GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Els estats plurinacionals a Europa no han funcionat mai (Suïssa, si de cas, és pluricultural): si molts han aguantat tant és perquè s’hi han aplicat la repressió, la tirania, l’absolutisme (al cap i a la fi els règims medievals, moderns i part dels contemporanis han estat dictadures) i, més tard, als segles XIX i XX, també els sistemes de persuasió propis de l’estat modern. Però malgrat això, amb revoltes i guerres o aprofitant moments de feblesa, tots han anat caient i la nació dominant en cadascun ha hagut de veure com les altres, almenys les més estructurades, se li escapaven. La Unió de Kalmar, que agrupava tot Escandinàvia; l’Imperi otomà; l’Imperi austríac; Iugoslàvia; l’Imperi rus (i la seva seqüela, la Unió Soviètica), i l’Imperi alemany (pel que fa a Polònia), tots -i tan poderosos que eren!- han desaparegut de la faç de la terra. Perquè nacions diverses no poden viure plegades en un mateix estat si no és en peu de desigualtat. Només des d’estats diferents poden pactar i conviure.

França és, de moment, l’excepció. O no: tampoc no hi han aconseguit conviure distintes nacions perquè, en realitat, el que ha passat és que l’estat ha esdevingut mononacional per assassinat de les nacionalitats altres que la francesa (dins les cendres hi ha caliu, però). Resum: els estats plurinacionals o esdevenen mononacionals (somni de la casta dominant castellana) o esclaten, tard o d’hora.

Per això, el Regne Unit va perdre la major part d’Irlanda i es continua esberlant; per això, a Itàlia el Tirol del Sud i Sardenya envien signes de vitalitat. Per això, Espanya té els dies comptats.

Aleshores, potser, els països ibèrics -o, si voleu, “espanyols”-, podran mantenir una relació fructífera, com els escandinaus: cadascú des de casa seva.