Gemma Pasqual i Escrivà

«¿Qué has hecho, Alicante, qué has hecho?[…] Me pareció
que sobre ti llovía sangre. Que tu suelo estaba encharcado de sangre […] y de
sangre me pareció tu mar […] Si de todas las ciudades de España fuiste tú la
de mayor pecado, tú has de ser, de todas las ciudades de España, la que mayor
servicio, abnegación y fervor has de ofrecer al Caudillo y a nuestro porvenir
[…]»

Ernesto
Giménez Caballero

Finalment
van arribar de nit al port d’Alacant, la seua destinació. Milers de persones
s’amuntegaven a les andanes, els molls eren plens a vessar, tots anhelaven un
vaixell que els portara cap a l’exili. La Llibertat i la seua família van  passar la nit al cotxe, sense dormir. Havia
arribat l’hora dels acomiadaments. El pare no es va poder esperar que pujaren
al vaixell, no podia abandonar el vehicle, de fet ja s’havia arriscat massa
portant-les fins a Alacant.
   
més…

–He de tornar a València. Fes bondat, reina, i
fes cas a l’àvia, ella tindrà cura de tu. I et donarà tot l’amor que jo no et
puc donar –li deia el pare amb molt de pesar però sense llàgrimes, ja no li’n
quedaven, els ulls se li havien assecat davant els horrors de la guerra i de
les tragèdies familiars.

            La
Llibertat restava muda, no li sortien les paraules, per més que ho intentava.

            –No
patisques, fill, vés-te’n tranquil, que nosaltres estarem bé, tu fes el que
hages de fer.

            L’àvia
va fer un bes al front al pare en senyal d’aprovació.

            –Adéu,
pare –va mussitar entre sanglots la Llibertat.

            –Res
d’adéu, fins aviat. Tot aquest horror acabarà prompte. I tot tornarà a ser com
abans.

            El
pare de seguida es va penedir de dir l’última frase, res podria tornar a ser
com abans, res tornaria a la Llibertat la seua mare i el seu avi, res no
tornaria a la seua filla altra vegada els disset anys. Els dos es van abraçar
amb força, intentant fer etern aquell moment, però el temps no s’atura. A
l’àvia li va costar molt d’esforç separar el pare de la filla. Finalment el
cotxe es va posar en marxa i va desaparèixer lentament, obrint-se pas entre la
multitud.

            L’àvia
va agafar fort per la mà la néta, de l’altra portava la maleta. Va ser tot tan
precipitat que la Llibertat no va parar atenció que potser era l’única vegada
en molt de temps que parlaria amb son pare, qui sap si l’última. No va tenir
temps ni de plorar. Ni de sentir res. La guerra  no donava treva als sentiments.

Totes dues
decidides es van enfilar cap on estaven atracats dos vaixells, el Maritime i l’Stanbrook, el seu. No era fàcil acostar-s’hi, era una gran multitud
desesperada la que intentava pujar als vaixells, a empentes, amuntegant-se, de
males maneres. Les dues dones es van fer fortes en una de les cues que s’havia
quedat aturada, estaven atrapades entre la gent, immòbils. Van passar les hores
i la cua no es movia ni un mil·límetre. Per fi va començar a avançar lentament,
pas a pas, i de sobte, més ràpid, més ràpid. De cop i volta, la cua es va
dividir en dos grans rius de gent. Dissortadament, la gentada empentava la
Llibertat cap a un costat i l’àvia cap a un altre. Les dues dones s’agafaven
les mans amb força, però una bursada violenta que no van poder resistir les va
separar, malgrat tots els seus intentes per tornar a ajuntar-se, era
impossible. La Llibertat cridava la seua àvia. Mentre la seua cua avançava
ràpidament cap al vaixell.

            –No
et poses nerviosa, puja al vaixell. Allà ens trobarem.

            Aquestes
paraules no van tranquil·litzar la Llibertat, que es veia cada vegada més a
prop del vaixell i més lluny de la seua estimada àvia. La cua es va tornar a
aturar algunes hores, però era impossible tornar enrere, hi havia molta
distància entre les dues dones, a penes si es veien. I cap persona estava
disposada a abandonar la seua posició privilegiada per deixar passar a l’àvia.

            La
cua de l’àvia va fer una embranzida i va començar a avançar i reduir distància
amb la de la néta. La Llibertat va respirar alleugerida, però per poc de temps,
ja que la seua va tornar a posar-se en marxa. A poc a poc la cua anava fent-se
més prima, eren just a l’escala que donava accés al vaixell. Sense adonar-se’n,
la Llibertat ja havia aconseguit l’anhelat objectiu de tota la multitud, els
seus peus ja no trepitjaven terra ferma, havia aconseguit embarcar-se. Va voler
tornar enrere, però l’avia li feia senyals amb les mans perquè no ho fera, ja
era dalt del vaixell, que anava ple fins a la bandera. A mesura que la gent
pujava, anaven encabint-se on podien, a les bodegues, al pont, en qualsevol
lloc, la línia de flotació s’enfonsava una mica més amb cada persona. La
Llibertat, desesperada, buscava la seua àvia, i no es movia de l’entrada; per
moltes trompades i masecs que rebia, ella continuava allí palplantada, sense
perdre-la de vista. El sol a poc a poc va desaparèixer entre les muntanyes. El
dia va donar pas a la nit. Les forces de la gent van començar a flaquejar, la
cua cada vegada es movia més lentament, el vaixell ja no podia engolir més
gent, estava ataconat, ja no hi cabia ni una agulla. Per a consternació i
desesperació de tots els qui s’ho miraven de baix estant, el capità del vaixell
va ordenar que ja no hi pujarà ningú més. La gent plorava, cridava. Era
impossible, el petit vaixell carboner ja no admetia ningú més, estava a vessar.
La Llibertat cridava la seua àvia. Però ella no hi podia fer res, es trobava
atrapada entre la multitud, que a empentes i per força intentava pujar al
vaixell. Impossible, van començar a retirar l’escala. La Llibertat estava
espantada. Havia de prendre una decisió, continuar viatge sola cap a Mèxic o
cap a on fóra que anara el vaixell, o desembarcar i reunir-se amb l’àvia. No
era un gran dilema, el que li quedava de família era al port d’Alacant, i no
pensava separar-se’n. Va demanar que la deixaren baixar davant la sorpresa de
tothom. Ara sí, que la multitud li va fer passadís perquè poguera reunir-se amb
la seua àvia, per fi totes dues dones, entre llàgrimes, es van poder fondre en
una abraçada.

            A
les onze de la nit el capità va ordenar amollar les amarres, amb dues mil
sis-cents trenta-vuit persones expatriades amuntegades a bord, cent
quaranta-set de les quals eren infants. La seua destinació era Orà. La
Llibertat va veure com desapareixia el vaixell en l’horitzó, fent ziga-zaga per
damunt de la línia de flotació.

            Però
encara no estava tot perdut, l’altre vaixell, el Maritime, continuava atracat al port. Totes les mirades es van
dirigir cap a ell. Tot un emmirallament, perquè aquest era exclusiu per al
governador civil i trenta personalitats republicanes de la zona. Davant la
desesperació i la impotència de tots els qui eren en aquell lloc cercant una
eixida d’aquella ratonera, aquest vaixell va salpar quasi buit passada la mitja
nit.

            –Sóc
un vella inútil. Si no haguera estat per mi ja seríem al vaixell –es va
lamentar l’àvia.

            –No
digues això, jo tampoc m’he pogut mantenir al teu costat, la gent empentava
molt fort. No patisques, he sentit a dir a un home que vindran més vaixells per
a evacuar-nos a tots, només és qüestió d’esperar una mica més.

            –Potser
tens raó. Valdrà més que busquem un lloc a recer per a passar la nit. I que
mengem alguna cosa, avui no hem pres res en tot el dia.

            Les
dues dones van agafar la maleta i a poc a poc es van fer lloc en un cobert ple
de caixes i bótes velles. Estava a gom, però amb paciència i amb molta
tenacitat van aconseguir una mica d’espai, assegudes damunt la maleta, aquella
maleta que en només dos dies havia envellit un munt. Aquell port semblava que
tenia un efecte especial en el temps, els minuts semblaven hores, les hores
mesos i els dies anys. L’àvia va treure un parell de creïlles torrades.
S’havien d’administrar el menjar, només tenien el que els havia donat la
senyora Vicenta i quatre rosegons de pa.

            De
cop i volta, un nen petit amb uns ulls molt grossos i el cabells rulls es va
aturar davant seu. Mirava les creïlles amb deliri, només de pensar-hi li feia
venir aigua a la boca.

            –Que
estàs sol? –li va preguntar l’àvia, preocupada.

            En
sentir aquestes paraules, el nen va començar a plorar desconsolat.

            –M’he
perdut, és fosc i no trobe la meua mamà… –repetia entre sanglots.

            –Tens
gana?

            El
nen va parar en sec de plorar en veure que li oferien un tros de creïlla.
Estava desmaiat. Aquell va ser un bon bàlsam que li fa fer oblidar per uns
moments la seua desgràcia.

            La
Llibertat es va posar dreta i va observar la multitud. Era impossible entre
tanta gent buscar a ningú. A més a més feia una nit molt fosca.

            –Val
més que t’assegues aquí amb nosaltres. De segur que ta mare et vindrà a buscar.

            Aquestes
paraules no les va dir molt convençuda. Però era l’única cosa que podien fer.

            –Com
et dius?

            –Lenin
–va respondre el nen, amb la boca plena de creïlla torrada.

            –Jo
em dic Llibertat, però els meus amics em diuen Llíber, i aquesta és la meua
àvia, la Mercè. Quants anys tens?

            El
nen va somriure i li va mostrar cinc ditets petits. La Llíber el va agafar al
braç i el va tapar amb el seu abric, feia fred. El nen es trobava bé entre
aquelles dues dones que li havien amansat la fam. Quan es va acabar la creïlla,
va tancar els ulls i de seguida es va quedar adormit.

            –I
ara què fem amb aquest nen, àvia?

            –Doncs,
de moment, que dorma. No veig cap vaixell a la vista, així que nosaltres no
tenim cap altra feina que cuidar-nos d’ell fins que es presente sa mare.

            –I
si no apareix?

            –De
segur que sí, la pobra deu estar desesperada buscant-lo.

            Abans
que l’àvia acabara la frase va aparèixer una dona jove, alta, morena, molt
prima, amb uns ulls molt grossos que preguntava pel fill amb un fil de veu.

            –Lenin,
fill, estàs bé?

            –No
patisca, senyora, està bé. Val més no despertar-lo, dorm com un angelet –la va
tranquil·litzar l’àvia.

            –Moltes
gràcies. He anat a buscar una mica d’aigua a la font i quan m’he girat el nen
ja no hi era, pensava que em tornava boja.

            La
dona, se la veia cansada. Li van fer un lloc a la maleta, no era molt gran però
n’hi havia prou per a les tres. L’àvia va intentar distreure-la.

–I cap a on va,
vostè?

–Anàvem a
l’Argentina, però no hem pogut pujar a l’Stanbrook.

            –Nosaltres
tampoc, però tenim passaport per a Mèxic. De tota manera diuen que venen més
vaixells.

            –Espere
que arribaran prompte, no sé quants dies més podrem aguantar en aquestes
condicions.

            La
dona no apartava la mirada de les creïlles torrades mentre parlava. L’àvia li
va allargar l’única que quedava. La dona, una mica avergonyida, la va agafar,
tenia molta gana.

            –No
sap com li ho agraïsc, fa dos dies que no he menjat res. Hem sortit de casa amb
la camisa a l’esquena, sense res. El poc que tenia ja s’ho ha acabat el Lenin.

            –Menge
tranquil·la. Que no deu tenir una mica d’aigua? –li va preguntar l’àvia.

            –Sí,
és clar, en porte tres bótes  plenes,
les acabe d’omplir a la font.

            I
així la desesperació va donar pas a la solidaritat. Aquelles persones,
assegudes en una maleta vella que feia de banc improvisat, compartien el poc
que tenien i es feien costat amb l’esperança que prompte en l’horitzó
apareixeria un vaixell que les despertaria d’aquell malson i les portaria cap a
la llibertat.

L’últim vaixell (continuarà)