Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria
Quan deixàvem
de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria
La novel·la de Gemma Pasqual és una
aposta per la bona prosa. Autora que va iniciar la seua carrera editora des de
la literatura infantil, va nàixer a Almoines en 1967, amb la qual cosa
s’afegeix a l’ample nombre d’autors nascuts en aquesta dècada, els quals
ofereixen un aire fresc a la nostra creació. Quan deixàvem de ser infants és el
seu bell títol, potser ensolapat pel subtítol Vicent Andrés Estellés des del
fons de la memòria. I és que la figura del poeta és el centre cabdal de l’obra,
tot i que no siga el protagonista, i no sols per la referència als seus versos
i la seua personalitat. La gosadia de la novel·la consisteix a fer-lo aparèixer
com secundari fonamental al seu desenvolupament; pretext justificat per a
indagar en la personalitat del protagonista i l’ambient del passat.
més…
Miquel, amic de
Vicent Andrés Estellés i actor resident a París, s’assabenta en el primer
capítol de la defunció del poeta de Burjassot, vell amic d’infància. És llavors
quan s’inicia un flashback on Miquel rememora el passat des de xiquet fins a la
joventut; des dels camins de Burjassot a l’exili a la capital francesa. Recorda
quan jugaven de xiquets junts amb una xiqueta intel·ligent i poderosa,
Harmonia, qui va desaparèixer del món just a l’adolescència. Miquel desitjava
ser rector, seguint la vocació catòlica de la mare, però a poc a poc va
descobrint la virtut de son pare, un lluitador per la llibertat, la qual cosa
li va resultar més atractiva a la fi. La guerra civil va trencar la família i
la repressió franquista va acabar amb el pare, afusellat a Paterna. La vídua va
optar pel casament amb un ric feixista, mentre Miquel tria la carrera
eclesiàstica, abandonada poc després al descobrir la realitat d’un estament religiós
hipòcrita i la seua condició d’homosexual. A la fi, decideix exiliar-s’hi a
França i no tornar a Burjassot. Malgrat la idea, la mort del poeta Vicent li fa
retornar.
L’estructura del llibre és molt
recomanable; és una novel·la tancada per l’inici i el final amb Miquel i la
seua parella Enrico a París. El centre és la narració del passat, encara que
s’hi intercalen alguns retorns al present parisenc. Cada part és precedida per
un poema de l’Estellés i cada fragment encapçalat amb un epígraf de versos
il·lustratius del seu pensament i la seua lírica. L’autora reivindica la
perfecció i la brillantor del poeta sense descuidar que l’eix de la seua
història és la iniciació de Miquel comptada al millor mode del Bildungsroman.
L’arquitectura de la novel·la és un dels seus aspectes més destacables i més
interessants.
Gemma Pasqual ens detalla la vida de
l’època; la duresa dels esdeveniments. Intercala un discurs inconformista
partint dels episodis: contra la violència masclista des de la situació
familiar d’Harmonia, la hipocresia social i sexual representades per l’estament
eclesiàstic i la burgesia, la mentida generalitzada, la repressió a
l’homosexualitat i a la cultura catalana després de la guerra civil o la
injustícia comesa amb Estellés arran de l’obtenció del Premi de les Lletres
Catalanes. I amb un llenguatge on es mesclen els registres culte i popular, on
destaca l’ús mesurat de les frases fetes i refranys. Encara que alguna
expressió (com el “quina passada!” pronunciat per Harmonia) siga
anacrònica per actual, és perfectament comprensible per acostar Estellés al
lector, fer-lo humà i proveir de sentit el marc social valencià de l’obra.
Estem davant una magnífica novel·la
per la seua bellesa, l’atractiva prosa i el ric contingut valencià i universal.
Esperem que confirme Gemma Pasqual com un dels nostres grans valors literaris.
Ho pressentim ara i en el futur.
J. Vicente Peiró