Gemma Pasqual i Escrivà

Ci ap degglu ngay yanga, Només qui escolta aprèn

Charles Darwin ja ho va suggerir fa més de 150 anys i cap paleontòleg no ha discutit el fet que vam nàixer a l’Àfrica, que l’Àfrica és el bressol de la humanitat, el punt de partida. El meu, concretament, és la ciutat de Dakar, el mateix des d’on
els anglesos i els holandesos van enviar 12 milions d’esclaus a Amèrica fins fa a penes un segle.

més…
És l’orgullosa capital del Senegal, el país de
la teranga, que en la meua llengua wòlof significa
‘hospitalitat’. La ciutat que inspira Youssou
N’Dour i l’estació de trens de la qual va captivar
Kapu?ci?ski. La que va donar el seu nom al ral·li
més famós del món. És la ciutat dels contrastos. Al
centre de Dakar no trobareu cap graella de sortida,
ni cap bandera de quadres blancs i negres que
anuncia la meta. No hi ha tot terrenys amb la carrosseria
plena d’adhesius, ni motos de competició,
ni enormes camions a tot gas. Els edificis recorden
l’imperi francès: hi ha gratacels, cases baixes d’aire
colonial, avingudes amb arbres en les quals es troben
els cafès i les botigues que semblen inspirades
en l’antiga metròpoli.

La perifèria ens transporta a la pobresa de
l’Àfrica oblidada. Dakar és una olla de pressió.
Contaminació, fum i soroll, és un embós de cotxes
permanent, dues hores és una estimació optimista
sobre el temps necessari per a travessar la ciutat. Els
taxis de color negre i groc, i els cotxes, més vells que
els seus conductors –la nostra esperança de vida és
de 55 anys–, componen una melodia insuportable
amb les seues botzines, i els amos són els Ndjaga
Ndiaye, camionetes desgavellades marca Mercedes
de color blanc, més velles si és possible que els taxis,
que ens serveixen de transport col·lectiu a tots els
habitants dels barris perifèrics. El Car Rapid és sens
dubte el transport més pintoresc i emblemàtic de
la ciutat; pintats de blau i groc, el revisor va penjat
de la part del darrere, en companyia de molts
joves, circulen molt a poc a poc i sempre van plens
de gent. Alhamdulillah! Donem les gràcies a Al·là,
perquè cap dels joves que duen penjats a fora no
se solte i passe una desgràcia.

Venedors ambulants, nens pidolaires, a cada
cantó una dona amb el nadó a la falda o lligat a
l’esquena de la seua germana, demanen una mo15
neda per sobreviure. Homes i dones d’una increïble
bellesa llueixen bubús multicolors. Milers de
joves ens movem per aquests caòtics carrers sense
propòsit aparent, vestits amb samarretes de colors
marcits i escuts destenyits d’equips de tots els racons
d’Europa, del Schalke, de l’Ajax, del Barcelona,
del Benfica. Mirar partits a la televisió de les
grans lligues europees es converteix en una forma
d’entreteniment molt més popular que el cinema.
Molt pocs tenen televisors a casa seua, per això en
els guetos de les ciutats s’han construït petites sales
fosques, com de cinema, dins una cabana de fusta,
amb una parabòlica i un televisor. Anuncien els
grans partits que s’acosten de les lligues europees o
de la Champions amb cartells fets a mà i es cobra
l’entrada.

Les estadístiques oficials diuen que a Dakar
vivim dos milions de persones. Però a la franja
de costa que va des de la capital fins a la ciutat
de Rufisque, a l’est, n’hi habitem ja cinc milions.
Una successió de ravals que les autoritats consideren
perillosos per als tubab, que és com nosaltres
anomenem els blancs.

Jo vaig nàixer en una d’aquestes aglomeracions
miserables, on els carrers no tenen nom ni les cases
número, a Hann-Pêcheurs, el barri on un eixam de
xiquets descalços juguen entre cabres en un laberint
de carrerons de sorra que en època de pluges es
transformen en rius de fang que inunden les cases.
El meu joc preferit és el seïva: un dels jugadors
és un camell i es col·loca a terra de quatre grapes,
un altre n’és el guia, el cameller, i l’ha de tocar
tota l’estona. Quan el cameller diu «seïva!», tots
els altres jugadors han de contestar amb la mateixa
paraula i han de córrer cap al camell per intentar
tocar-lo. Per si no us ho havia dit encara, el meu
nom és Amadou i tinc setze anys…

Podeu continar llegint un fragment aquí:
http://www.bromera.com/tl_files/pdfs/Fragments/Bar%C3%A7aoubarzakh.pdf