25 de setembre de 2021
0 comentaris

EN LA MORT DE L’AMIC I COMPANY ANTONIO FRANCO

Acabo de saber –vespre del 25 de setembre– que s’ha mort el company i amic Antonio Franco Estadella. Demòcrata i periodista del morro fort, el coneixia des que ambdós, criatures (ell més que jo, perquè era més jove), vivíem la –en aquell temps– extraordinària aventura de les colònies d’estiu que muntava el bisbat de Lleida al Montsant. Vam estudiar els dos a l’escola de periodisme de l’Església de Barcelona (l’Escola del CICF) i em va ajudar, quan els dos començàvem a treballar en premsa i Fraga Iribarne feia de les seves per imposar-hi la repressió feixista, com explico tot seguit. 

Jo, a banda dels començaments professionals a Tele/eXprés , deixava el carnet de periodista per a la legalització de la revista Maresme –condició que era obligatòria sota el franquisme si es volia publicar qualsevol periòdic– i m’havia embarcat en l’aventura d’aquella publicació que aglutinava una colla de demòcrates de la comarca. Quan vaig haver de fer el servei militar –quins temps més sinistres!–, vaig creure prudent estalviar-nos problemes, a mi i a la revista, i vaig demanar a l’Antonio que m’hi substituís en la direcció. No s’ho va fer pregar gens i va ser conseqüent amb la seva amistat i amb el seu compromís insubornable per la llibertat.

L’última vegada que el vaig veure va ser fa una parell d’anys, al costat de ‘Hospital Clínic. Ell i jo hi érem per a visites mèdiques, pel que ens vam dir. Jo hi anava amb la meva dona Matilde i ell, amb el meu cosí Sisco, metge com ella. Vam parlar poc, de passada i a peu de carrer. Suposo que del que hi anàvem a fer tots dos, al Clíinic. Però crec que no vam anar més enllà i no vam arribar ni a esmentar lé respectives malalties. Ara, el càncer maleït i persistent se l’ha emportat.

La revista L’Avenç publica precisament en el número d’aquest mes una llarga i molt interessant entrevista en què Franco repassa la seva vida amb un anecdotari i reflexions molt interessants sobre què van significar unes vivències professionals tan intenses i tan decisives per al periodisme del nostre país. Recordo que, quan feia poc que s’havia embarcat en l’aventura apassionant i feixuga de fer una edició en català d’El Periódico que ell dirigia, el vaig visitar a la redacció i em va transmetre la il·lusió que hi havia posat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!