GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Aquest diumenge de temps barrejat a Barcelona, llegeixo dues de les notícies destacades de VilaWeb: l’entrevista de la BBC al president i les declaracions de Pablo Iglesias, polític espanyol (m’imagino que només és per casualitat que es diu com el líder històric del socialisme del seu país, o no?).

Només cal llegir una mica la premsa estrangera per adonar-se que al setembre del 2012 solament parlaven de la crisi i del dèficit fiscal i que al gener del 2014, en canvi, ja hi trobem referències a la llengua i la cultura i, també, a la voluntat democràtica, al dret a vot, etc. Però a la BBC encara diuen que l’augment “dramàtic” de l’independentisme coincideix amb la crisi econòmica i que hi ha qui afirma que, simplement, n’és la conseqüència. (Vejam quan ens assabentarem que l’anglès ‘dramatic’ s’ha de traduir d’una altra manera, per cert.)

Esperem que entenguin, o que algú els ho expliqui, que la crisi és present en tot, certament, i que reforça, sí, l’independentisme, entre altres coses perquè fa palesa la dramàtica, ara sí, subordinació del nostre govern al de l’Estat. Però que la cosa és més fonda i ve d’abans, i que s’ha desencadenat arran de la Sentència del Tribunal Constitucional. Que amb la crisi, doncs, hi ha coincidència i influència, però no relació causa-efecte (que es mirin la grandiosa manifestació del febrer del 2006, la de la Gran Via).

Pel que fa a en Pablo Iglesias, és allò que quina situació més estranya ens ha tocat de viure quan algú que diu obvietats és digne d’elogi, perquè la resta diuen bajanades. Ep, que no dic pas que no se l’hagi d’elogiar, eh? L’home ens coneix: parla de Procés Constituent, de la CUP, d’ICV, d’EUiA o d’en Joan Tardà de primera mà. I diu que és patriota; no cau, per tant, en tot allò de “els treballadors no tenim pàtria”, “un patriota, un idiota” i aquestes frases tan intel·ligents que ja fan escudella…

Un parell de coses: li haurem d’explicar que el pacte d’ERC amb CiU és ben fàcil de comprendre des d’una òptica verament nacional i que aquesta mica de peneta que li fa que ens n’anem (“A mi m’encantaria que els catalans o els bascs no se n’anessin i poguéssim construir un país de països, amb moltes nacions, però qui sóc jo per dir a un ciutadà de Catalunya què ha de votar, com s’ha de sentir ni què ha de ser?”) se l’ha de treure de sobre perquè, en el “país de països” que és -o hauria de ser- Europa, amb qui es pensa que tindrem relacions privilegiades, ni que sigui per evidents raons geogràfiques (i hi ha més raons)? Amb Espanya, Pablo! (Amb el permís d’Occitània i d’Itàlia, és clar.) Em sembla que si cadascú mana a casa seva tot serà de debò més fructífer que no amb cap altre invent, per benintencionat que sigui.

I no oblido pas que, abans que Occitània, Espanya i Itàlia, hi som nosaltres mateixos; és a dir, la resta de la nació, encara inclosa a Espanya o França. I Andorra.