Una llengua germana de la nostra s’havia parlat a la Dalmàcia, l’actual costa croata, durant tota l’edat mitjana i també, cada vegada menys, després, fins que es va extingir del tot amb la mort, el 10 de juny de 1898, de la darrera persona que la sabia parlar: Tuone Udaina -en italià, Antonio Udina-, natural de l’illa de Krk -en italià, Veglia-.
Amb Tuone Udaina, víctima -sembla- d’un accident laboral, una explosió, el llatí que els romans havien deixat a la riba oriental de la mar Adriàtica desapareixia per sempre més. Ningú no ha tornat a sentir mots com aquests, extrets de l’inici d’una carta del segle XIV, escrita a la ciutat de Zadar:
A ser Pon, unuriuol canceler de Ragusa, Todru de Fomat d’Çara saluduui cun oni uostro unur. A mi fo ditu qui lu frar d’maistru Nicola Murar si dimanda rasun nanti la curti de Ragusa contra Franciscu, meu fiol […].
A la carta, Todru de Fomat, de Zadar, hi escriu al canceller de Ragusa -en serbocroat, Dubrovnik- per defensar el seu fill Franciscu, acusat de tenir deutes.
Tot un món es va acabar, doncs, quan es va acabar la llengua. I un altre món, el nostre, es va fer més pobre, aquell dia. I molts ho troben anecdòtic, normal, natural; segurament, desitjable.