Si aconseguim la independència, cosa no gens clara malgrat l'excés d'optimisme que corre en determinats ambients -incloent-hi algun apunt d'aquest bloc-, podria passar que ens trobéssim que:
1) Tinguéssim uns dret socials i laborals escarransits, amb privatització de serveis fins ara públics, precarització de les condicions de treball, etc., tot plegat fruit de la ideologia dels qui controlarien el nou estat. I això, malgrat la fi de l'espoliació econòmica.
2) Amb les mateixes persones i entitats a dalt de tot del poder econòmic (La Caixa, Grup Godó, etc.), no es trenquessin els vincles amb la banca i les multinacionals espanyoles, amb la qual cosa seríem una mena de protectorat econòmic espanyol (i francès, la SNCF, per exemple, ja ha tret el nas per la qüestió de la gestió dels trens de rodalia).
3) El reconeixement internacional de la nova república impliqués la renúncia d'aquesta a la resta de Països Catalans, renúncia no gens dolorosa per a la majoria de la població, que, pel que fa a això, es belluga entre la indiferència i, de vegades i sobretot en el cas del País Valencià, l'hostilitat. És el mateix que passa a Portugal respecte a Galícia o als Països Baixos en relació amb Flandes.
4) La pusil·lanimitat consubstancial amb els catalans contemporanis donés carta de naturalesa al bilingüisme (ja n'hi ha hagut indicis) per allò de "nosaltres no som com ells" o "la diversitat enriqueix", sense adonar-se que aquest bilingüisme autoimposat, i, doncs, molt més difícil de combatre, precisament continuaria l'obra començada per "ells" i malmetria encara més la diversitat real.
Es diu i es repeteix que la monarquia -l'espanyola i les altres- és una institució anacrònica, que es fonamenta en la desigualtat, que s'escapa del veredicte de les urnes, etc. No seré pas jo qui ho negui.
Per mi, una de les claus de la cosa és el fet de no anar a la guerra. Els reis medievals eren uns dèspotes i la guerra és una barbaritat, d'acord. Però almenys, a les batalles de l'edat mitjana, els reis hi anaven i hi morien.
Ricard Cor de Lleó el feriren mortalment a Chasluç (Llemosí, Occitània) el 1199; Pere el Catòlic és ben sabut que va morir a Muret el 1213; Jaume el Conqueridor hauria pogut morir de resultes de la ferida que va rebre al setge de València el 1238, i de casos així en trobaríem molts més.
Aquests monarques, com a mínim, no tenien la santa barra d'enviar la gent a morir mentre ells es quedaven calentonets a palau. El dia que van decidir això, quedar-se calentonets a palau, es va acabar qualsevol mena de legitimitat de la monarquia.
I ara que me n'adono, això també deu valer per als presidents de república, oi? I per als qui es permeten de rebaixar-te el sou o de retallar-te els serveis des de la pròpia opulència, oi?
Diu que el president de no sé quins laboratoris catalans ha demanat al Govern espanyol que torni a permetre que la sang es pugui vendre, com passava fins al 1985, i no solament donar, com s'esdevé ara. Diu que ha dit que, d'aquesta manera, els desocupats tindrien uns ingressos extres.
El primer sentiment que un hom té quan sent aquesta mena de declaracions és el d'aversió, aversió cap a una certa gent que, des de les altures econòmiques on viu, gasta un to de menyspreu infinit cap a les persones. Se'n podria anar de vacances amb la Lagarde, aquest senyor. La Lagarde, del Fons Monetari Internacional, la que diu que vivim massa -llevat d'ella, suposo.
Però el cervellet inquiet no deixa de pensar i de saltar de l'una cosa a l'altra, i treuen el nas més les preguntes que no pas les respostes: vendre's la sang està malament?
Avui fa un any que es va dur a terme a Barcelona la Consulta sobre la Independència. Hi vaig col·laborar al meu barri, Sant Antoni, al districte de l'Eixample. En tinc molts records. Vam treballar molt, des de l'hivern del 2010. No parlaré del que ja s'ha dit, vàlid, d'altra banda, per a totes les consultes i no solament la de Barcelona: que si va ser un assaig general del referèndum de debò, que si va situar la independència encara més al centre del debat, que si va ser una grandiosa campanya d'agitació i propaganda independentista, que si va fer normal la idea de votar per decidir, que si va fer perdre la prevenció a molta gent, que si va aconseguir d'implicar-hi el president de la Generalitat, que si va ajudar que ens coneguessin arreu del món, que si va servir per crear una xarxa de voluntaris, base de l'actual Assemblea Nacional Catalana, etc.
Hi ha un fet, però, que sí que vull destacar, perquè és un dels que més em va satisfer: que es va acabar la idea que Barcelona anava a la seva i que no tenia gaire cosa a veure amb la resta de Principat. Que hi havia coses que es podien fer a Berga, a Girona o a les Borges Blanques, per exemple, però que a Barcelona no hi podien arrelar i créixer. Durant molts anys, molts havien volgut fer creure que Barcelona no tenia sentiment nacional, perquè era "cosmopolita", "mestissa" i altres adjectius semblants, mal utilitzats i ben manipulats. El dia 11 d'abril de l'any passat, les felicitacions i comentaris de familiars i amics (del Gironès, d'Osona, del Bages...) em van fer veure que allò s'havia acabat, que el poble de Barcelona continuava fent de la ciutat el que sempre ha estat: el Cap i Casal de Catalunya.
Setmana Santa. Occitània. Roergue. Crespinh. El poble de Joan Bodon, un dels escriptors occitans més grans de la història. Hi té, de fa molt poc, un museu dedicat. Modern i recomanable (cerqueu "Ostal Joan Bodon"). Parlem, el noi que hi treballa i jo. En occità (el meu, precari i catalanejant). Dues coses se'm graven: primera, a l'escola francesa no s'hi ensenyen ni els trobadors: ni els trobadors! Segona: "París és lluny i nòrdica. Nosaltres no som escandinaus! Barcelona és més a prop. Per mi, la capital és Barcelona." El paisatge és preciós.
En un moment d'ebullició independentista com el que ara vivim al Principat, sembla que des de l'altre camp haurien d'arribar senyals de concòrdia o moderació, ni que fos només per simple interès.
Doncs no: d'una banda, segons el diari Ara, el Govern espanyol, del PP, estudia la possibilitat que la fallida de les autopistes de Madrid la paguem valencians i principatins amb el nostre peatge de cada dia (gairebé sembla una broma).
D'altra banda, segons el 3/24, un dels vicepresidents del Parlament europeu, que és del PSOE, ha dit que no veu "ni viable ni raonable" d'autoritzar l'ús del català a la cambra. (I que ens insulta no ho veu?)
Regalen arguments a l'independentisme i no se n'adonen, perquè no saben res del que passa al nostre país, o els és ben igual, de tan segurs com se senten.
Cal dir quina serà la bandera de la nostra República? Evidentment, no. El que cal, però, és veure què en podem fer, de totes les altres que ara mateix hi ha en circulació. Per començar, l'estelada, i per continuar, les actuals banderes autonòmiques del País Valencià i de les Illes Balears.
La bandera estelada, quan el triomf ja s'haurà assolit i, doncs, perdrà el caràcter de bandera de lluita que té avui dia, es podria fer servir perfectament, si es creu convenient que tinguin una bandera distinta, per a les forces armades, ja que, alguna forma d'exèrcit, bé l'haurem de tenir, malgrat que tants segles sense sobirania ens n'hagin desavesat.
Les banderes de les actuals comunitats autònomes valenciana i balear, tot i que molts les deveu veure -amb raó- com a símbols imposats per separar-nos, les podem fer nostres, tenint en compte l'arrelament més o menys gran que ja han aconseguit, perquè serveixin per solucionar el problema de trobar una senyera per a cadascun dels estats federats diferent de la nacional, la simple quadribarrada, a la qual, ara, ja no s'oposarien, sinó que la complementarien.
Naturalment, se'ns planteja una darrera qüestió: si la bandera de la franja blava serà la de l'Estat valencià i la del castell, la del balear, quina s'haurà d'adoptar per al Principat? Potser no caldria altra cosa que recuperar la de sant Jordi, símbol nacional important i l'antiga del país abans que s'adoptessin els quatre pals del casal de Barcelona, però, per coherència simbòlica i estètica amb la dels altres estats, es podrien combinar els pals amb la creu de sant Jordi, combinació que, amb variants, ja existeix als escuts de Barcelona, Cerdanya, Manresa, Vic, Igualada, etc., i que en el passat ja s'havia utilitzat de vegades per representar el Principat.
PD: Amb gran alegria he descobert més tard que Armand de Fluvià havia fet ja fa temps una proposta molt semblant a la meva (http://www.armanddefluvia.com/articulos/detalle/31).
Sembla evident que, per antecedents històrics i encara més per tradició política i realitat social actual, la nostra república serà un estat federal; tan asimètric com calgui, però federal i no pas confederal, perquè les confederacions serveixen per unir nacions, no parts d'un mateix cos nacional com és el nostre cas.
També es veu clar que d'estats federats n'hi haurà tres: les Illes Balears, el País Valencià i el Principat, amb capital, respectivament, a Palma, València i Barcelona. Hi ha una sèrie de qüestions, referides a la capital federal i a l'estructura interna de cada estat, que caldrà discutir, per això. No és pas aquest el lloc per parlar-ne, però sí que, almenys, les podem enumerar.
Ahir van actuar els occitans de Nadau a Barcelona. Els guia la defensa de la terra explotada i el manteniment de la flama de la llengua. Són la veu dels oprimits. I se m'ha acudit de començar a comptar oprimits: els occitans, els catalans, els... I els treballadors i les treballadores, que carreguen el mort d'una crisi desencadenada pel gran capital. I les persones homosexuals, perseguides en molts llocs i mal mirades arreu. I, és clar, les dones: mig món.
N'hi ha més: cecs, sords, coixos, malalts mentals i tots aquells que la societat amb prou feines accepta. Immigrants i joves. I les velles i els vells, que n'hi ha tants de reclosos en aquestes presons suaus anomenades residències, perquè ha arribat un punt que no sabem què fer-ne, com a societat, de la gent gran... I tornem-hi, que és 8 de març, també les dones: mig món. Disculpeu-me, de segur que me'n descuido uns quants.
En un país immers en un conflicte nacional com el nostre, que la delegada del Govern espanyol digui que farà complir la llei i que vetllarà perquè en tots els ajuntaments del Principat hi voleï la bandera d'Espanya és normal. Què voleu que faci, la delegada? Que li sigui igual que no es compleixi la llei en una qüestió tan delicada arreu del món com la dels símbols? Que no defensi el projecte nacional espanyol i tant se li'n doni que la normalitat nacional catalana s'imposi a l'espanyola? Si els delegats del Govern espanyol anteriors no s'hi havien ficat era per por d'atiar un conflicte de conseqüències polítiques difícils de preveure. Perquè anar fent en la confusió perpètua ja els anava bé. María de los Llanos de Luna agafa el bou per les banyes. El temps dirà si, des del punt de vista de la seva causa, ha estat valenta o temerària.
De fa temps que penso que tothom hauria de cobrar el mateix sou. Això, més que ser la meva opinió estricta, és un punt de vista que crec que algú ha de defensar perquè la síntesi final d'aquest debat tiri més cap a una banda que no pas cap a l'altra.
Perquè totes les feines hi ha d'haver algú que les faci, perquè no tothom té la sort de tenir certes capacitats, perquè tots els infants han de tenir les mateixes oportunitats sigui quina sigui la feina dels pares, etc.
De segur que hi ha altres maneres de mirar-s'ho. Ara bé, em sembla que la majoria estarà d'acord que hi ha coses excessives. Que potser, a més del salari mínim, caldria un salari màxim.
Es veu que, Fraga i Samaranch, cal aplaudir-los. I que la majoria de noms franquistes dels carrers d'Alacant s'indultaran i continuaran perquè "han perdut tota la seva connotació original". Potser ja no la veiem, però sota l'oblit dels anys hi roman la tenebra. Em sembla que Miquel Grau no n'hi té cap, de carrer, a Alacant.
Subvencionem La Vanguardia i la seva monarquia (i el seu exèrcit) mentre la sanitat comunal pateix, al nord i al sud de la Sénia, i mar enllà. El robatori no l'aturaran, diuen, fins d'aquí a un any: que no passi pena, en Rajoy!
I així cada dia, de cada setmana, de cada mes, de cada any. Ofrenant noves glòries.
I els votem! I no aturen la sagnia, que massa se'ns en va cap a la seva butxaca o cap a les arques d'Espanya. I no persegueixen prou el frau fiscal. Què diu que què? Impost a la banca? I ara! Ja retallarem... Bé que es poden quedar les escoles sense manteniment o sense calefacció, oi? No em sigui ploramiques!
No castigaran pas els qui malmeten per sempre les cales i les platges del país, sobretot les valencianes. Els mateixos que ahir van desvirtuar l'Eixample d'en Cerdà, o la Barceloneta, amb l'afegitó de pisos i més pisos. La Junta de Propietaris, en deien.
I sobretot, sobretot, no féssiu pas enfadar els "mercats"!
El PSOE i el PP: el policia bo i el policia dolent que es reparteixen gran part del país. I el PSC que n'és un mer apèndix i vota contra les ONG catalanes. I CiU que s'hi deixa sotmetre, amb uns fets, com l'erosió de les nostres delegacions internacionals i la supressió de TV3 per satèl·lit, que no tenen res a veure amb les paraules que deixa anar el president a Le Monde o el Frankfurter Allgemeine.
I s'acusen, els uns als altres, de submissió: el PSC al PSOE, diu CiU, i CiU al PP, diu el PSC. Quin joc més divertit! El joc dels impotents.
Imposar una bandera, imposar un sentiment, imposar uns mots. I si no dius les seves paraules, et fan callar: Juan Cotino, el president de les Corts valencianes -que havia estat director general de la Policia espanyola quan el ministre de l'Interior era Mayor Oreja- va expulsar de la sala la diputada de Compromís Mònica Oltra perquè aquesta duia posada una samarreta amb un lema de contingut polític que no li feia el pes. I ho deu trobar normal, aquest senyor, això. Si no diuen el que m'agrada sentir, els faig fora. Prosperem: abans, qui no combregava amb el poder, l'afusellaven.
Un altre president, el del Congrés espanyol, Jesús Posada, també es permet d'interrompre Joan Baldoví contínuament. El diputat de Compromís -no els poden veure, els de Compromís, ja ho sap en Morera- s'havia de cenyir al que Posada volia.
Us recordeu de Mr. Smith Goes to Washington (Caballero sin espada a Espanya i Monsieur Smith au Sénat a França)? James Stewart fa un discurs llarguíssim i inacabable en què parla del que li passa pel cap perquè el reglament del Senat dels Estats Units li ho permet. Sort que no hi havia en Posada, patriota constitucional! Perquè la pel·lícula és del 1939.
