Gemma Pasqual i Escrivà

Expliquen que, una vesprada del mes de març del 1937, el mestre feia un concert per als ferits de guerra i per a la soferta població de la reraguarda, al Palau de la Música de Barcelona; de sobte, les sirenes van anunciar un de tants bombardejos sagnants que tant van castigar la ciutat. Es van apagar els llums al Palau. Crits, desconcert entre el públic; se sentia l’espetec de les bombes al port. I de sobte, música, el violoncel de Pau Casals va començar a sonar, les bombes no el van poder fer callar. Es va fer un gran silenci, ningú es va moure. Quan es van encendre els llums, dalt l’escenari, un home menut i calb, amb el violoncel entre les cames, plorava com un infant davant els soldats de la República que, ferits en cos i ànima, saludaven amb el puny clos. 

més… 

«Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però, què ha estat, Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré perquè: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de “Nacions Unides”. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges –una ciutat que avui pertany a França però que abans era de Catalunya– per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava contra la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà. Sí, al segle XI. Això era Catalunya! I jo estic tant content d’ésser aquí, amb vosaltres, content i commogut…»

»Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “Peace, peace, peace”, i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.»

Paraules de Pau Casals a l’ONU, 24 d’octubre de 1971

Aquestes paraules plenes d’emoció, les va pronunciar un jove Pau Casals de prop de noranta-cinc anys, el dia 24 d’octubre de 1971, a la seu de les Nacions Unides, el dia de l’estrena del seu himne. Aquest dia, a Casals li van atorgar la medalla a la Pau de l’ONU. Després del concert, va demanar el violoncel i es va dirigir als assistents per explicar que feia més de quaranta anys que no havia tocat en públic, però que en aquella ocasió ho havia de fer. Quan estava a punt de començar, va alçar el braç dret, va presentar El cant dels ocells i amb la veu tremolosa de l’emoció, però ferm i contundent, aquell cos petit i fràgil és va engrandir més que mai per fer una declaració clara i rotunda de la seva catalanitat.

Aquest gran músic, compositor i director català era, a més a més, un patriota, antifeixista i compromès fins al moll de l’os. Pensava que «més important que la relació del músic cap a la música és la seva actitud davant la vida». I aquest compromís el va mantenir ferm fins al final dels seus dies.

L’any 1919 va fundar l’Orquestra Pau Casals a Barcelona. Al capdavant d’ella com a director, feia concerts per als obrers, que podia finançar gràcies al seu èxit internacional. Volia que tothom tingués accés a la música de la seva orquestra i és per això que va fundar l’Associació Obrera de Concerts. El 1938, quan va tenir lloc l’últim concert de l’orquestra al Liceu –retransmès per la ràdio en demanda d’ajut, aliments i medecines per als infants de la República–, hi havia inscrites més de 300.000 persones; aquesta va passar a ser una de les organitzacions culturals més importants de Catalunya, fins que la guerra civil ho va malmetre tot.

Expliquen que, una vesprada del mes de març del 1937, el mestre feia un concert per als ferits de guerra i per a la soferta població de la reraguarda, al Palau de la Música de Barcelona; de sobte, les sirenes van anunciar un de tants bombardejos sagnants que tant van castigar la ciutat. Es van apagar els llums al Palau. Crits, desconcert entre el públic; se sentia l’espetec de les bombes al port. I de sobte, música, el violoncel de Pau Casals va començar a sonar, les bombes no el van poder fer callar. Es va fer un gran silenci, ningú es va moure. Quan es van encendre els llums, dalt l’escenari, un home menut i calb, amb el violoncel entre les cames, plorava com un infant davant els soldats de la República que, ferits en cos i ànima, saludaven amb el puny clos.

Aquesta guerra que no vam guanyar, va obligar el mestre a exiliar-se a Prada. Aquí el seu compromís es va fer encara més ferm que mai, si això era possible. Va donar suport actiu a cercles antifranquistes de l’exterior, va lluitar per restablir la democràcia a Catalunya; tant és així que li van oferir la presidència de la Generalitat a l’exili, que a l’últim va anar a les mans de Tarradellas.

Durant l’ocupació nazi a França es va negar a tocar davant Hitler, actitud que li va costar anys d’arrest domiciliari. Acabada la Segona Guerra Mundial, fa fer una gira de concerts per denunciar la dictadura de Franco. El 1945, en el moment de màxima popularitat, va prendre la decisió de no tocar més, en solidaritat amb el seu poble, el nostre. El 1952 va signar, juntament amb altres catalans destacats, el memorial dirigit a la Unesco en el qual demanava que aquesta organització no admetés el règim franquista per la repressió duta a terme contra la cultura catalana.

Albert Einstein parlava així d’aquest gran català universal: «El que jo admiro precisament de Pau Casals no és solament la seva actitud envers els opressors del seu poble, sinó també davant els oportunistes que sempre estan disposats a pactar amb el diable en benefici propi. Pau Casals ha comprès, amb molta clarividència, que el món corre un perill més gran per part dels qui toleren el mal o el fomenten que no per part dels mateixos que el cometen.»

Nosaltres també l’admirem, aquest gran home, que es va negar en tot moment a tornar a la terra que el va veure nàixer, i que tant estimava i enyorava.

«Catalunya és la meva terra i l’estimo com una mare.»

«Tornaré, viu o mort, quan a casa tinguem la llibertat i la democràcia.»

Va morir el 22 d’octubre de 1973, a Puerto Rico, lluny de la seva estimada mare Catalunya. Una gran senyera va cobrir el seu taüt. El 9 de novembre de 1979, les seves despulles van descansar finalment al poble on va nàixer, el Vendrell.

El mestre ja no hi és, entre nosaltres, però ens resta la seva música i el seu llegat. Malauradament, aquesta no és la llibertat ni la democràcia que ell somiava per a la nostra terra. Com tampoc el món gaudeix de la pau per la qual ell tant va lluitar.

Pau Casals, ja ets a casa, ara ens toca a nosaltres, agafarem el teu relleu i lluitarem perquè la pau arribi a les nostres terres i algun dia Catalunya, tal com vas explicar a les Nacions Unides, torni a ser una de les nacions més grans del món.

Gemma Pasqual i Escrivà