengua o la cultura, sinó també d’unes inundacions al Llenguadoc o de qualsevol altre tema abans reservat només al francès.

President del Partit Occità, formació occitanista d’esquerres, va obtenir prou vots el 2010, en coalició amb els verds, per esdevenir conseller regional d’Aquitània, i en aquesta regió fa de delegat de política lingüística a favor de les llengües occitana i basca.

I com a conseller regional, des de dimecres, fa la vaga de fam que dèiem per reclamar que l’Estat francès compleixi el seu deure envers l’occità. Concretament, que autoritzi la creació d’una Oficina Pública de la Llengua Occitana, creació votada tant per l’Assemblea d’Aquitània (Bordeus) com per la de Migdia-Pirineus (Tolosa).

Vaga de fam per la dignitat d’un país. Les mostres de suport es multipliquen.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La por de Mejías i la trampa de Colau

0
Publicat el 4 de maig de 2015

Via Catalana 2013

La candidata de Ciutadans a l’Ajuntament de Barcelona vol impedir o, almenys, obstaculitzar la manifestació d’enguany de l’Onze de Setembre. Està nerviosa i comet errors. A banda de fer servir uns arguments tan parcials que un infant els hi desmuntaria, accepta en públic (implícitament) que l’acte de la Meridiana serà un gran èxit -si no, no la preocuparia- i, volent-lo prohibir, en fa propaganda i fa venir a la gent més ganes encara d’anar-hi. Gràcies, senyora Mejías!

La candidata de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona diu que no està a favor de la declaració unilateral d’independència, sinó de consultar la ciutadania, perquè no es partidària de prendre decisions en nom dels ciutadans en qüestions tan importants.

Començo a atipar-me que em tractin de ruc: les eleccions del 27 de setembre no són una forma de consultar la ciutadania? Quan fa molts anys reclamàvem un referèndum, els contraris a la independència ens deien que l’autodeterminació ja s’exercia elecció rere elecció, i que només calia veure quins eren els partits més votats. Quan defensem el caràcter plebiscitari de les eleccions, perquè el referèndum no el podem fer -se’n recorden, a Barcelona en Comú, d’això?- , ens diuen que cal consultar el poble.

I a sobre la candidata ho vesteix de progressisme: no els agrada prendre decisions en nom dels ciutadans. A nosaltres tampoc, per això no ens agrada que es decideixi que els ciutadans no decidiran mai. Vergonya, senyora Colau!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Podemos, l’espanyolisme tronat

1
Publicat el 21 d'abril de 2015

València

Fa quatre dies, si arribo a llegir que un partit diu que farà una campanya electoral per a les eleccions municipals amb una visió “unitària” i amb un acte final a Madrid, m’imagino que és el PSOE. O el PP.

Si un dels seus dirigents principals diu que “cal trencar una certa dinàmica gairebé cantonalista o de regionalització extrema”, m’imagino que és de Ciutadans o bé algun líder socialista meridional exaltat.

Si tot seguit afirma que “el problema de la gent al nostre país és que ha perdut el control sobre les institucions, i em sembla que aquest problema no hi entén gaire, de regions, sinó que més aviat té una dinàmica comuna per a la qual nosaltres oferirem solucions compartides”, veig clar que és algú de Ciutadans

Torno a pensar que és un dirigent socialista qui afirma que “les qüestions sobre l’encaix territorial corresponen als ciutadans, però per a nosaltres això no és prioritari en el ventall de qüestions que hi ha en joc el 24 de maig”.

Però, és clar, si parla de “regions” i diu que per a ells és “políticament crucial” l’eix de l’A-3, el Madrid-València, la cosa és clara: qui parla és del PP.

Però no és ningú del PP, ni de Ciutadans. Ni tan sols del PSOE, sinó de P. És Íñigo Errejón, de Podemos, la nova esquerra que vol eliminar la “casta” que sempre ha dirigit l’Estat espanyol. Ara deixeu-me riure una estona. Heus ací la renovació a fons: visió unitària per damunt de les diferències entre les regions. Regions! Ja no som ni autonomies. Us sona tot plegat? És aquella música i aquella lletra que vénen de la nit dels temps.

De Barcelona, ni en parlen: o la consideren un cos estrany o ja la donen per perduda. De València, sí: prou que ho saben, que l’estat descansa en l’eix Madrid-València, i que, si aquest eix es trenca, l’invent d’Espanya s’enfonsa i reneixen els Països Catalans i la Castella no segrestada. Doncs nosaltres a fer força!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’opinió de Francesc Torralba

0
Publicat el 20 d'abril de 2015

Sintesi

Fa molts anys que conec en Francesc Torralba, i també molts que ja no ens tractem. Vam estudiar junts a la Institució Cultural del CIC, que aleshores dirigia Joan Triadú. Especialment vam fer plegats els dos primers cursos de BUP, després ell va tirar cap a ciències, si no ho recordo malament, i jo cap a lletres, encara que ens continuàvem veient al pati i en altres espais o moments comuns.

No vam arribar a ser grans amics, però sí que érem bons companys i el record que en tinc és fàcil de dibuixar: intel·ligent, suau, simpaticot i bona persona. Al CIC hi imperava el catalanisme i ja aleshores, als llunyans anys 80, molta gent era independentista. De la manera de pensar concreta d’en Torralba no en recordo gran cosa, és clar. I potser tampoc no té gaire interès de saber què pensava un noi de quinze anys en fa més de trenta. Un cop vam anar junts en una manifestació de l’esquerra independentista -almenys jo en tinc aquest record- i, d’altra banda, ell tenia clara consciència de ser cristià.

Avui llegeixo a VilaWeb la seva opinió sobre el procés català vers la independència, i el que diu, que necessàriament és una condensació sense prou matisos, em deixa una mica parat. Primer em sap greu, em falla un dels qui jo considero meus. Després reacciono: cadascú pensa el que vol i no hi donem més voltes. Però, més tard, em torna a saber greu que utilitzi els arguments que utilitza.

La cançoneta del que és prioritari (desocupació juvenil, envelliment de la població, etc.), encara que després digui que “també” s’ha de resoldre la situació de Catalunya per mitjà d’una consulta, ja la coneixem: com quan Ciutadans o el PP parlaven del que “realment importa a la gent”, per exemple. Això és barrejar pomes amb peres, són nivells diferents, encara que estiguin interrelacionats, almenys en part.

Demanar que la consulta sigui pactada no sé si és una broma de mal gust o santa innocència. I confiar en la nova aritmètica del Congrés espanyol, que ha de sorgir de les eleccions de la tardor, deu voler dir confiar en el PSOE (!), en Ciutadans (!!) o en Podemos, els que volen “trencar la dinàmica de regionalització [sic] extrema” (!!!).

Diu en Torralba que en el debat sobre la independència no hi ha hagut prou informació i que no podem caure en la frivolitat. No ha llegit cap dels articles o llibres sobre els beneficis de la independència?; no s’ha mirat els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional?; no ha assistit a cap conferència, a cap xerrada? La frivolitat que insinua que patim no és la d’aquells que, en cas d’independència, diuen que serem com una illa, que afirmen que han de començar a patir els qui tenen cognoms acabats en -ez o que vinculen l’independentisme amb el primer terrorisme que tenen a l’abast?

Se’n recorda de per què no s’han pogut fer debats amb cara i ulls i només ens hem pogut dedicar a defensar el dret elemental a votar? Hi pensa, que els arguments contraris a l’estat català sovint s’han reduït a amenaces estrafolàries?

Diu que encara no està segur de la seva opció respecte a la independència. Res a dir. Me’l crec del tot sense cap mena de dubte. N’hi ha d’altres, però, que darrere afirmacions semblants amaguen solament un unionista vergonyant. Que es demanin per què els fa vergonya.

Benvolgut Toto, que tinguem sort tots plegats.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Escons i avall que fa baixada

0
Publicat el 16 d'abril de 2015

Macià

Potser que ja en tenim prou, de totes aquestes polemiquetes, oi? I encara sort que tothom parla del 50% més u i sembla que ens hem oblidat del 55% de Montenegro (que era un intent final de la UE de frenar la independència d’aquell país), tot i que de segur que algú el repescarà quan li calgui.

Ara els vots i els escons. Vejam, no ens van permetre de fer un referèndum de cap manera, s’hi van oposar per terra, mar i aire. I ara què, volen saber el nombre de sís i de nos? Doncs haver-se avingut a fer, almenys, una consulta.

Els parlaments d’arreu voten coses importantíssimes, i no ho fan passar tot per un referèndum. Oh, però és que la independència és transcendental! Doncs ja som al cap del carrer: referèndum. Ah, és que això no ho podeu fer… Que vol dir “no volem que ho feu”. No ens volen deixar sortir de la gàbia i nosaltres encara ens hi volem entendre.

Però que no ho veieu que, quan guanyem en vots, tampoc no ho acceptaran i diran que la gent no ha votat només independència? Que també ha votat polítiques socials, mesures mediambientals i què sé jo…? I a aquesta erosió del resultat, per favorable que sigui, s’hi apuntaran amb entusiasme dretes i esquerres (les velles i les noves).

Sempre hi haurà un però, una excusa, un ajornament. Ja en tenim un tip. Necessitem 68 diputats i avall que fa baixada. Després, amb la nostra nova constitució aconseguirem l’adhesió d’encara més conciutadans, perquè hi veuran la millora, i Espanya començarà a ser un record. Almenys, de moment, al Principat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Uns quants articles de constitució (amb notes explicatives)

0
Publicat el 1 de març de 2015

Constitucions de Catalunya

TÍTOL PRIMER: DISPOSICIONS BÀSIQUES

ARTICLE 1: LA REPÚBLICA CATALANA

La República catalana és l’expressió de la sobirania del poble català.

ARTICLE 2: EL TERRITORI DE LA REPÚBLICA CATALANA

1. El territori de la República catalana és el mateix que fins a l’entrada en vigor d’aquesta Constitució era administrat per la Generalitat de Catalunya, exceptuant-ne la Vall d’Aran.

2. La República catalana ha d’acollir qualsevol altre territori de llengua catalana els habitants del qual decideixen de manera democràtica de federar-l’hi o d’incorporar-l’hi.

ARTICLE 3: LA CAPITAL

1. La capital de la República catalana és Barcelona.

ARTICLE 4: ELS SÍMBOLS NACIONALS

1. La bandera i l’escut de la República catalana són els de les quatre barres vermelles sobre fons groc.

2. L’himne de la República catalana és Els segadors.

3. La festa nacional de la República catalana és el [nombre de dia] de [nom de mes], dia de la independència. L’Onze de Setembre és un dia de commemoració nacional.

ARTICLE 5: LA CONFEDERACIÓ DE CATALUNYA I L’ARAN

La República catalana i la República occitana de l’Aran constitueixen la Confederació de Catalunya i l’Aran d’acord amb els termes del tractat de [nom del tractat].

ARTICLE 6: LES LLENGÜES DE LA REPÚBLICA

1. La llengua oficial de la República catalana és el català.

2. Ultra el català, hom es pot adreçar a l’Administració de la República catalana en les llengües següents:

a) Occità, en virtut de la integració de la República catalana a la Confederació de Catalunya i l’Aran.
b) Castellà, atesa la realitat social del moment de redacció d’aquesta Constitució.
c) Llengua de signes catalana.

3. La República catalana es compromet en la defensa i la promoció, arreu on actua, d’un multilingüisme enriquidor i no jerarquitzat. Totes les llengües utilitzades al territori de la República són patrimoni de tots els ciutadans. En conseqüència:

a) La República catalana es compromet en la defensa i la normalització de la llengua catalana en tot el territori que li és propi.
b) En virtut de la integració de la República catalana a la Confederació de Catalunya i l’Aran, la República catalana es compromet a col·laborar amb les autoritats araneses en la defensa i la normalització de la llengua occitana en tot el territori que li és propi.
c) La República catalana promou també el coneixement i l’ús del castellà, de la llengua de signes catalana, del romaní i de totes les altres llengües utilitzades al territori de la República en qualsevol àmbit per garantir el benestar de les persones, l’enriquiment cultural del país i el profit de la República en els camps econòmic i de les relacions internacionals.

TÍTOL SEGON: DRETS I DEURES

ARTICLE 7: LA NACIONALITAT

1. La nacionalitat catalana s’adquireix o es perd segons el que disposa la llei.

2. Tenen també dret a obtenir-la els ciutadans de qualsevol territori de llengua catalana que no formi part de la República catalana.

3. A més de tenir la catalana, els ciutadans poden obtenir o conservar una altra nacionalitat en el cas que la República catalana hagi signat un conveni de reciprocitat amb l’estat concernit.

NOTES EXPLICATIVES

ARTICLE 1: Aquest article és vàlid sigui quin sigui l’abast que es doni a l’expressió “poble català”.

ARTICLE 2

Apartat 2: Es consideren “territoris de llengua catalana” susceptibles de sol·licitar alguna forma de coordinació política amb la República catalana el conjunt o qualsevol part de la Comunitat Valenciana, de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, del departament dels Pirineus Orientals i dels municipis catalanoparlants d’Aragó. També el Principat d’Andorra, el comú de l’Alguer i les pedanies catalanoparlants dels municipis murcians de Iecla, Jumella i Favanella. Malgrat que no forma part ni totalment ni parcialment del domini de la llengua catalana, és inclòs en aquesta llista de territoris, per motius històrics i socioculturals, el municipi de Cabdet (Castella-la Manxa).

ARTICLE 4

Apartat 1: Una llei n’ha de determinar les característiques tècniques: color exacte (segons el sistema de control de colors Pantone –o similar-), proporcions (en el cas de la bandera), forma (en el cas de l’escut), etc.

Apartat 2: Una llei n’ha de fixar la música i la lletra.

Apartat 3: Una llei ha de desenvolupar aquest article. Sembla lògic que la festa nacional s’escaigui el mateix dia de la proclamació de la independència, entre altres coses perquè l’esperit de resistència que ànima l’Onze de Setembre ja serà innecessari. L’Onze de Setembre, però, es pot continuar celebrant, sense ésser dia festiu, com a dia de commemoració de la persistència de la nació i de la lluita del poble català per a mantenir la identitat i recuperar la llibertat.

ARTICLE 5: A l’hora d’exercir el dret a decidir, els aranesos tenen quatre opcions (amb subopcions), sense comptar l’actualment impossible d’integrar-se en un estat occità de major extensió: romandre dins la República catalana amb un estatus similar al d’avui o amb un grau més gran d’autonomia; romandre dins el Regne d’Espanya, probablement com a (massa) petita comunitat autònoma o amb un estatus similar a l’actual però dins d’Aragó i no pas de Catalunya; constituir-se en microestat, una segona Andorra, o confederar-se amb la República catalana (o si us abelleix més, ésser un estat lliure associat amb aquesta). La nostra opinió és que l’opció espanyola, a causa de l’exigüitat demogràfica del país, de la feblesa actual de l’occitanitat i de la tradició política castellana, podria dur l’Aran a una definitiva aculturació i subordinació. I fins en el cas d’un microestat independent, i pels mateixos motius, el resultat podria ésser el mateix.

Creiem que l’opció confederal és la que, en les circumstàncies actuals, garanteix més la supervivència de l’Aran com a societat occitana diferenciada i permet a tot Occitània de tenir una mena de kin state o “estat parent”, la República catalana, més fort que no pas la sola Vall d’Aran.

A banda de ser una de les principals concrecions de l’article 6 (apartat 3, subapartat b), interessa a la República catalana d’esdevenir l’estat parent d’Occitània pels evidents lligams lingüisticoculturals i econòmics d’aquest país amb el nostre, lligams amb una base antiga i profunda que cal actualitzar en forma de gran regió europea supraestatal.

El lligam confederal, per definició, respecta la sobirania de cadascuna de les parts constitutives, i cal solament enumerar les matèries en què aquestes parts es coordinaran i la mena d’ajut que es donaran l’una a l’altra.

El nom de “República occitana de l’Aran” és una mera proposta que vol expressar la mena d’estat en què creiem que s’hauria de convertir la Vall d’Aran.

ARTICLE 6: Una llei ha de desenvolupar aquest article.

Apartat 2: Aquest apartat es refereix solament a les persones físiques i no pas a les jurídiques. Una empresa, per exemple, que no té drets lingüístics, s’ha d’adreçar a l’Administració en català. Pel que fa a la qüestió de si l’Administració ha d’atendre les persones en la llengua en què aquestes s’hi han adreçat si no és el català, caldrà fixar per llei quan això és obligatori i quan és només recomanable, tenint en compte els avenços tecnològics (per exemple, serà més difícil de fer certs tràmits en occità a l’Ajuntament de Tossa de Mar que no pas al de Lleida, que és una ciutat més gran i amb més relació amb la Vall d’Aran; per exemple, serà més fàcil l’atenció en línia en llengua de signes catalana, mitjançant vídeos, que no pas l’atenció presencial; també cal preveure una disminució al llarg dels anys del domini del castellà que durà a situacions similars –disminució compensada pel coneixement de molts altres idiomes-).

Subapartat a: De la mateixa manera que no creiem que el català hagi de ser llengua oficial a Tolosa o Viella, tampoc no pensem que l’occità ho hagi de ser a Barcelona. Les institucions i òrgans de la Confederació de Catalunya i l’Aran sí que seran oficialment bilingües, això sí. Els drets lingüístics dels ciutadans aranesos (i occitans en general) dins la República catalana seran els mateixos que els dels ciutadans catalans dins la República occitana de l’Aran (la Constitució de la República occitana de l’Aran, doncs, ha de contenir un article que disposi que els ciutadans de la República catalana es poden adreçar a l’Administració aranesa en català).

Subapartat c: La llengua de signes catalana (LSC) és la llengua quotidiana de diversos milers de persones del nostre país i, a més, és un tret distintiu del nostre patrimoni cultural, atès que no es fa servir enlloc més del món. Es tracta de donar rang constitucional a les disposicions legals ja existents avui a Catalunya i de fer-ne més profund l’abast.

Apartat 3: Amb els mots “enriquidor” i “no jerarquitzat” s’intenta donar entenent que el multilingüisme no equival al mateix que tenim ara més l’anglès a dalt de tot de la piràmide del “prestigi”, sinó que ha de voler dir una relació fructífera entre les diferents comunitats lingüístiques que es pot concretar de moltes maneres: règim lingüístic variat de municipis, escoles i institucions diverses segons les seves necessitats, possibilitat d’aprendre idiomes molt variats a l’ensenyament, desenvolupament –fins i tot- d’un sector econòmic lligat a la diversitat lingüística, etc.

Subapartat a: La definició de “normalització” és l’habitual (vegeu, per exemple, el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC): un procés del final del qual el català encara es troba lluny. És evident que la República catalana s’ha de preocupar de la llengua catalana en qualsevol territori on aquesta es parli, encara que no es trobi dins les seves fronteres. I això en consonància amb l’esperit de l’apartat 3 de l’article 6 i per salvaguardar els nostres interessos culturals i econòmics, tal com fan nombrosos estats del món. En definitiva, la República catalana ha de ser l’”estat parent” o kin state dels territoris de llengua catalana situats fora de les seves fronteres.

Subapartat b: Vegeu, a més de la nota anterior, la nota explicativa a l’article 5 (tercer paràgraf). És clar que la República catalana pot aportar recursos de què l’Aran no disposa. És coherent amb la nostra posició geogràfica, tradició històrica i proximitat lingüisticocultural que concretem especialment en Occitània l’esperit que anima l’apartat 3 de l’article 6.

Subapartat c: “Qualsevol àmbit” vol dir que hi ha des de llengües que s’usen en família fins a llengües necessàries en les relacions internacionals; que hi ha llengües parlades i llengües ja només escrites o utilitzades solament en l’àmbit religiós; que hi ha llengües artificials (com ara l’esperanto), etc., i que totes poden tenir un lloc i aportar alguna cosa al progrés de la societat.

“Benestar de les persones” s’ha d’entendre com la situació en què tothom veu la seva llengua reconeguda socialment com un tresor cultural i econòmic (i en què, doncs, no se sent inferior ni marginal), en què no hi ha d’haver trencament amb la llengua familiar per poder adoptar el català i les altres llengües que hom vulgui, etc. En resum, la situació en què les llengües són una font d’alegria i no d’incomoditat.

El romaní és la llengua del poble gitano, un poble instal·lat a Catalunya de fa segles que té dret a veure reconegut un dels seus trets culturals principals. En la llei que desenvolupi aquest article constitucional es tindrà en compte el fet que el romaní ja no és un idioma parlat quotidianament pels gitanos del nostre país, però que és un dels principals lligams entre els gitanos de tot el món, i es preveurà un reconeixement del parlar caló, el català amb elements romanís que empra la comunitat gitana catalana.

ARTICLE 7: Una llei ha de desenvolupar aquest article.

Apartat 2: Per a la definició de “territori de llengua catalana que no formi part de la República catalana”, vegeu la nota a l’apartat 2 de l’article 2.

Publicat dins de General | Deixa un comentari