Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria
A
trenc d’alba la ciutat comença a despertar-se
del món del somnis. Els núvols omplen el cel, anuncien pluja. Les campanes de
Notre-Dame toquen amb melangia, la tristesa s’apodera de París. El Miquel
contempla per la finestra de la seua habitació com els fanals que il·luminen el
curs del riu Sena s’apaguen a poc a poc. Ben igual que les seues forces. És
hora d’anar a dormir, ha estat un dia molt llarg.
més…
Seu davant el
tocador. Amb una mica de cotó fluix recorre cada solc de la vida marcat per la
pell de la cara. Lentament retira les restes de maquillatge. El necessita, no
li agrada sentir-se al descobert davant el món, s’ha fet gran. Prou que ho sap.
L’espill li ho recorda cada dia, ara mateix. Li retorna la imatge d’un actor
vell, cansat. Passa la mà pels cabells, dèbils i blancs, aquells que en un
altre temps havien estat negres i abundants. El telèfon no para de sonar. El
seu company, l’Enrico, va de bòlit contestant a tantes trucades, tantes
felicitacions. Al Miquel tant li fan els compliments, són massa nits d’estrena
al llarg de la seua vida, coneix a la perfecció com ha anat, només escoltant
els aplaudiments del públic, i aquesta vegada ha estat sublim, no el preocupen
les crítiques, ni els crítics. Ja pot anar a dormir tranquil, amb la
satisfacció que dóna la feina ben feta. Tot el contrari que l’Enrico, no ho
podrà fer fins que surten els diaris i haja llegit i rellegit totes les
crítiques.
A pam a pam, la imatge de l’espill
va cobrint-se d’una crema blanca, ha de tenir cura de la pell, ha
d’hidratar-se. Quan la retira, ja no es veu tan malament; no és jove però es
troba interessant, és la vanitat de l’artista. El telèfon sona i sona. Les campanes
toquen a mort. Es col·loca a les orelles uns taps de silicona fets expressament
per a ell, per a no sentir res, per a aïllar-se del món. Malgrat això, continua
sentint els seus pensaments, una mena de barreja entre eufòria i tristesa.
Tanca molt bé les finestres i corre les cortines perquè no entre ni una espurna
de llum.
Descalç, arrossegant els peus,
aconsegueix arribar al llit. Sembla que sense el maquillatge es convertisca en
una altra persona, res a veure amb la que feia a penes algunes hores corria i
ballava per l’escenari. Tusten a la porta, però ell no ho percep. La porta
s’obre, no s’adona que no està sol a l’habitació.
–Quin ensurt que m’has donat!
–exclama de sobte en veure l’Enrico amb un got de llet calenta a la mà. Li
parla però el Miquel no el sent.
–Què dius?
L’Enrico li treu un dels taps de les
orelles.
–Potser sense això et seria més
fàcil sentir-me.
–Em sap greu. Ja han arribat els
diaris?
–Encara no.
–Per què no véns a dormir.
–Ja saps que no puc.
El Miquel ja és al llit. Glopet a
glopet es pren la llet calenta. L’Enrico l’acotxa, li fa un bes i desapareix de
l’habitació. Ell es torna a col·locar els taps i a més a més un antifaç als
ulls, res no li destorbarà el son. A poc a poc, com un infant, s’endinsa en el
món dels somnis, el seu cos cansat deixa pas a la seua ment jove, dormir no és
morir com va dir el poeta, és viure en una altra dimensió. De sobte algú
l’interromp del seu repòs. Es treu l’antifaç. És l’Enrico altra vegada.
–Tant em fan les crítiques, siguen
bones o dolentes, només vull dormir! –remuga com un nen petit.
L’Enrico mou els llavis amb un semblant seriós. El Miquel cedeix i
es treu un tap de l’orella. Campanades a mort.
–Què passa?
–El Vicent…
No cal dir res més, el Miquel ja en
té prou en veure els ulls plorosos del seu company. No sap com reaccionar. Mira
cap al sostre, però no veu res. Les notícies per més d’esperades no són menys
doloroses. L’Enrico l’observa palplantat. El Miquel es col·loca altra vegada el
tap a l’orella i es cabussa entre les flassades, cap i tot. Reacciona com un
nen petit. Vol tornar al món del somnis. L’Enrico el mira amb una infinita
tendresa. No diu res. Només espera. El Miquel continua arraulit com un cuc
entre els llençols, somica. Uns instants. Temps suficient per a comprendre el
que ha passat. El seu amic Vicent ja no hi és, ha tancat els ulls a la llum. El
dolor és insuportable. L’Enrico el coneix molt bé i no el vol destorbar, espera
pacientment fent-li costat, com sempre. El Miquel finalment reacciona, es treu
els taps de les orelles i s’alça del llit d’un bot.
No sap on anar, no sap què fer. Per
fi es decideix i es dirigeix cap a la cuina. L’Enrico el segueix, silenciós,
tan discret com sempre. Tots dos seuen a taula. El telèfon sona i sona. El
Miquel descarrega la seua ràbia contra aquell aparell tan inoportú, no tornarà
a molestar més, l’ha fet miques. Ara només se senten les campanes. L’Enrico
desaprova el comportament de l’amic, el violenta veure’l fora si però no diu
res, calla i el deixa fer. El Miquel obre i tanca els armaris de la cuina,
nerviós. Finalment, l’Enrico trenca el seu silenci.
–Què busques?
–El conyac.
–És al menjador. Ara te’l porte.
Corre de puntetes per complaure
l’amic i li prepara una copa.
–Tu no en vols?
–No, m’estime més unes herbes, a tu
tampoc no t’anirien gens malament.
–No comences, estimat.
L’Enrico no respon i continua
fent-se les herbes.
El Miquel fa un glop llarg, sent com
aquell líquid ambre li recorre el cos cremant-li les entranyes. Observa l’arc
de Sant Martí atrapat en la copa de vidre. Una copa que irradia espurnes de
llum, que li retorna la cara multiplicada en cada osca feta a mà per un artesà
de Murano, el poble del seu company.
–Quant fa que no visitem la teua família?
–Deu anys, des de l’enterrament de
ma mare.
Abans d’acabar la frase, l’Enrico ja
es penedeix d’haver-la pronunciada.
–Tens raó, company, només tornem al
poble per als soterrars.
L’Enrico no respon per no contradir
l’amic. Però sap que no és cert, ell no ha tornat mai al seu poble. El Miquel
es mira en la copa de cristall fi, observa els seus ulls, encara reconeix el
jove que un dia se’n va anar del poble, sense mirar enrere, només endavant,
cercant una millor vida, un món amb esperança i no vençut per una guerra cruel
que li va marcar l’existència. De mica en mica, els records més amagats li
retornen a la ment nítids com el primer dia, evoca els anys d’infantesa. Glop a
glop relata a l’amic la seua història, una història oculta en la memòria que
mai no havia explicat a ningú. Havia arribat l’hora de les confessions, d’obrir
el cor al seu company en la vida.
Fragment Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Barcanova)