És evident que el franquisme, de diverses maneres, continua present -o que formes neofranquistes malden per imposar-se-; és evident que hi ha unes ferides encara per tancar; és evident que hi ha molt dolor mai no alleujat; és evident que hi ha grups, famílies, amb privilegis heretats de la seva victòria. Etcètera. Caldrà recordar. I, encara que ens costi, caldrà perdonar (un cop reparat el que s’ha de reparar). I també sé que, franquisme a banda, encara ens falta molt per a tot. Però avui m’estimo més de veure les coses des d’un altre punt de vista.
És diumenge i som a Barcelona. Ha anat a missa qui ha volgut anar-hi. El sol acarona el Palau de la Generalitat, el president de la qual van afusellar, i les seus de partits i sindicats. Per exemple, la seu d’Unió Democràtica, el partit d’en Carrasco i Formiguera (també afusellat). O la d’Esquerra Republicana, precisament el partit del president Companys. O la d’Iniciativa, hereva del Partit Socialista Unificat, el partit d’en Comorera (encara que al final l’en fessin fora), que morí a la presó. Socialistes i anarquistes moderns: alternatius, cupaires, gent de la CNT actual o de la CGT, els del 15-M i el duet Forcades-Oliveres, o bé ecologistes, naturistes i nudistes, es passegen pels carrers gais de l’Eixample i, potser, s’encreuen amb el president Pujol, l’home dels fets del Palau, avui president d’honor de Convergència Democràtica, partit liberal que defensa la democràcia parlamentària. En unes quantes finestres hi ha banderes espanyoles: la tricolor i la monàrquica, cap amb l’àguila. La gent camina per la Gran Via de les Corts Catalanes, el passeig de Lluís Companys, la Diagonal i la plaça de Francesc Macià.
És festa major al barri de Sant Antoni i s’organitzen tota mena d’actes sense restricció. Com cada diumenge, hi ha les parades del mercat de llibres vells. Segurament alguna feminista hi cerca algun clàssic. A la ciutat sovint hi ha manifestacions, potser avui no. I vagues. La meva filla i el meu fill van a la mateixa escola i estudien exactament el mateix. I ho fan en català, la llengua de tants i tants rètols públics. Com ara el cartell que anuncia un concert en homenatge al general Moragues, en què actuaran, entre d’altres, Maria del Mar Bonet i Quico Pi de la Serra. Llegeixo VilaWeb, el mateix diari des d’on l’altre dia es podia accedir a l’article d’un maçó, el gran mestre del Gran Orient de Catalunya. També podria llegir, en la nostra llengua, uns quants diaris més, inclosa La Vanguardia! I escoltar-hi Ràdio Associació, desvirtuada un cop acabada la guerra. I mirar-hi la televisió. (I no m’oblido del País Valencià, però no ho puc pas encabir tot, en aquest modest apunt.) Etcètera.
L’estelada de Macià voleia al balcó, igual que milers més per tot Barcelona i tot el Principat. Bufen vents d’independència. És tot això que volien, que imaginaven, que somiaven i que esperaven els franquistes per a la Barcelona del 75è aniversari de l’ocupació? Estaria content el general Yagüe? I el general criminalíssim, que estaria content? Potser ja els hem guanyat unes quantes batalles.
