• Merçona Puig Antich (germana de Salvador Puig Antich, del MIL, executat al garrot vil per condemna de la “justícia” franquista el 2 de març del 1974 a Barcelona)

• Eva Barroso (germana de Romualdo Barroso, un dels treballadors morts a trets de la policia el març de 1976 a Vitòria, País Basc)

• Maria Rueda (germana d’Agustín Rueda, jove pres anarquista membre de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL), mort per les pallisses de funcionaris a la presó madrilenya de Carabanchel, la matinada del 14 de març de 1978)

• Fermín Rodríguez (germà de Germán Rodríguez, mort durant una càrrega de la policia amb foc real a l’inici dels Sanfermines, a Pamplona, el 8 de juliol de 1978)

• Asier González (germà de Yolanda González, estudiant trotskista morta per dos pistoleros d’ultradreta l’1 de febrer del 1980 a la rodalia de Madrid)

• Iñaki García Arrizabalaga (fill de Juan Manuel García Cordero, delegat de Telefónica a Guipúscoa, segrestat i mort pels Comandos Autònoms Anticapitalistes el 23 d’octubre del 1980).

• Pili Zabala (germana de Joxi Zabala, jove basc independentista, refugiat polític al País Basc del nord, segrestat junt amb Joxean Lasa el 18 d’octubre de 1983, morts tots dos pels GAL després de torturar-los)

• Marga Labad (filla de Luisa Ramírez Calanda, morta en l’atemptat d’ETA als magatzems d’Hipercor a Barcelona –21 morts– el 19 de juny de 1987)

• Guillem Agulló i Lázaro (pare de Guillem Agulló i Salvador, jove antifeixista mort per un grup d’ultradretans a Montanejos, al País Valencià, l’11 d’abril de 1993)

• Rosa Rodero (vídua de Joseba Goikoetxea, que havia estat cap dels Berrozi, unitat d’informació de l’Ertzaintza, mort per ETA el 22 de novembre del 1993)

• Sara Buesa (filla de Fernando Buesa, dirigent socialista de Vitòria, mort juntament amb el seu escorta Jorge Díez Elorza, per un atemptat d’ETA amb cotxe bomba el 22 de febrer del 2000)

• Rosa Lluch (filla d’Ernest Lluch, exministre i dirigent socialista català, mort per ETA a Barcelona, el 21 de novembre del 2000)

• Pilar Manjón (mare del jove Daniel Paz Manjón, mort en l’atemptat gihadista –191 morts– en trens de rodalies de Madrid l’11 de març del 2004)

• Aitziber Berrueta (filla d’Ángel Berrueta Legaz, forner, mort per un policia fora de servei i el seu fill el 13 de març del 2004, en revenja per les morts de Madrid, que el PP insistia en dir que havien estat obra d’ETA)

• Mavi Muñoz (mare de Carlos Javier Palomino Muñoz, jove antifeixista mort a Madrid per un ultradretà l’11 de novembre del 2017)

El mateix Àlex Romaguera explicava, en una entrevista que li va fer Xavier Puig i Sedano a la revista El Temps, els criteris per a la tria d’aquests testimonis. Entre d’altres raons, remarcava que es tracta de “persones que, lluny de quedar-se en la rancúnia i l’odi, tinguin una veu pública i positiva cap a la reconciliació”. Aquest és un dels fils conductors que regeixen el capítol de conclusions del llibre.

L’autor hi destaca com els testimonis han coincidit explicant les greus conseqüències que van tenir els atemptats en les víctimes indirectes com elles i com, en la majoria dels casos, s’han sentit desemparades i silenciades. Els exemples que expliquen les victimes triades son contundents, així com el seu procés de recuperació i de participació en diverses iniciatives de reconciliació. És aquesta, per mi, la conclusió més esperançadora. La llista de la multitud d’aquestes iniciatives que recull l’autor i que van des de les trobades, dures però necessàries, de víctimes amb els causants de la mort dels seus familiars, fins a la formació creixent d’entitats diverses cada vegada més implantades. “Totes aquestes iniciatives no haurien estat possibles –conclou Romaguera– sense la tasca anònima dels familiars de les víctimes i les desenes de col·lectius que, a contracorrent de les autoritats, treballen per rescatar aquests episodis del silenci oficial”.

Fermín Rodríguez, en un article publicat el març del 2015 en què reivindica el valor de la vida humana, i que Romaguera cita al llibre, afirmava que “hem de ser capaços de comprendre les circumstàncies i el dolor de tots, i transmetre els valors de convivència i solidaritat a les futures generacions perquè mai, en cap cas, hagin de passar situacions com les que hem viscut nosaltres”. En aquest sentit, Eva Barroso, a l’entrevista, diu: “No m’he volgut deixar endur per la tristesa ni escampar la ràbia en el meu entorn, perquè això m’hauria convertit en una dona turmentada”. I acabem destacant una de les reflexions que fa Rosa Lluch: “Ningú no està legitimat per monopolitzar els silencis ni tampoc les paraules de qui ha sofert un trauma d’aquests característiques”.