Primavera del 1931
De tanta por. Tenen tanta pressa.
Els veus fer i desfer. Calles,
escrius.
Tu tens tot el futur a la butxaca.
Quan
ets un nen, no t’adones que les busques del rellotge corren sense penediment,
que un dia dóna pas a un altre i no hi ha tornada enrere. Tampoc no ho
necessitàvem, cada dia s’esdevenia una cosa nova, petita o gran, era igualment
fascinant. El món era Burjassot, i els seus habitants, nosaltres. Vivíem al
país de Cucanya, on tot es meravellós. Aliens a la política exterior, a la
dictadura de Primo de Rivera, a tot el que no fóra el nostre dacsar i els
nostres jocs. Aliens als nous temps plens de canvis que es vaticinaven.
més…
Recorde especialment la primavera del 1931, uns
temps feliços. L’adveniment de la república va obrir una època d’esperança
popular. Eren temps d’eleccions i d’il·lusió. El meu pare estava eufòric,
sabedor que s’encetava una nova era, de llibertat, sense monarquia. Se succeïen
les manifestacions i el mítings a tot arreu. El meu poble no n’era l’excepció.
Ma
mare, en assabentar-se que aquest mateix dia hi havia manifestació, em va
prohibir sortir de casa, estava espantada. El senyor rector l’havia advertida
del que podia passar si finalment vencia la república: els heretges dominarien
el món, Burjassot es convertiria en Sodoma i Gomorra, dues ciutats totalment
desconegudes per nosaltres però que, quan les esmentava el capellà, feien molta
por. Va decidir que valia més quedar-nos a casa i, aprofitant que mon pare no
hi era, resar el rosari per poder salvar Burjassot. Com que era molt bona dona,
també va demanar per les animetes dels qui es manifestaven, que restaven en
mans del mateix dimoni. Jo no entenia res del que passava, però estava encantat
amb el meu paper de redemptor. Aquella era una molt bona ocasió per a fer punts
en la meua carrera cap al Vaticà. Quan ja portàvem una hora fent voltes al
rosari, el meu esperit lluitador s’anava esvaint a poc a poc. De sobte van
trucar a la porta. Eren el Vicent i l’Harmonia, que venien a salvar-me. Ma mare
no em volia deixar anar. Vaig insistir. Finalment hi va accedir amb condicions;
això sí, fent-me jurar solemnement que no em mouria de cal Vicent.
–Au,
anem a veure la manifestació –va dir l’Harmonia així que vam sortir de casa
meua.
–No
puc, li he promès a ma mare que no ho faria.
–Una
vegada que passa una cosa interessant al poble, no ens la podem perdre.
–Tinc
una idea. Ma tia Presentació viu al carrer Major, podem veure passar la
manifestació des de sa casa –va dir el Vicent.
–Jo
no puc anar-hi.
Tenia
molta por de condemnar-me si no complia la meua promesa, tot i que em moria de
ganes d’acompanyar els meus amics, sobretot per veure quina cara feien aquells
heretges.
–Vejam
com solucionem aquest afer. A ta mare li has dit que no et mouries de casa
meua. Ma tia és la meua padrina, és a dir, si als meus pares els passara alguna
cosa, ella es convertiria en ma mare, i la seua casa en casa meua. Tècnicament
no es pot dir que trenques cap promesa venint.
–Sí,
però als teus pares no els ha passat res!
–Ja
t’agradaria, només per poder-nos acompanyar! Mira que ets mala persona! Si ma
mare et vol com un fill.
–No…
Si jo només ho deia per…
El
Vicent m’havia desconcertat totalment.
–Voleu
parar de dir bestieses, sembleu babaus! Si vols venir véns, i si no, et quedes.
Tu mateix! –va tercejar l’Harmonia.
No vaig tenir altre remei que
acompanyar-los. L’alternativa de tornar a resar el rosari no era gens
atractiva. De tota manera, si tècnicament la casa de la tia del Vicent no era
casa seua, només havia de confessar-me i tot arreglat.
Era
molt emocionant veure desfilar els manifestants des del balcó. El seguici
multitudinari, amb crits i càntics, en ocasió de l’arribada electoral,
lluminosa, de la Segona República. Agafats als ferros del balcons observàvem
atentament tot el que passava al nostre voltant, amb ulls d’infants intentàvem
comprendre el que estava succeint.
–Vosaltres,
per qui votaríeu? –va preguntar el Vicent.
–No
ho sé. Mon pare de segur que vota per la república i ma mare per l’església.
–Ta
mare no pot votar per ningú –va saltar l’Harmonia.
–I
això per què?
–A
les dones no els és permès votar.
–Qui
ho diu, això?
–Les
lleis, fetes pels homes, evidentment.
Aquestes
paraules van sortir amargament de la boca d’una nena, que ja veia el seu futur
escrit, dominat pels homes, subjugat per un mascle, son pare.
Es
va fer un gran silenci, que va rompre la insistència del Vicent.
–Així,
tu per qui votaries?
Em
vaig quedar pensarós, era tot un dilema. Aquesta pregunta era com aquella tan
insidiosa que et feia alguna padrina vella quan t’interrogava i et demanava que
qui volies més, el pare o la mare. Tot depenia del moment. Jo en aquell moment
no n’estava segur, i el dubte em causava mala consciència, ja que significava
que la meua fe es debilitava. Un bon papa no hauria dubtat mai.
De
sobte, entre la multitud vaig reconéixer el meu pare. Les nostres mirades es
van encreuar. Era massa tard, m’havia descobert. O potser l’havia descobert jo
a ell, no n’estava segur. En veure’m, em va ordenar que baixara. Em vaig
acomiadar dels meus amics, com els màrtirs quan els llançaven als lleons. Mon
pare era un heretge. Vaig baixar a pam a pam les escales amb la por al cos.
–Què
fas aquí? –em va preguntar estranyat. I abans que poguera respondre em va pujar
a les seues espatlles grans i fortes i va tornar a integrar-se entre els
manifestants, cantant i cridant a favor de la república. De seguida em vaig
contagiar dels ànims d’aquella gent, també cantava i cridava en companyia del
meu pare. Teníem el futur a la butxaca.
En
arribar a casa, em va fer prometre que no explicaria a la mare que havia estat
a la manifestació. En aquell mateix moment em vaig convertir en un republicà
clandestí. Se’m feia difícil compaginar les meues dues vocacions secretes. Tot
i això, no podia abandonar així com així la meua oportunitat única d’arribar a
ser papa. De seguida vaig comprendre que hauria estat una acte molt egoista per
la meua banda. Encara que m’ho passava millor sent republicà, em devia també al
meu poble, a Burjassot i a totes les persones que hi habitaven. No podia
privar-les de la satisfacció i de l’orgull de poder dir que el màxim dirigent
de l’església era un d’ells, un del seu poble.
Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria.(continuarà)