Com deia Joan Fuster: “Correm el risc permanent de trobar-nos en un equívoc paralitzant: que l’«habitual» se’ns aparegui com «normal», i que aquesta «normalitat» sigui acceptada per nosaltres mateixos unes vegades com a bona i santa, i d’altres com a segura i inviolable. Això és obvi.” Siga com siga, continuarem insistint per viure en un país normal, a dins d’una nació excepcional. El somriure dels xiquets i de les xiquetes d’Elda ens hi obliga.